ALFONS C. SALELLAS BOSCH | @alfons_bosch | La Directa. Per la pensadora, desapareguda al desembre, no hi ha lloc millor per aprendre l’art d’estimar que la comunitat, ultrapassant el llindar de la parella i la família, un espai idoni per establir relacions profundes i fer nostres les condicions dels altres.
Va morir el 15 de desembre de 2021. Gloria Jean Watkins es feia dir bell hooks, un homenatge a la seva besàvia, i en minúscula, per privilegiar l’escrit, no l’escriptora. Va explorar el racisme, el feminisme i la lluita de classes posant el focus sobre la interseccionalitat de raça, gènere i capitalisme com a perpetuadora de sistemes d’opressió i dominació. Dins d’aquest marc, bell hooks desfà el tòpic romàntic i defensa que l’amor, més que un sentiment, és una acció capaç de transformar el nihilisme, la cobdícia i l’obsessió pel poder que dominen la nostra cultura. L’absència deliberada de notes a peu de pàgina i la gran fluïdesa de la seva prosa són dos trets més de la seva identitat autoral, trencadora de convencions acadèmiques i lingüístiques.
D’acord amb aquesta teòrica, artista i activista social, pensar en l’amor com una acció en comptes de com un sentiment és una manera d’assumir responsabilitat i compromís. Ens han ensenyat que no podem controlar totalment els nostres sentiments; tanmateix, la majoria acceptem que les nostres accions són escollides i que la intenció i el desig influeixen en allò que fem. També assumim que les nostres accions tenen conseqüències. Tal com va enfocar-ho hooks, pensar que les accions donen forma als sentiments significa desfer prejudicis, com ara que tots els pares estimen els fills, que “caem” en l’amor sense desig ni elecció o que existeixen els crims passionals. Però si tinguéssim present que “l’amor és el que l’amor fa”, no utilitzaríem la paraula d’una manera que devalua el seu significat. Quan estimem, sentim, i també fem: expressem cura, afecte, confiança, respecte, ens comprometem i ens responsabilitzem.
En converses privades i debats públics, bell hooks va donar i va rebre testimonis d’angoixa i de por social, acompanyats d’un cinisme indiferent davant qualsevol idea que suggereixi que l’amor és més important que l’èxit professional. Ara, tots els moviments històrics preocupats per la justícia social han posat l’accent sobre una ètica de l’amor, i en aquest sentit, la pensadora tenia molt present el llibre d’Erich Fromm, L’art d’estimar, en el qual, a mitjan segle passat, s’hi podia llegir que, dirigida per una burocràcia de gestió, polítics professionals i amb l’objectiu de produir i consumir com a finalitats en si mateixes, “el principi que sustenta la societat capitalista i el principi de l’amor són incompatibles”. Així, dirà hooks, és com s’ignora la interdependència bàsica de la vida i es promou la distància entre les persones i el guany individual: l’èmfasi en el consum infinit desvia l’atenció de la necessitat espiritual.
bell hooks s’empara en una definició que ve a dir que l’amor és la voluntat de fer tot el possible per promoure el creixement espiritual propi o el d’una altra persona. Espiritual s’entén aquí com la unió entre ment, cos i esperit, aquest darrer definit també com una força vital que augmenta la nostra capacitat d’autorealització i ens fa aptes per a relacionar-nos en consonància amb els altres i el món que ens envolta. L’espiritualitat aquí descrita no cal que tingui res a veure amb cap institució religiosa. D’altra banda, bell hooks també es nodria d’una combinació del seu cristianisme matern i el budisme que va absorbir més tard. En aquest sentit, explica: “Durant molt de temps, molts dels meus amics i companys de feina no tenien ni idea que exercia una pràctica espiritual. Entre els acadèmics i els pensadors progressistes, era molt millor vist i acceptable expressar sentiments d’ateisme. Vaig començar a parlar més obertament sobre el paper de l’espiritualitat a la meva vida quan vaig presenciar la desesperació dels meus alumnes, la seva por que la vida no tingui sentit, la seva profunda soledat. Sovint, em demanaven que els expliqués com havia mantingut l’alegria de viure. Per dir la veritat, havia d’estar disposada a parlar obertament de la vida espiritual. I vaig haver de trobar una manera de parlar de les meves opcions sense suposar que serien les opcions correctes o bones per a una altra persona”.
bell hooks reivindica el llegat deixat per Martin Luther King, en l’obra del qual s’hi pot trobar una politització de l’amor, és a dir, l’amor com a forma de lluita per posar un punt final a l’opressió i com a força activa per a una comunió més gran amb el món. L’amor és una acció, una emoció participativa, una pràctica de resistència. Quan ens hi comprometem, ens movem més enllà del domini dels sentiments. Segons l’autora de La voluntat de canviar (Tigre de paper, 2021) i Todo sobre el amor (Paidós, 2021) –que inspira aquest article–, no hi ha lloc millor per aprendre l’art d’estimar que en una comunitat, ultrapassant el llindar de la parella i la família, aprenent la comunicació honesta, establint relacions més profundes que les simples màscares de compostura i desenvolupant un compromís significatiu d’alegrar-nos junts, de lamentar junts, fent nostres les condicions dels altres. Si l’aparença i la mentida són més acceptables que la veritat, difícilment coneixerem l’amor. Estimar és una opció lliure que fem contra la por, contra l’obediència, l’alienació i la separació. Escollir estimar és una tria per connectar, per trobar-nos en l’altre. D’aquí que siguin tan importants la simplicitat, compartir recursos i les polítiques del comú. A més, apreciar els beneficis de viure i estimar en comunitat ens empodera per reconèixer i relacionar-nos sense por amb els diferents. Comencem a construir comunitat amb un somriure, una salutació afectuosa, una mica de conversa…
Estic convençut que la crisi contemporània és principalment una crisi de valors, fruit d’un assecament espiritual de dècades. El discurs de bell hooks sobre l’amor és a la base de qualsevol societat que es vulgui realment justa i lliure. És per això que cada dia es fa més necessari i urgent repensar l’amor com a acció que crea vincles i ens fa corresponsables del nostre destí, que és el destí del món.
Article publicat al número 557 de la Directa
