Les masculinitats són configuracions de pràctica que es donen en l’acció social.
La masculinitat hegemònica, la forma de masculinitat que és dominant, expressa, de moment, l'estratègia més reeixida per a la dominació de la dona i es construeix no només sobre la base d'aquesta dominació sinó en relació amb diverses masculinitats subordinades i marginades.
La masculinitat hegemònica no és un patró unitari sinó un “bloc històric” on s'entrellacen molts patrons, sent aquesta hibridació resultat d'un procés constant de negociació, traducció i reconfiguració: és la millor estratègia per aconseguir l'hegemonia externa.
El gènere és un verb, no un substantiu. El gènere es refereix sempre a la producció de subjectes en relació amb altres subjectes, i en relació als artefactes. (...) [Haraway].
La incorporació de les masculinitats a la reflexió sobre el gènere suposa la constatació de que les relacions de gènere són una funció relacional i no es poden entendre aïlladament. Però, a més, des dels anys noranta s’incorpora al debat la qüestió de la uniformitat i estabilitat de la categoría "home": "els homes no estan permanentment lligats a un patró particular de masculinitat" (Connell), sinó que formulen eleccions discursives particulars a partir d'un inventari cultural disponible i acceptable de comportaments masculins (Herrmann).
Segons Connell (1995), la masculinitat, en la mesura que la podem definir amb claredat, és alhora un lloc de relacions de gènere, el conjunt de pràctiques a través de les quals els homes i les dones se situen a si mateixos en relació amb el gènere, i els efectes de les pràctiques esmentades en les experiències corporals, en la personalitat i la cultura. Les masculinitats són configuracions de pràctica que es donen en l’acció social (Connell y Messerschmidt).
Per Gilmore, "la masculinitat és la forma acceptada de ser d'un home adult en una societat concreta". Aquesta forma "acceptada" es defineix en termes negatius, ja que els homes es defineixen més pel que no són (no són nens, ni homosexuals, ni dones) que pel que són (Badinter; Connell) i aprenen abans allò que no han de fer que allò que tenen de fer.
Per concebre la masculinitat hegemònica aquests autors contemplen la dimensió històrica de la masculinitat, la interacció entre els gèneres i les pràctiques i estructures socials que configuren la masculinitat. Segons aquesta conceptualització, la masculinitat no és un ens fix, ahistòric i universal, sinó que és dinàmica amb possibilitats de canvi a la seva concepció i pràctiques.
Connell considera que en qualsevol moment històric hi ha diverses masculinitats que competeixen entre si. La masculinitat hegemònica, la forma de masculinitat que és dominant, expressa, de moment, l'estratègia més reeixida per a la dominació de la dona i es construeix no només sobre la base d'aquesta dominació sinó en relació amb diverses masculinitats subordinades i marginades (per exemple la negra, la gai i la de classe treballadora). Els homes comparteixen de manera molt desigual els fruits del patriarcat: la masculinitat hegemònica (blanca, de classe mitjana i alta i heterosexual) es construeix en
relació amb les feminitats i amb diverses masculinitats subordinades sobre la base de criteris ètnics, sexuals i/o de classe.
Connell incorpora la idea d'hibridació al seu text del 2005, en afirmar que la masculinitat hegemònica no és un patró unitari sinó un “bloc històric” on s'entrellacen molts patrons, sent aquesta hibridació resultat d'un procés constant de negociació, traducció i reconfiguració: és la millor estratègia per aconseguir l'hegemonia externa.
Aquests processos de negociació, traducció i reconfiguració tenen lloc tant intergèneres com intragèneres, sent la sexualitat un element fonamental en la constitució dels blocs i la performació del gènere un element de summa importància.
