Hug Roger Figuera Birbe | @hug_roger | La Directa. El discurs dominant sobre “salut mental” ens individualitza i ens patologitza; ens parla de cures i visibilització, però no ens porta a qüestionar un sistema que ens fa mal. El repte no és “estar bé”, sinó escoltar el patiment com el senyal de les falles d’un model de societat malalt
Podem normalitzar el patiment? Cal silenciar els crits d’alerta de la nostra societat? La resposta pot semblar òbvia, però aquest és el missatge soterrat que transmeten els discursos hegemònics sobre la “salut mental”. Sota un llenguatge amable i aparentment inclusiu, grans campanyes publicitàries transmeten –de manera subtil, però constant– un missatge de normalització que ens porta a acceptar com a vàlides unes condicions de vida que ens fan mal. Se’ns convida a “demanar ajuda” o a “buscar suport”, però gairebé sempre dins d’un marc psico –que inclou la psiquiatria, la psicologia i altres disciplines afins–; un marc que, sota la promesa de cura, ofereix control, medicalització i violència.
N’hem de parlar, és clar. Però en cap cas podem normalitzar el patiment. Quan normalitzem –la paraula ja sona fatal–, el que fem és adaptar-nos al sistema que ens emmalalteix. Normalitzar el malestar no és voler escoltar-lo ni intentar comprendre’l, sinó convertir-lo en una part assumida de la nostra quotidianitat.
Quan se’ns diu que tothom pot tenir problemes de salut mental, aquest missatge, aparentment empàtic, es converteix en una arma de desactivació política. Si totes patim, ningú pot qüestionar les causes del patiment. Allò que podria ser indignació col·lectiva es transforma en diagnòstics individuals; allò que podria generar resistència acaba etiquetat com a “trastorn”. El resultat és una societat cada cop més desposseïda de paraules per parlar del malestar sense patologitzar-lo ni medicalitzar-lo.
En el discurs dominant, el patiment es presenta com una qüestió individual. Les campanyes ens conviden a “cuidar-nos”, a “fer teràpia” o a “conèixer-nos millor”, però mai a qüestionar el sistema que ens fa mal. El missatge és clar: si no estàs bé, és perquè no saps cuidar-te prou, no pas perquè la vida sigui insostenible. Aquesta responsabilització individual converteix el sofriment en una fallada personal. La indústria de la salut mental fa negoci a partir d’aquesta idea: ens ofereix solucions privades –píndoles, teràpies, aplicacions, cursos, llibres d’autoajuda– per a problemes que són col·lectius. I així, el que hauria de ser un crit d’alerta, esdevé un producte molt lucratiu. Mentrestant, la precarietat, les violències quotidianes i la destrucció dels nostres entorns fan del malestar una resposta lògica a un món que s’està tornant gairebé inhabitable.
El capitalisme –perquè, en el fons, parlem d’això– ens vol productives fins i tot quan estem trencades. Ens diu que “està bé no estar bé”, però només si continuem funcionant, treballant i consumint, encara que sigui amb psicofàrmacs. És una compassió calculada, una permissivitat que desactiva. Fins i tot les pràctiques que es presenten com a terapèutiques o inofensives –com pintar mandales– poden ser una forma de violència quan serveixen per neutralitzar-nos o invalidar les nostres preferències.
El llenguatge juga un paper clau en aquesta operació. Paraules com “sensibilitzar”, “visibilitzar”, “normalitzar” o “assertivitat”, s’utilitzen com a valors neutres, però amaguen una idea concreta: gestionar el patiment sense transformar-lo. El terme “salut mental” n’és l’exemple més clar. Sona neutral, fins i tot amable, però és un contenidor ple de normes sobre com hauríem de viure, sentir o relacionar-nos. Pot significar productivitat –“estar bé” vol dir ser rendible– o una autorealització individual impossible d’assolir per a la majoria. També trobareu qui ho fa servir directament per designar els mateixos dispositius psiquiàtrics que generen exclusió i cronificació.
En aquest marc, la “sensibilització” es converteix en màrqueting. Es posen cares amables a les polítiques de contenció i de control, es parla d’“estigma” per evitar parlar de violència institucional, i es pinta en tons pastel allò que, en realitat, és un mecanisme de control social. Però el patiment no és només un error individual o un desequilibri químic. És un símptoma d’un món malalt. Reconèixer-ho no vol dir romantitzar-lo, sinó donar-li un sentit polític. El malestar parla, i el que diu és que no podem continuar vivint així.
Des dels moviments de supervivents de la psiquiatria, iniciats a finals dels anys seixanta, s’ha reivindicat la necessitat de parlar del patiment fora dels marcs institucionals. En l’Insane Manifesto (1971) ja es reclamava la creació de centres “freak-out” autogestionats, així com la fi del sistema capitalista. Els GAM (grups d’ajuda mútua), almenys aquells fora del marc institucional, proporcionaven a les persones espais segurs on compartir experiències i estratègies per fer front tant al patiment com al psistema. Quan els grups d’escoltadores de veus (Hearing Voices) es van començar a reunir als Països Baixos, van descobrir que, més enllà de les seves veus, compartien experiències de violència, abusos i explotació. Allò que la psiquiatria anomenava “trastorn” era, en molts casos, una resposta a una realitat insuportable.
Hem d’aprendre d’aquestes experiències. Parlar entre nosaltres, lluny dels dispositius que volen gestionar les nostres vides, pot ser una forma de resistència. Col·lectivitzar el patiment és començar a reconèixer-ne les causes estructurals, com ja van fer els grups de conscienciació feministes en convertir l’experiència íntima en un problema polític.
El repte, avui, no és trobar la fórmula per estar “bé” dins d’un sistema que ens emmalalteix. El repte és atrevir-nos a imaginar altres formes de viure, de cuidar i de sostenir-nos col·lectivament, fora de les lògiques de control i dominació. No es tracta de negar el patiment, sinó d’escoltar-lo com una veu que ens diu que alguna cosa, en aquest món, no funciona. El malestar és també un avís, una possibilitat de canvi, una esquerda per on pot entrar la llum.
I si, en lloc de normalitzar el malestar, normalitzem la resistència?
