Jan Ferrer i Picó i Raúl Dominguez | @somnatus | La Directa 590.
En la cultura política occidental, la natura sol ser percebuda com un recurs sotmès sense límit a les voluntats i interessos humans. Un reconeixement bàsic per a totes les entitats, humanes i no humanes, ens ha d’ajudar a poder sospesar millor els camins futurs
La natura ha estat sempre admirada per tota mena de comunitats arreu del planeta. Són mil i una les històries, mites, monstres, ànimes, deesses i déus que, amb els seus poders, meravellen i aterren moltes comunitats humanes. A casa nostra, els vodevils narratius del Mediterrani sobre modernitat i el progrés han convertit gran part d’aquests relats en una mena de folklore pagà i han esfilagarsat el vincle espiritual amb l’entorn. Allà on aquesta connexió cultural encara és viva, la relació íntima entre humans i natura esdevé clau per preservar la biodiversitat, com recorda el Conveni sobre la Diversitat Biològica.
A la cultura política occidental, la natura sovint és percebuda com un recurs sotmès a les voluntats i interessos humans. El potencial que tenim els humans, sigui individualment o en societat, és capaç de superar qualsevol límit que no depengui de nosaltres mateixos. Tal és el nostre poder que la nostra existència sembla infinita i independent. O és que no ens ho recorden la famosa frase “el 2030 no dependrem de la pluja” dels darrers governs de Catalunya? Mentrestant, consumim recursos segons un model econòmic extractivista com si s’hagués d’acabar el món demà mateix i perillosament superem tots els límits imaginables de la biosfera i la geosfera fins a l’arribada de dos problemes intensament interrelacionats: la crisi climàtica i la sisena extinció massiva.
Davant d’aquestes crisis trobem diferents aproximacions solucionistes –aquelles ànsies que tenim els humans a trobar solucions per a tot. Buscant-ne la caricatura, mentre alguns confien en la tecnologia, d’altres aborden la qüestió amb més escepticisme i dipositen la confiança en un canvi en els sistemes d’organització socioeconòmics. Els primers creuen que tots els nostres problemes es poden solucionar amb la tecnologia i que aquesta ens donarà solucions al canvi climàtic i a la resta de problemes que en deriven. Per contra, la segona aproximació es fragmenta en un gran ventall de posicions que aborden des d’anàlisis polítiques (ecologisme polític) fins a debats i anàlisis culturals (ecologisme profund). Malauradament, massa sovint l’ecologisme polític, el profund i un cert tecnooptimisme s’han trobat enfrontats tot i ser mútuament indispensables.
Massa sovint, l’ecologisme polític, l’ecologisme profund i un cert tecnooptimisme s’han trobat enfrontats, tot i ser mútuament indispensables
L’ecologisme polític ens ofereix un marc d’anàlisi que permet reivindicar les relacions que s’estableixen entre humans i natura, ampliant el marc polític cap a altres organismes i oferint una anàlisi sistèmica, per mitjà de la qual es poden visibilitzar els impactes que tenen les activitats humanes sobre els altres organismes i com aquestes afecten els humans i els seus drets (accés a l’aigua, a la salut, etcètera). Però l’anàlisi política és antropocèntrica, i proposa una crítica als efectes que té una activitat sobre els humans de manera directa, i el perjudici humà que es produeix arran de la pèrdua dels serveis ecosistèmics, però no pas per al valor que té l’ecosistema pròpiament. D’aquesta manera, l’explotació d’un bosc, d’un riu, o un estrat geològic mai serà un problema si no es produeix contaminació, escassetat o en deriva alguna opressió sobre les persones, encara que aquesta sigui la pèrdua de paisatge –i així devaluem el món que va més enllà de l’humà.
D’altra banda, l’ecologisme profund reivindica que cal un reconeixement sobre els altres organismes i processos naturals. És a dir, que el problema no és simplement un perjudici per als humans, sinó també sobre els ecosistemes mateixos i els organismes que els conformen. Requereix fer un gir des de l’antropocentrisme cap a la centralitat de la vida. Des d’aquesta òptica no sacralitzem pas la natura com pot semblar. Els drets humans no són un impediment en les relacions entre humans, sinó que estableixen un marc que explicita com han de ser aquestes relacions perquè totes puguem existir essent respectades. Impliquen trobar equilibris entre el bé comú i els drets d’unes i d’altres. De la mateixa manera, es planteja el reconeixement de la natura com una extensió dels drets cap a la resta de la vida i processos: els drets de la natura.
Els drets de la natura són una proposició jurídica bastant interessant que ha anat guanyant tracció en els darrers anys, i que fins i tot ha gaudit d’algunes implementacions. La primera, a Europa, la trobem a la llacuna del Mar Menor (lluita que, per cert, va tirar endavant majoritàriament gràcies als moviments veïnals). La Llei estatal 19/2022, de 30 de setembre, reconeix a l’ecosistema una capacitat jurídica per poder-se defensar de les agressions constants que pateix per culpa del model econòmic implantat en tota la seva conca. Amb aquesta fórmula es respon a dues necessitats: el reconeixement de la natura com a entitat pròpia i la vinculació dels interessos d’aquesta amb els interessos i necessitats per a la vida humana.
Rememorant el cas del Mar Menor, quin és l’interès i discurs que preval? El que es diu –que la destrucció de l’ecosistema és necessària per al progrés econòmic de la regió– o el que es reivindica –que la gran riquesa del territori és l’ecosistema i que sense ell no hi ha vida–? És mitjançant aquest mecanisme que el discurs a favor del creixement econòmic i de progrés per part d’una majoria s’utilitza per reprimir aquells que defensen el bé comú i la salut de les persones, però que els drets de la natura capgiren. Hem de continuar analitzant des de l’utilitarisme els interessos humans i els de la natura com si es tractessin de dos pols oposats? Creiem que no, i que concebre que hi ha uns drets bàsics que s’apliquen a totes les entitats naturals, humanes i no humanes, potser fins i tot futures, ens ha d’ajudar a poder sospesar millor a quins interessos responen les nostres propostes, solucions i lluites. Ja se sap, a vegades el millor no és el més evident o visible als ulls, i els mites clàssics així ens ho recorden.
