PER EULÀLIA REGUANT a nació digital. En la nit, tres mudats / cavallers fan sa via. / Són tres reis d’Orient / que han sortit d’un país /sense nom.”, diu el poema de Joana Raspall. Aquests dies en què es parla de màgia però també de consumisme, d’il·lusió, però també de desigualtats, obviem i oblidem que la història (o llegenda) explica que els Tres Mags de l’Orient van sortir d’Amedi, un poble dalt d’un turó amb unes espectaculars vistes a la vall, ubicat al Kurdistan, “un país sense nom”.
Molts usuaris de les xarxes socials van tenir notícia de l’existència dels kurds a través de la lluita contra Estat Islàmic i sovint amb una visió fetitxitzada en un context global de racisme antiàrab i islamofòbia. Gairebé ningú no va informar ni va parlar dels alçaments populars a Rojava el juliol del 2012 que van donar pas a l'establiment d'un sistema democràtic després de l'alliberament de ciutats i pobles a Síria. Aquests alçaments van marcar l'inici d'una revolució contemporània profundament important que massa sovint és ignorada, reprimida i oblidada. Una revolució que es basa en un sistema confederal plurinacional i democràtic i que es construeix al marge de l’ordre dominant.
No va ser fins a la resistència contra l'anomenat Estat Islàmic a Kobanê entre setembre del 2014 i gener del 2015 que el món va mirar aquell tros de terra i el que allà es vivia, tot i que sovint de manera estigmatitzada. I des de llavors molts grups revolucionaris, democràtics, socialistes, llibertaris i de drets humans han conegut l'existència d'una regió lliure al nord i l'est de Síria, tot i que el mapa del poder internacional ha continuat ignorant i menystenint el que allà ha passat i passa.
Aquesta revolució al nord i l'est de Síria ha generat i genera una reacció sistemàtica violenta i virulenta del règim d’Erdoğan: ja fa uns anys va començar una ocupació al territori de Rojava violant el dret internacional, aquests darrers dies ha bombardejat de manera sistemàtica la regió assassinant i destruint hospitals o estacions d’energia i alhora el règim feixista d’Erdoğan els darrers anys ha intensificat la violència i la repressió contra la població kurda a Turquia, amb milers de militants del moviment kurd empresonats, entre ells Selahattin Demirtaş de l’HDP o Abdullah Ocalan en règim d’aïllament des de fa més de vint anys.
Tot i això, la comunitat internacional simplement mira cap a una altra banda, quan no ataca i criminalitza la resistència kurda utilitzant la carta comodí de l’etiqueta terrorista. De fet, les potències internacionals, i en especial la Unió Europea, segueixen veient Turquia com una potència aliada a la regió, ja que és el segon exèrcit de l’OTAN. I com a exemple: Turquia sempre està en el rànquing dels deu països que rep més armament per part de l’estat espanyol.
Tot just ha començat l’any i tenim la vista posada en el genocidi de l’estat d’Israel al poble de Palestina. Una massacre avalada per anys de complicitat i silenci de la comunitat internacional. Una neteja ètnica que troba empara en una arabofòbia i islamofòbia de bona part de les societats occidentals. El mateix racisme antiàrab pel que la resistència kurda va existir només uns mesos al llarg de la història i després la va retornar a l’oblit i la desmemòria. El mateix racisme de qui ara ha volgut confrontar la resistència kurda a la resistència palestina. Com si fos necessària una competició de conflictes, quan aquests tenen com a mínim comú un acord de pau que va acabar amb la pau a la regió després de la I Guerra Mundial, i que es va concretar amb el Tractat de Sèvres l’any 1920 i el tractat de Lausana, l’any 1923.
Quan feia pocs dies de l’inici de la nova ofensiva israeliana, l’octubre de l’any passat, el moviment kurd en un comunicat públic afirmava "No es pot tenir raó i ser democràtic a Israel sense veure i reconèixer els drets del poble palestí, no es pot tenir raó i ser democràtic a Turquia sense veure la realitat kurda". I és que l’internacionalisme del s. XXI ha d’establir les seves bases en les relacions entre comunitats i els moviments d’alliberament i les seves lluites. Que l’any que comencem posi nom a tots els pobles “sense nom”: Filastin hurra! Biji Kurdistan!
