Som solarpunks perquè les úniques altres opcions són la negació o la desesperació
GIULIA ABBATE | La Directa. Les històries forjades des d’aquest corrent estètic literari, sorgit fa quinze anys i que orbita al voltant de la ciència-ficció, cerquen un camí més enllà de les distopies ciberpunk que avui ja són realitat, per explorar escenaris humanament més sostenibles.
“Som solarpunks perquè les úniques altres opcions són la negació o la desesperació”, escrivia Adam Flynn el 2014, als seus Apunts per a un manifest solarpunk, publicat a través del Projecte Hieroglyph de Neal Stephenson. Després de gairebé deu anys de la publicació del que fou una de les primeres peces teòriques sobre el solarpunk, podem anar més enllà d’aquesta afirmació, que en el fons denota una manca d’alternatives, i fer-hi un afegitó: “Som solarpunks perquè triem el camí de la pau, la col·laboració, la solidaritat, l’alegria. Som solarpunks perquè és divertit i apassionant. Som solarpunks perquè volem ser ja, ara, el futur que deixarem als que vindran”.
El solarpunk és un moviment cultural, artístic i activista, nascut a la primera dècada del tercer mil·lenni. La seva definició sorgeix al voltant de l’any 2008, i apareix al blog The Republic of the Bees, que recollia suggeriments procedents de la plataforma de microblogs Tumblr sobre l’activisme, la moda, les pràctiques de reutilització i reciclatge o les arts figuratives. La literatura va arribar més tard, a la segona dècada d’existència, i partia d’apunts i consideracions teòriques sobre el gènere: va sorgir la necessitat d’explicar històries solarpunk. De trobar un camí que, des de les ciutats plujoses de la distopia ciberpunk, ens portés a escenaris més feliços i humanament més sostenibles. Calia redescobrir un paisatge, entre pobles, granges d’estil art nouveau i cultius, on la tecnologia s’utilitzava al servei de la natura, sense explotar-la mai de manera intensiva.
Aquest escenari és un de tants possibles, perquè el solarpunk no proposa una visió pacificada: no té una visió feliçment optimista d’un futur “solar” de postal (potser amb gratacels que mostren jardineres per sobre de l’estructura d’acer i formigó). Solarpunk també és punk: rebel·lió contra l’existent, rebuig a la normalitat alienant del món neoliberal, i recerca d’estratègies per superar-la, recolzada en un sentiment d’esperança tossuda i combativa.
Solarpunk és l’herba salvatge que creix entre les esquerdes del capitalisme. És una presa de posició, una manera d’actuar. És la llavor de la revolta contra l’estructura de dominació que gairebé ja no veiem, però que ara volem denunciar amb força: ens deien que “la història s’havia acabat”, però era una història d’oprimits i opressors, de terres a colonitzar i organismes a explotar, societats i vincles a aniquilar per extreure’n capital en benefici d’uns pocs… Doncs bé, nosaltres responem que la història encara està per escriure.
I l’escrivim.
Solarpunk és una lluita ideològica i imaginativa (i, per tant, molt, molt concreta!) contra el consumisme, l’espoli i la destrucció de la biodiversitat. Lluita contra l’heteronormativitat, l’opressió de les minories, l’expropiació de terres i cultures autòctones, l’explotació dels cossos dels éssers vius, les desigualtats socials i els que les volen mantenir. Lluita contra el sentiment alienant que no hi ha res a fer, contra l’estètica autocomplerta i privilegiada de l’extinció i la maledicció. Lluita contra l’hipòcrita greenwashing amb què moltes empreses avui intenten tenyir-se, fent veure que canvien perquè res canviï realment.
A diferència del ‘greenwashing’, el solarpunk no és una cabana bucòlica on refugiar-se sinó una consciència del problema
A diferència del greenwashing, el solarpunk no és un vernís, una decoració vegetal en un gratacel per a milionaris, no és una cabana bucòlica on refugiar-se d’una catàstrofe inexorable. Solarpunk és més aviat una consciència del problema i una manera de posar-hi remei. Solarpunk sembra, repara, redissenya i reconstrueix. Pot ser que tingui un cert aspecte hippy, però està brut de terra i té les urpes afilades.
Als mapes cartesians de la ciència-ficció se sol dir que el solarpunk es troba al costat oposat del ciberpunk. Però més que una lluita entre gèneres, voldríem que la relació fos de col·laboració i continuïtat, una mena de cursa de relleus. El ciberpunk va ser un conte distòpic d’advertència per al futur, quan parlava de corporacions monopolístiques, contaminació, desigualtats entre rics i pobres, protagonistes al marge, pirates informàtics, multimilionaris construint colònies per escapar a l’espai i una idea de l’entorn virtual que avui anomenem metavers.
