Jaume Salvà | @jaumesalva.bsky.social | Mestr_IA. La neutralitat sovint es presenta com una aparença d’objectivitat, però no és més que una decisió ideològica que evita prendre partit sobre qüestions fonamentals. Així doncs, si encara penses que l’educació pot ser neutra, prepara’t per descobrir com sovint s’ha manipulat el relat per presentar una ideologia dominant com si fos l’única perspectiva possible.
Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0.
Imatge generada per l’autor amb Dall-E 3
Hi ha idees que semblen evidents fins que algú s’atreveix a qüestionar-les en profunditat. La neutralitat educativa és una d’aquestes. La veritat és que l’educació no pot ser un manual d’instruccions desproveïda de context, valoracions o matisos, perquè tot coneixement està arrelat en un marc històric i cultural específic. Ignorar aquest marc significa privar l’alumnat de la capacitat d’entendre el món amb complexitat i profunditat. Malgrat això, alguns continuen defensant aquesta falsa neutralitat, com si fos possible explicar la Revolució Francesa sense mencionar les execucions massives o descriure la Revolució Industrial sense parlar de la misèria de la classe obrera i les seves conseqüències socials. La neutralitat sovint es presenta com una aparença d’objectivitat, però no és més que una decisió ideològica que evita prendre partit sobre qüestions fonamentals. Així doncs, si encara penses que l’educació pot ser neutra, prepara’t per descobrir com sovint s’ha manipulat el relat per presentar una ideologia dominant com si fos l’única perspectiva possible.
L’educació és política (perquè el món ho és)
Pensa-ho per un moment: qui decideix què entra i què surt del currículum escolar? Si has respost “el govern” o “les institucions”, ja tens una pista del paper determinant que la política juga en l’educació. Cada matèria, cada contingut, cada objectiu d’aprenentatge passa pel filtre d’interessos socials i polítics, que sovint responen a les prioritats de grups de poder concrets. Les decisions sobre què s’inclou i què s’exclou del currículum estan condicionades per dinàmiques històriques i culturals que volen mantenir o modificar certs equilibris de poder dins de la societat. I quan parlem de “política”, no ens referim només al partit governant en un moment donat, sinó a la política en el seu sentit més ampli: aquella que defineix què és rellevant per a una societat, quins valors es volen transmetre i quins coneixements es consideren imprescindibles per formar ciutadans actius o, al contrari, persones submises.
Aquestes decisions no són neutres, sinó que formen part d’un projecte cultural que busca consolidar determinades formes de veure el món, moltes vegades silenciant aquelles perspectives que podrien desafiar l’statu quo. Això implica que l’educació esdevé una eina de reproducció o de transformació social, depenent de qui estigui decidint sobre els seus continguts i dels objectius que es plantegin. Només reconeixent aquest caràcter polític podem dissenyar una educació que vagi més enllà de la simple transmissió de coneixements, que fomenti el pensament crític i la capacitat de qüestionar els relats predominants.
Considerem l’exemple més clàssic: la HISTÒRIA. Quan expliquem la colonització espanyola (hauríem de dir castellana?) com una mera exportació cultural, com si es tractés només de portar l’art de la cuina o la llengua a Amèrica, estem ometent deliberadament la realitat brutal d’aquesta etapa històrica: genocidis, explotació sistemàtica, esclavitud i la resistència heroica dels pobles indígenes. Aquesta omissió no és casual ni innocent; és una decisió que respon a la necessitat de presentar un relat que justifiqui o suavitzi les accions d’un passat colonial, a fi de perpetuar una imatge positiva de la metròpoli.
Això és un exemple clar de com es prioritza una versió determinada de la història per ocultar-ne altres, menys confortables per a la narrativa oficial. Quan els fets històrics es manipulen o es minimitzen, el que s’està fent és construir una realitat parcial que té l’efecte de desmobilitzar la crítica i impedir una comprensió real de les dinàmiques de poder. La història, per tant, no és mai neutral; és una construcció que pot reforçar estructures de dominació o, al contrari, fer visibles els conflictes i promoure la justícia històrica.
