L’avaluació és una de les vivències que més marca els infants i joves. De la mateixa manera que pot ajudar-los a ser persones més compromeses, compassives i actives, també pot fer tot el contrari: afavorir persones individualistes, poc compromeses i amb escàs esperit crític.
Pere Vilaseca | Avaluar per aprendre. Rosa Sensat | Diari de l'Educació
Aprendre
No és tasca fàcil educar des de l’escola per a la justícia social. Educar per respectar els drets humans, la pau i la no-violència, la convivència, l’equitat i la inclusió des de la diversitat, la sostenibilitat, fer costat a les persones vulnerables, etc.
Educar per comprometre’ns a construir un món millor, no és tasca fàcil. És una opció complexa i compromesa. Tot el que passa en una escola educa, en una direcció o en una altra. No depèn de campanyes puntuals o de celebracions que es facin a l’escola en dies concrets.
«Si el futur és fosc és perquè el present és opac. La foscor del futur és l’ombra que projecten uns presents que no sabem llegir. […] Educar és donar eines per llegir el propi temps i posar-lo en relació amb els que ja han estat i els que estan per venir»
Marina Garcés. Escola d’aprenents. Galàxia Gutenberg 2020. p.146-1467
La percepció de justícia social a l’escola es configura des de la primera infància, des de les vivències de l’alumnat entre els seus iguals i amb el professorat, els monitors, o altres educadors. Les relacions interpersonals i les possibilitats de participar i d’opinar, afavoreixen una ciutadania més o menys, crítica, compromesa i responsable.
La priorització i l’enfocament dels continguts, també té una conseqüència directa en el model de compromís social que es propicia des de l’escola. No viu les mateixes experiències educatives un alumne d’una escola que valori exclusivament el coneixement adquirit, moltes vegades simplement memoritzat; que d’una altra que valori que aquell coneixement s’apliqui de forma contextualitzada, relacionada amb la vida real de l’alumnat; o d’una tercera escola que, a més d’aplicar els coneixements apresos, ho fa per afavorir la comunitat i el bé comú.
«Les propostes d’aprenentatge que fem als estudiants els permeten donar sentit a la realitat, entendre-la i actuar en ella?»
Fernando Trujillo
No és el mateix, per exemple, comprendre i recordar les parts de la cèl·lula i les seves funcions, que aplicar aquell coneixement per interpretar un article del diari sobre les cèl·lules mare; o que realitzar una campanya en el barri sobre l’efecte del tabac i la contaminació sobre les cèl·lules i a partir d’aquests coneixements, promoure una campanya contra el tabaquisme.
L’agrupament de l’alumnat a l’aula també influeix en el model social que construïm. Com molt bé explicava en Pere Pujolàs, no és el mateix que cada estudiant faci la feina tot sol, sense tenir present el que fan els altres, que faci la feina sol volent ser el millor o primer que els altres, o que els estudiants facin feina en petits equips cooperatius per ajudar-se i animar-se a l’hora d’aprendre, per enriquir-se mútuament i aconseguir fites plegats que de forma individual no aconseguirien.
Avaluar
Fetes aquestes consideracions, voldria aprofundir en les pràctiques d’avaluació afavoridores del ple desenvolupament dels nostres estudiants, com a persones compromeses amb els altres i l’entorn.
«Parlar d’avaluació és una bona manera de reflexionar sobre l’educació que volem, atès que la forma d’avaluar condiciona els aprenentatges i marca inexorablement els aprenents, a l’escola i durant tota la vida»
Nina Hidalgo i Francisco Javier Murillo (UAM)
L’avaluació és una de les vivències que més marca els infants i joves. De la mateixa manera que pot ajudar-los a ser persones més compromeses, compassives i actives, també pot fer tot el contrari: afavorir persones individualistes, poc compromeses i amb escàs esperit crític.
Avaluar no és neutre. Fixem-nos en tres aspectes.
Visca l’error!
Quan l’avaluació condemna l’error es genera un sentiment de fracàs i de desconfiança. Sense confiança i autoestima, l’aprenentatge i la socialització es fan molt difícils.
L’error o la dificultat no han de ser un punt final. L’error o la dificultat són una oportunitat per aprendre. La condició humana no és perfecta, durant la vida aprenem caient i aixecant-nos: equivocant-nos, amb l’ajuda necessària, en prenem consciència i actuem per millorar. És en aquest procés on s’engendra un aprenentatge profund i perdurable.
Pensar que podem fer-ho tot bé, i fer-ho tot bé sempre, ens allunya de la realitat i ens fa creure que podem ser més que els altres. Com explica Sandel (2021)[1]: «La supèrbia meritocràcia reflecteix la tendència dels guanyadors a deixar que el seu èxit els pugi massa al cap… Quan es té present el caràcter contingent de la nostra situació en la vida, es genera una certa humilitat. Una meritocràcia perfecta disminuiria la nostra capacitat per concebre’ns com a éssers que compartim un destí comú. Deixa escàs marge a la solidaritat que pot sorgir quan reflexionem sobre la naturalesa atzarosa de les nostres aptituds i fortunes. Això és el que fa que el mèrit sigui una espècie de tirania o de govern injust.»
