A més de per la seva qualitat futbolística, Sòcrates va destacar pel seu compromís social. El 1982 en plena dictadura militar al Brasil, els jugadors del Corinthians amb ell al capdavant van decidir agafar les regnes del club.
Ells mateixos triaven els mètodes de treball, els horaris d'entrenament i els diners que percebrien cadascun de manera equitativa. Va ser la Democràcia Corinthiana.
Un sistema que desprenia justícia i equitat. Una persona un vot. Tots els empleats del club hi participaven.
Font: Odio eterno al futbol moderno.
Corinthians va néixer l'1 de setembre del 1910 per iniciativa de cinc aficionats al futbol. Van decidir posar aquest nom en homenatge a un club anglès que havia realitzat una reeixida gira pel Brasil.
Miguel Battaglia en va ser el primer president i en el discurs inicial marcaria per sempre el caràcter d'aquest club paulista:
Corinthians serà l'equip del poble i el poble és qui farà l'equip
El 31 de març de 1964 va haver-hi un cop d'estat al Brasil. Van enderrocar el president Joao Goulart i el militar Humberto d'Alencar Castelo Branco va agafar les regnes del país. Començava una dictadura que s'estendria durant 21 anys.
Al començament dels '80 el règim va entrar en clara decadència. El poble tenia ganes de reinstaurar la democràcia.
Tal era la pressió popular que els militars es van veure obligats a convocar eleccions a l'Estat de Sao Paulo el 15 de novembre de 1982.
Les tortures i les execucions estaven a l'ordre del dia. Per altra banda, els esportistes eren esclaus dels desitjos dels dirigents de les institucions esportives.
Necessitaven un canvi i lluitarien amb les seves armes. La paraula. Per canviar la situació.
Entra en escena un virtuós de la pilota amb nom de filòsof i llicenciat en medicina. Romàntic. Lluitador. Revolucionari. Sòcrates.
Els futbolistes som artistes, i, per tant, som els únics que tenim més poder que els seus caps
Va convèncer els seus companys per lluir a la samarreta el missatge: “Dia 15 Vote”. Un acte de valentia a favor de la llibertat.
Autogestió com a model
Adilson Monteiro, un sociòleg sense coneixements sobre futbol, va prendre la presidència d'un club submergit en una greu crisi esportiva i institucional. Una potència futbolística que en 25 anys amb prou feines havia conquerit dos títols.
Amb ell Sòcrates, Casagrande i Wladimir, van implantar un sistema assembleari dins del vestidor. El diàleg era la nova bandera.
Vam abolir el procés que existia al futbol, on els dirigents impedien que els jugadors es fessin adults
Tot se sotmetia a votació a la Democràcia Corinthiana. Concentracions. Fitxatges. Patrocinadors i drets televisius.. Els preus a taquilla. Els menús de la cafeteria. Fins i tot les parades de l'autobús per anar al bany.
Algunes veus es van alçar presagiant el fracàs dels que qualificaven com a barbuts comunistes. Va passar tot el contrari. En els dos anys que va durar. Corinthians va exhibir un gran joc i va aconseguir dos Campionats Paulistes consecutius (1982 i 1983). En aquella època més important fins i tot que la Lliga brasilera.
Sabíem que estàvem participant més que en un simple partit de futbol. Lluitàvem per recobrar la llibertat al nostre país
L'autogestió del vestidor es va veure reflectida molt positivament sobre la gespa i ràpidament aquesta manera de fer les coses va calar profund a la grada.
Per tots és sabut les passions que desferma aquest esport entre el poble brasiler. Hi havia una forta censura als mitjans de manera que el missatge de la Democràcia Corinthiana possiblement no hagués calat per altres vies, però Qui censuraria el futbol al Brasil?