Inventari de coses perdudes, editat per Més Llibres i traduït per Maria Bosom, recull de dotze relats de l’escriptora, editora i dissenyadora alemanya Judith Schalansky.
Fragment del pròleg.
Molt sovint, el qüestionable propòsit de fer taula rasa del passat neix del desig comprensible de tornar a començar de zero.
«Què és el que conserven les fonts històriques? No pas el destí de les violetes esclafades durant la conquesta de Lieja, ni el patiment de les vaques a l’incendi de Lovaina ni els núvols que s’acumulaven sobre Belgrad», afirma Theodor Lessing al seu llibre La Història com a interpretació de l’absurditat, escrit durant la Primera Guerra Mundial. En aquesta obra, l’autor posa de manifest que els escrits històrics no són sinó intents posteriors de donar forma a allò que no en té: relats de començaments i finals, d’ascensos i davallades, d’auges i declivis que estan subjectes principalment a normes narratives.
El fet que la il·lustrativa fe en el progrés es mantingui gairebé intacta malgrat que les regles de l’evolució hagin demostrat que el que determina allò que sobreviu durant un cert temps sigui sobretot una combinació increïblement complexa de casualitat i capacitat d’adaptació, es deu possiblement al simple atractiu de l’ambiciosa línia temporal històrica i del seu equivalent en l’escriptura lineal de les cultures occidentals. Hem de tenir en compte que tendim a sucumbir amb massa facilitat a la conclusió equivocada del naturalisme, segons la qual considerem que tot allò que se’ns dona, fins i tot després de la pèrdua de significat de les autoritats divines, és volgut i té sentit. En el relat ingenu però predominant del desenvolupament continu, l’únic que es fa amb el passat és supeditar-lo al que és nou. Això ens permet imaginar la història, ja sigui la de la pròpia vida o bé la d’una nació o la de la humanitat sencera, com un progres inevitable i en cap cas aleatori. Però la cronologia, que, com sap qualsevol arxiver, només es basa en l’adjudicació de números consecutius per a cada nou esdeveniment, és, amb la seva lògica maldestra, el principi organitzatiu menys original de tots, ja que el seu ordre és fictici.
Malgrat tot, les lleis de la física només serveixen de consol fins a cert punt. Perquè la llei de conservació de l’energia, amb el seu triomf de la transformació sobre la finitud, obvia el fet que la majoria de processos de canvi són irreversibles. De què ens serveix l’escalfor d’una obra d’art cremada a la foguera? En les seves cendres ja no trobarem res digne d’admiració. Les boles de billar rodolen sobre la taula revestida de feltre verd, ignorant que provenen del metall que s’utilitzava antigament per fer les pel·lícules mudes, al qual es va extreure el nitrat d’argent abans de donar-li altres usos. La carn de l’últim exemplar de vaca marina de Steller va ser digerida ràpidament pels seus consumidors.
Sens dubte, la desaparició de tota vida i obra és la condició inherent a la seva existència. Naturalment, només és una qüestió de temps que tot desaparegui, que es desgasti i s’ensorri, que es destrueixi i s’arrasi, fins i tot els vestigis del passat que només han arribat fins als nostres dies gràcies a les catàstrofes: els únics documents, indesxifrables durant molt de temps, escrits en sil·labari lineal B, semblant als pictogrames i utilitzat en la primera escriptura grega, que s’han conservat perquè el gran incendi que va destruir el Palau de Cnossos l’any 1380 aC va endurir i solidificar milers de tauletes d’argila on estaven registrats els ingressos i les despeses de la cort, preservant-les així per a la posteritat; els motlles de guix que es van fer de les persones i els animals que van ser sepultats en vida a Pompeia quan el Vesuvi va entrar en erupció, omplint el buit que van deixar els seus cadàvers a la lava solidificada quan es van descompondre; o les siluetes humanes que van quedar gravades als murs de les cases i a l’asfalt dels carrers d’Hiroshima quan les persones a qui pertanyien es van desintegrar a causa de l’explosió atòmica i que semblen fotografies de fantasmes.
Ens mortifica la nostra condició de mortals i és comprensible l’anhel vanitós de rebel·lar-nos contra la nostra naturalesa efímera i deixar empremtes per a una posteritat que desconeixem, com a record de la nostra persona, perquè siguem «recordats sempre», tal com es repeteix incansablement a les inscripcions del granit de les làpides, que constitueixen tota una declaració d’intencions.
Una mostra del desig commovedor de donar a conèixer l’existència de la nostra espècie dotada de raó són els missatges que contenen les dues càpsules del temps que naveguen per l’espai interestel·lar a bord de les sondes espacials Voyager I i Voyager II. Els dos discs idèntics de coure revestits d’or contenen fotografies i diagrames, títols musicals i sons, a més d’una salutació de veu enregistrada en cinquanta-cinc idiomes diferents. La matusseria agosarada d’aquest missatge («Hello from the children of the planet Earth») diu molt de la humanitat. Té cert encant imaginar que l’únic que quedarà de la raça humana en un futur serà l’ària de la Reina de la Nit de Mozart, el Melancholy Blues de Louis Armstrong i el so dels corns de les gaites de l’Azerbaidjan. Això en cas que els extraterrestres que trobin la càpsula aconsegueixin no només desxifrar sinó també posar en pràctica les instruccions en forma de jeroglífics gravades a la superfície dels discs per poder accedir al seu contingut analògic. La probabilitat que això passi és tan ínfima, tal com reconeixen els mateixos creadors d’aquest missatge en una ampolla enviat a l’espai sideral, que aquesta empresa es pot interpretar com el resultat d’un pensament màgic que perviu en la ciència, una ciència que, en aquesta ocasió, ha escenificat un ritual que serveix fonamentalment per a l’autoafirmació d’una espècie que no està disposada a acceptar la seva absoluta insignificança. De què serveix, si no, un arxiu sense receptor, una càpsula del temps sense destinatari, un llegat sense hereus? L’experiència ens demostra que les deixalles d’èpoques passades constitueixen la col·lecció més valuosa per als arqueòlegs. Si no hi posem remei, les nostres deixalles perduraran en el temps en forma d’estrat geològic format per la ferralla de la tecnologia, i els residus plàstics i atòmics es convertiran en un testimoni fidedigne dels nostres costums i seran un llast per als futurs habitants de la Terra.