Ara que el ciberpunk s’ha exhaurit en la literatura i s’ha convertit en una realitat al nostre món, recollim el seu missatge polític i decidim ser solarpunk!
La lluita de l’imaginari tot just comença i el solarpunk hi entra construint la seva pròpia pau, imaginant mons millors i com arribar-hi. Escrivim el que volem que sigui, creem esperança i la difonem entre línies, fem feliç al lector, perquè li recordem que tot és possible i que l’esperança dona el poder de treballar, el poder de fer-ho realitat. D’aquesta manera, desautoritzem les ideologies que insistentment es presenten com a “única realitat possible”: hi ha altres realitats possibles més belles, fetes de coses que ja estan passant, que ja han passat, que la humanitat és capaç de fer i que fa habitualment, als intersticis i als suburbis de l’Imperi, mentre l’Imperi mira cap a una altra banda.
Les històries solarpunk parlen de solidaritat, de grups de persones que col·laboren en un context en què el món utòpic és millor que el món actual i que, en tot cas, presenta molts nous reptes i nous ordres de possibilitats. No parla de mons perfectes en què tot va bé i on no queda res per explicar, sinó de personatges que s’enfronten a nous dilemes, en contextos que ja no són els del capitalisme occidental; o que, precisament, combaten aquells nous contextos amb estratègies, revoltes o plans. Solarpunk també treballa les formes: per exemple, el conflicte narratiu, que no implica només el múscul dels protagonistes-herois; l’evolució narrativa, que no necessàriament segueix l’antic arc del “viatge de l’heroi” masculí; l’estil, amb representacions i llenguatge inclusius. I mentre narra, el solarpunk estudia: quines estratègies cal implementar per a fer la revolució? Com trobar vies d’escapament del capitalisme i per la supervivència col·lectiva i feliç? Com existir i conviure amb la resta del món, i amb els altres éssers que l’habiten?
Les històries solarpunk tenen lloc a ciutats vegetals compostes de cases als arbres, i a les comunitats rurals on les cultures natives floreixen i cuiden el món
Les històries solarpunk tenen lloc a ciutats vegetals compostes de cases als arbres, i a les comunitats rurals on les cultures natives floreixen i cuiden el món. Fan sortir a escena assemblees, consells col·lectius, dinàmiques en què el grup protegeix i fa desenvolupar l’individu, conflictes resolts sense l’ús de la violència. Segueix les històries de dones ciclistes, famílies extenses, salamandres, conills, gats domèstics. I pretenen implicar i emocionar a través d’històries de revoltes contra els sistemes, de burla al poder, de supervivència sota talons de ferro, d’alegries de transgressions secretes, d’amors turbulents, de contrastos entre l’individu i la seva societat, d’accidents i tifons i viatges i fugues temporals sobtades. Solarpunk és literatura, el conflicte narratiu li pertany, però hi ha moltíssimes maneres de descriure, desenvolupar i resoldre un conflicte narratiu. Sense oblidar que el conflicte ve quan tanquem el llibre.
El conflicte és aquí i ara.
El conflicte és contra els que ens expliquen històries per fer-nos sentir bé, mentre ens exploten. El conflicte és la ideologia thatcheriana del There Is No Alternative que ha estat implantada als nostres caps gràcies als milions de dòlars, als centenars de persones dedicades i a les dècades de feina volguda i finançada per una elit privilegiada. Donem vida al conflicte, per tant: trenquem les nostres creences sobre el que creiem inevitable. Perquè en el fons som escriptors de ciència-ficció: treballem per a això mateix, per veure més enllà de qualsevol mirall, per dir en veu alta que el que és real és la creació imaginària més enganyosa i sofisticada que hi ha.
El solarpunk no és l’únic camí possible, l’única alternativa viable que ens salva de la negació, la desesperació i d’altres monstres amb les mandíbules obertes, davant dels quals només podem córrer sense pensar en res més. El solarpunk és una raça diferent, no boja sinó somrient, que va a la recerca de quelcom, tot imaginant-ho. Enrere deixem un mar de mentides ja mortes, que podem abandonar sense por perquè, en el fons, per a ells, els monstres érem nosaltres. Ho seguim sent, però, i imaginem un món on la cosa no sigui tan greu.
Article publicat al número 567 de la Directa