Ignorar-ho perpetua desigualtats (i fomenta el “tot està bé tal com està”)
Quan afirmem que una escola és neutral, el que realment estem fent és validar el sistema existent. I el sistema, tal com és, té moltes deficiències, algunes més evidents que d’altres, però totes profundament arrelades en les desigualtats socials. Els infants de famílies amb més recursos disposen d’un avantatge significatiu en comparació amb aquells que no poden accedir a acadèmies, activitats extraescolars o suport psicològic privat. Però tranquils, que a classe de matemàtiques tothom aprèn el mateix, oi? Com si tothom pogués fer servir el mateix llibre de text encara que algù hagi passat la nit intentant estudiar amb la llum tènue d’una bombeta al menjador compartit amb altres tres germans. Oi que és exactament el mateix?
No posar les desigualtats sobre la taula —ni analitzar-ne les causes— és, en si mateix, una decisió política. I una decisó que afavoreix aquells que ja tenen poder, ja que manté l’statu quo de manera còmoda. Quan no qüestiones res, tampoc canvies res. I si res no canvia, qui en surt beneficiat? Correcte: els de sempre. Potser el sistema no és perfecte, però saps què? Als que ja estan a dalt, els va de meravella. Si no fos per la gran promesa de la meritocràcia, gairebé semblaria com si el sistema estigués dissenyat perquè guanyin sempre els mateixos jugadors. Però no, segurament és una casualitat. La suposada neutralitat no és més que una forma de perpetuar un sistema que ens diu que si falles és perquè no t’has esforçat prou, mentre amaga totes les barreres estructurals que fan que, per alguns, la meta estigui molt més lluny.
La dominació ideològica disfressada de neutralitat
Què passa quan fem veure que l’educació és neutral? Doncs que, de manera subtil, inculquem ideologia, però ho fem d’una manera tan “fina” que sembla que estiguem preparant un experiment en un laboratori d’alta tecnologia. Aquesta és la gran trampa de la “neutralitat”: tot sembla tan assèptic, tan objectiu, que ningú no sospita dels valors implícits que es transmeten. És com si el currículum hagués estat dissenyat per científics imparcials amb bata blanca, que, evidentment, mai tenen cap biaix. Però, si no qüestionem qui decideix què cal ensenyar i com, estem acceptant els seus valors com si fossin universals. I no ho són. Mai ho han estat. Probablement aquests suposats “científics” no farien servir les seves bates per fer propaganda, però potser les utilitzarien per ocultar les seves preferències ideològiques sota una capa de falsa neutralitat.
Pensa en les disciplines STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Són indubtablement importants, però si ensenyem només a construir ponts sense preguntar-nos per a qui es construeixen i per què, algun dia algú els utilitzarà per a finalitats que no compartim. I aleshores ens trobarem dient: “Oh, potser hauríem d’haver pensat una mica més en l’impacte social!” Però tranquils, que almenys el pont és estructuralment perfecte, oi? La ciència i la tecnologia també necessiten ètica, i aquesta ètica, al contrari del que es pugui pensar, mai és neutral. Pretendre que els coneixements tècnics poden estar deslligats dels seus efectes socials és com pensar que un lleó pot ser vegetarià per pura casualitat: és ignorar la seva natura més bàsica.
Si acceptem que l’educació no pot ser neutra, què hem de fer?
La resposta és clara: fer-ho explícit. Necessitem una educació que fomenti el pensament crític, no que l’emmudeixi amb una falsa neutralitat còmoda. Hem d’ensenyar l’alumnat a qüestionar, a analitzar els orígens dels discursos i a considerar les coses des de perspectives diverses. Això és aplicable a totes les disciplines: la història, la ciència, l’art o les matemàtiques. Perquè cada decisió sobre com expliquem el món està carregada de significat i no és mai accidental.
L’educació ha de ser política en el sentit més profund del terme: aquella que promou la justícia, la igualtat i el canvi social. No es tracta de fer propaganda, sinó de donar les eines perquè cadascú pugui pensar per si mateix i, si cal, desafiar el sistema establert. I això, t’ho avanço, mai serà neutral. Però sí que pot ser just.
Potser la ironia més gran de totes és que, fins i tot quan neguem que l’educació és política, estem fent política. I a sobre, de la més subtil. Així que la pròxima vegada que algú et digui que l’escola ha de ser neutral, demana-li que t’expliqui qui ha triat els llibres de text, quines històries s’han deixat fora i per què no qüestionem més coses a classe. Potser aleshores veurem que la neutralitat és tan fictícia com una moneda de tres euros.
Imatge generada per l’autor amb Dall-E 3
Aquesta obra té la llicència CC BY-NC-SA 4.0
