CARLA GALLEGO MORENO | @Aradamemoria | La Directa.
Fa dècades que l'ecofeminisme alerta d'una crisi "sistèmica i civilitzatòria", però també obre clarianes per a altres mons possibles i vivibles, que passen per una conversió social i ecològica. En aquest reportatge, fruit de les col·laboracions amb el col·lectiu Arada, de memòria i feminismes; es recull la veu de diverses expertes i activistes ecofeministes per entendre on estem i cap a on s'ha de treballar per combatre el canvi climàtic
Malgrat les constants informacions sobre desastres climatològics i alteracions dels ecosistemes a causa del canvi climàtic, són pocs els mitjans de comunicació que s’atreveixen a exposar i denunciar el que és una evidència científica: el sistema capitalista, amb la seua obsessió pel creixement sense límits, està posant fi a la vida del planeta Terra. Segons l’economista feminista Amaia Pérez Orozco, actualment “ens trobem en una crisi sistèmica i civilitzatòria”, per la qual cosa és imprescindible que es qüestione el conjunt del “projecte modernitzador”, és a dir, les idees de desenvolupament i progrés. Per a l’autora, aquesta crisi es pot aprofitar per reestructurar les concepcions establertes fins al moment i així aconseguir que les societats creen models que permeten a les persones viure la seua vida de forma plena i sostenible.
Pérez Orozco explica que, la majoria de societats a hores d’ara es vertebren en el que anomena “teocràcia mercantil”, és a dir, són societats en què les necessitats del mercat s’imposen com un designi diví del qual no es pot escapar. Aquesta imposició, no obstant això, és bastant subtil, ja que les polítiques neoliberals amaguen les seues veritables intencions darrere del concepte de llibertat. D’aquesta forma, es crea el que la psicologia social anomena “la paradoxa del liberalisme”. Es tracta de la creença col·lectiva del fet que es tenen llibertats individuals i col·lectives dins d’un marc democràtic quan, realment, és aquesta assumpció de llibertat la que ens fa manipulables a nivell polític, econòmic i social. Un exemple d’aquesta paradoxa es pot trobar en la publicitat i el consum. Els anuncis volen fer veure que es té la llibertat per a elegir entre múltiples productes depenent dels nostres costums i gustos. Tanmateix, aquesta sensació de llibertat d’elecció anima a comprar productes que no sempre es necessiten.
Per altra banda, com diu l’autora, “extraiem i transformem recursos naturals, però no els produïm”. Per tant, aquesta necessitat imposada, de creixement i consum constant, és “contrària a la vida i no sols és capitalista sinó també antropocèntrica —atesa la visió de superioritat de les persones enfront dels animals i els recursos naturals—; heteropatriarcal —ja que aquestes lògiques han estat creades des d’una mentalitat masculina i utilitarista—; i per últim, imperialista, perquè s’aprofita sense cap mirament dels recursos naturals d’altres països que es consideren en vies de desenvolupament”.
Davant d’aquest escenari, moltes teòriques feministes es pregunten què es pot fer, per tant, per acabar amb aquesta teocràcia mercantil destinada al col·lapse i a la destrucció del nostre hàbitat.
La solució al col·lapse es troba, segons activistes com Yayo Herrero o col·lectius com Ecologistes en Acció, entre d’altres, en posar en pràctica plantejaments ecofeministes que permeten arribar a un decreixement de l’estil de vida de les societats actuals.
Des de l’ecofeminisme, es pretén fer valdre el respecte als cicles i els límits naturals dels quals depenen les societats. A més a més, també defèn la importància d’aquelles persones i comunitats sostenidores de la vida (totes aquelles que tenen cura del seu entorn), que han sigut invisibilitzades, menyspreades i violentades pels poders econòmics i patriarcals. Des d’aquesta perspectiva, els treballs de cures, la gestió domèstica o accions quotidianes dins del món rural (arreplegar llenya, regar el camp, germinar llavors…), són imprescindibles per al sosteniment de la vida i, segons defensa l’ecofeminisme, cal tornar-los la importància que la lògica del mercat els ha furtat.
Segons Marta Pascual, membre d’Ecologistes en Acció, és evident la relació que existeix entre el sosteniment de la vida i les dones en el món rural. No obstant això, “més de la meitat de les dones del món viuen en ciutats i la seua relació amb el medi natural no és molt estreta”, afegeix. Malgrat això, en l’àmbit domèstic, on les dones continuen assumint majors responsabilitats, existeixen nombroses decisions polítiques que es troben relacionades amb l’ecologisme, el decreixement i el sosteniment de la vida (de gestió de recursos, de repartiment de responsabilitats, de consum, de repartiment del temps, etc.). Pel que fa a l’àmbit públic, també hi ha una gran presència femenina en els espais comunitaris que treballen per la construcció d’una vida digna. Exemples dels quals són els grups de consum, les xarxes associatives i els col·lectius feministes.
El decreixement, per tant, es regula sota lògiques diferents de les actuals i que l’escriptor i activista Carlos Taibo ha resumit i divulgat en diversos punts. Primerament, el que anomena simplicitat i sobrietat voluntària, és a dir, que aposta per un estil de vida humil. En segon lloc, la necessitat d’un oci creatiu, allunyat de les alienacions, que permeta generar majors i millors relacions socials, acabant amb el paper central que ocupa el treball en la vida. Per altre costat, també planteja la importància de la redistribució del treball, garantint que totes les persones puguen gaudir de les mateixes oportunitats. El quart plantejament fa referència a la reducció i simplificació de les infraestructures productives, les organitzacions administratives i els sistemes de transport. Les macrodimensions, és a dir, la gestió per part de grans empreses i el consegüent augment d’intermediaris, “moltes vegades acaben beneficiant els interessos privats al mateix temps que ignoren les limitacions mediambientals”, segons reflexiona Taibo. Per tant, per a ell, és imprescindible defendre la lògica del que és local enfront del fet global. Per acabar, Taibo defèn que el decreixement només és possible si va acompanyat d’una redistribució dels recursos a nivell planetari, acabant amb les lògiques competitives i individualistes que imposa el capitalisme.
Segons les expertes consultades, aquests plantejaments i pràctiques només es podran dur a terme si existeix una consciència ciutadana crítica, que siga coneixedora de la nostra realitat i les seues limitacions; i aposte per transformar l’entorn més proper amb accions de denúncia, sensibilització, mobilitzacions i pressions polítiques, així com amb pràctiques diàries que permeten modificar l’estil de vida d’acord amb els límits i els temps dels cicles naturals. En aquesta línia, defensen la importància de l’educació informal —aquella que sorgeix de forma espontània des de les xarxes i els vincles que es generen als barris— per generar debats, reflexions i coneixements que facen replantejar-se la realitat actual. La transformació estructural, segons apunten les expertes, només serà possible si és una gran majoria de la població la que s’adona del sistema en què es viu, les conseqüències destructores que comporta i que altres formes de viure i relacionar-se són possibles. Tal com manifesta l’ecologista alcoiana Marina Pérez Pascual, “cal actuar com si ens anés la vida, perquè, de fet, se’ns va”.
