En el discurs pronunciat pel President Nord-americà Harry Truman, el gener de 1949, s'esmenta de manera explícita el concepte de desenvolupament, s'hi assenyala com una certesa el deure del “món lliure” de reduir les condicions de pobresa d'una immensa majoria de poblacions a la terra que no participen de les condicions de benestar, en un context de llibertat i democràcia. En efecte, en la seva al·locució es constata que hi ha països que comparteixen un denominador singular comú: són subdesenvolupats. Per primera vegada s'utilitza aquest vocable que estableix una ruta crítica per a aquelles poblacions pobres, l'inexorable destí de les quals hauria de ser l'anhelat desenvolupament.
La seva proposta estava estructurada en una visió “etapista” de la història dels pobles, és a dir, uns més aviat que altres aconseguirien la modernització anhelada, els països subdesenvolupats i les seves societats haurien d'assumir l'exemple a seguir dels països occidentals moderns i “desenvolupats”.
En paraules de Truman:
Hem de llançar un nou programa que sigui audaç i que situï els avantatges dels nostres avenços científics i del nostre progrés industrial al servei del millorament i el creixement de les regions subdesenvolupades. Més de la meitat de la població mundial viu en condicions properes a la misèria. La seva alimentació és insuficient. Són víctimes de malalties. La seva vida econòmica és primitiva i estacionària. La seva pobresa constitueix un hàndicap i una amenaça per a elles mateixes, però també per a les regions més pròsperes. Per primera vegada a la història, la humanitat posseeix coneixements tècnics i pràctiques capaces d'alleujar els seus patiments.
Entre les nacions, els Estats Units ocupen un lloc preeminent pel que fa al desenvolupament de tècniques científiques i industrials. Els recursos materials que ens podem permetre utilitzar per ajudar els altres pobles són limitats. Però els nostres recursos en coneixements tècnics —que no tenen pes físic— no cessen de créixer, són infinits.
Penso que hauríem de posar a disposició dels pobles pacífics els avantatges de les nostres reserves de coneixements tècnics per ajudar-los a accedir a la vida millor a què aspiren. I en col·laboració amb les altres nacions, hauríem d'encoratjar la inversió de capitals a les regions on el desenvolupament no s'hagi assolit. El nostre objectiu hauria de ser ajudar els pobles lliures del món a produir, gràcies a les seves pròpies forces, més aliments, més robes amb què cobrir-se, més materials de construcció, més energia mecànica [i més coses materials], per tal d'alleugerir-ne la càrrega. Nosaltres convidem els altres països a posar en comú els seus recursos tecnològics per dur a terme aquesta operació. Les seves contribucions seran calorosament acollides. Aquesta ha de ser una empresa col·lectiva en què totes les nacions col·laboraran a través de les Nacions Unides i les seves institucions especialitzades, per aconseguir que sigui possible. Hem d'actuar com una força mundial per garantir la pau, l'abundància i la llibertat. Amb la col·laboració del món dels negocis, del capital privat, de l'agricultura i del món del treball d'aquest país, aquest programa podrà augmentar enormement l'activitat industrial de les altres nacions i millorar-ne substancialment el nivell de vida. Aquests nous desenvolupaments econòmics hauran de ser concebuts i controlats de manera que siguin profitosos per a les poblacions de les regions en què seran engegats.
Les garanties acordades als inversors hauran de ser equilibrades amb garanties que protegeixin els interessos d'aquells els recursos i treball dels quals es troben implicats en aquests desenvolupaments.
El vell imperialisme –l'explotació al servei de beneficis estrangers– no té res a veure amb les nostres intencions. En allò que nosaltres pensem és en un programa de desenvolupament fundat en una negociació equitativa i democràtica.
Tots els països, inclòs el nostre, s'aprofitaran enormement d'un programa constructiu que permetrà una millor utilització dels recursos humans i de la natura (Truman, 1949 a Latouche, 2003, pp. 48-49).