Pot ser que aleshores els nostres descendents ja hagin emigrat a aquella segona Terra que anhelem des de temps immemorials per poder fer retrocedir el temps, esmenar els errors comesos i construir de nou, si cal amb esforços titànics, allò que vam destruir de forma irreflexiva. I és possible que llavors el llegat cultural de la humanitat s’emmagatzemi en forma d’adn artificial als gens d’una colònia de bacteris especialment resistents.
Es conserva un rotlle de papir de mitjans de la primera dinastia egípcia, més o menys del 2900 aC, que encara no s’ha pogut obrir a causa del seu precari estat de conservació, de manera que no podem saber quin missatge conté. De vegades m’imagino el futur així: les properes generacions contemplant desconcertades les memòries de dades de la nostra època, estranyes capses d’alumini amb uns continguts que, després que les plataformes i els llenguatges de programació, els formats dels arxius i els reproductors d’àudio hagin canviat a gran velocitat d’una generació a l’altra, s’hauran convertit en uns codis sense sentit. Però seran objectes que no tindran ni de bon tros la mateixa aura que els nusos eloqüents i alhora silenciosos dels quipus inques o que els enigmàtics obeliscs de l’Antic Egipte, dels quals desconeixem si eren monuments per commemorar un triomf o per recordar un difunt.
Encara que res no sigui etern, hi ha coses que duren més que d’altres: les esglésies i els temples sobreviuen als palaus, i les cultures que tenen escriptura, a les que no compten amb un sistema de signes complex. L’escriptura, que l’erudit coràsmic al-Biruni va descriure una vegada com un ésser que es reprodueix a través del temps i l’espai, ha estat des dels seus inicis un sistema per transmetre informació paral·lel a l’herència i independent de les relacions de parentiu.
A través de l’escriptura i la lectura podem escollir els nostres avantpassats i contraposar a la transmissió convencional i biològica una segona línia d’herència intel·lectual. Si volem entendre la humanitat mateixa com l’òrgan d’una deïtat encarregat d’arxivar el món i preservar la consciència de l’univers, tal com se suggereix a vegades, llavors la quantitat ingent de llibres escrits i impresos (deixant de banda, naturalment, aquells que van ser escrits per Déu mateix o per les seves nombroses emanacions) es poden veure com intents de complir aquest deure inútil i conservar l’eternitat de totes les coses als cossos mortals dels llibres.
Possiblement cal atribuir a la meva pobra imaginació el fet que el llibre em continuï semblant el mitjà de transmissió més perfecte de tots, fins i tot encara que el paper que s’utilitza des de fa uns segles no sigui un suport tan perdurable com el papir, el pergamí, la pedra, la ceràmica o el quars i que ni tan sols la Bíblia, que és el llibre que més s’ha imprès i a més llengües s’ha traduït, ens hagi arribat íntegrament. Perquè un llibre és una obra múltiple, cosa que augmenta les possibilitats que es transmeti durant unes quantes generacions; una càpsula del temps oberta on estan registrades les empremtes del moment en què va ser escrit i imprès. Cada edició d’un text demostra que es tracta d’una de les ruïnes d’un espai utòpic que no és fix, on els morts tenen veu, el passat està viu, l’escriptura és real i el temps s’atura. Potser sí que el llibre és inferior en molts aspectes als nous mitjans de comunicació, que suposadament no necessiten suport físic, que beuen del llegat del seu predecessor i que ens ofereixen una quantitat ingent d’informació. I potser sí que és un mitjà conservador en el sentit original de la paraula, ja que, precisament a través de l’aïllament del seu cos, en què el text, la imatge i el disseny es complementen totalment, promet com cap altre posar ordre al món i de vegades fins i tot reemplaçar-lo. La divisió intel·lectual que estableixen les religions entre una part mortal i una d’immortal (el cos i l’ànima) constitueix potser una de les estratègies més confortants per superar la pèrdua. Malgrat tot, en el meu cas, el motiu que fa que vulgui no només escriure llibres, sinó també dissenyar-los, és precisament la impossibilitat de separar-ne el contingut del suport físic.
Com tots els llibres, aquest també neix de l’anhel de deixar alguna cosa que perduri, de fer present el passat, d’evocar el que ha caigut en l’oblit, de donar paraula al que ha emmudit i de plorar el que s’ha perdut. A través de l’escriptura no es pot recuperar res, però tot es pot fer tangible. Aquest llibre parla alhora del que es busca i del que es troba, del que es perd i del que es guanya, i deixa entreveure que la diferència entre l’existència i l’absència pot ser insignificant mentre ens quedi el record.
I durant els anys que he trigat a escriure’l, en alguns moments inestimables, la idea que inevitablement tot acaba desapareixent em semblava tan confortant com la imatge dels exemplars d’aquest llibre omplint-se de pols als prestatges.
© de la traducció, Maria Bosom
© de l’edició, Més Llibres