Aprovar o aprendre?
Harari[2], ho explica així: «Van ser els sistemes educatius de masses de l’era industrial els que van començar a utilitzar notes concretes de manera habitual. Originàriament, les escoles se centraven a il·lustrar i educar, i les notes només eren un mitjà per mesurar l’èxit. Però, com és natural, les escoles aviat es van centrar a obtenir les notes més altes. Com tot nen, professor i inspector sap, les habilitats necessàries per treure unes bones notes en un examen no són les mateixes que una bona comprensió de la literatura, la biologia o les matemàtiques.»
Construir un món millor, des de l’escola, implica també situar l’avaluació al llarg del procés permanent d’aprenentatge i fer-ho de manera constructiva.
Una escola que mesura l’aprenentatge en nombres, acaba reduint la persona a un nombre.
«Per a l’honestedat resulta imprescindible trencar amb l’avaluació entesa exclusivament o primordialment com a resultats (avaluació sumativa), i començar a entendre l’avaluació en termes d’aprenentatge i de contribució a la societat»[3]. Pensar que mesurar l’aprenentatge en nombres és exacte i precís, no deixa de ser un miratge. Amb nombres podem seleccionar, classificar, anivellar, aconseguir informació… però no avaluar, és a dir, afavorir l’aprenentatge de tots i de cada un dels nois i noies, sobretot de qui més dificultats pugui tenir.
Imagineu el repte que podria suposar per a una escola que, en les etapes d’educació obligatòria, s’aprengués a avaluar sense posar notes? Com canviaria una escola que centrés l’èxit en el goig d’aprendre (en lloc d’aprovar) i en l’aprenentatge de tots i cadascú, sabent que els punts de partida són diversos i els llocs d’arribada no han de ser els mateixos!
Que no vol dir, en cap moment, posar sabatilles de plom als més àgils!
Participar en l’avaluació
En una societat democràtica i participativa, els ciutadans es comprometen, en el seguiment i l’avaluació de les polítiques públiques. Aquesta possibilitat facilita un enfocament participatiu que alhora genera canvis en les relacions de poder.[4]
Quan involucrem l’alumnat en l’avaluació dels aprenentatges, de la vida de l’aula i del seu creixement personal i emocional; afavorim que aprenguin a autoregular-se, és a dir els ajudem de manera eficaç a reflexionar sobre els seus propis aprenentatges (autoavaluació) i a implicar-se en l’ajuda mútua (coavaluació)
Com diu Neus Sanmartí: «L’avaluació forma part de la vida de l’aula. No hi ha cap activitat que no vagi acompanyada de la seva avaluació, és a dir, d’una valoració sobre la qualitat de la tasca realitzada i d’una decisió sobre els aspectes vàlids i els que cal millorar. És una avaluació que si es promou que sigui el mateix alumnat qui la faci permet adquirir qualsevol tipus d’aprenentatge i a més es vincula amb les competències d’aprendre a aprendre, d’autonomia i d’iniciativa personal, d’educació en valors i de l’àmbit personal i social».[5]
Afavorir la participació de l’alumnat en l’avaluació, no sempre és senzill, representa una cessió de poder per part del professorat. Quan l’avaluació es viu com a autoritat o com a coacció, difícilment pot tenir una funció educativa.
En canvi, «quan el docent assumeix una actitud de diàleg i de respecte mutu, alhora que valora l’estudiant com a subjecte, és possible que ensenyi a l’estudiant no sols a aprendre de l’error, sinó també a aprendre que sempre hi ha una cosa nova per conèixer; que el coneixement es va construint.
Aprendre és un procés que es dona en forma d’espiral en el qual sempre necessitem coneixements previs per aprendre’n de nous o donar-los noves formes».[6]
Implicar-se en l’avaluació, més enllà dels exàmens vol dir implicar-se en el coneixement, implicar-se en el procés de millora i «involucrar-se és un procés de transformació pot donar forma a la identitat d’aquest estudiant i a la seva relació amb la societat.»[7]
«La implicació de l’alumne apareix quan creu que passarà alguna cosa interessant»
Fernando Trujillo
Avaluar no és neutre. L’avaluació formativa té una profunda implicació en la vida democràtica de l’escola, implica tota la comunitat educativa i suposa un substrat social, un compromís per l’equitat i l’ajuda mútua, que perdurarà en les vivències i valors dels infants i joves i ben segur els comprometrà a construir un món millor.
[1] Michael J. Sandel (2021): La tiranía del mérito. Debate (Catedràtic i Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Harvard)
[2] Yuval Noah Harari: Home Deus
[3] McArthur, J. (2020): “Participación e implicación del estudiante en la evaluación: implicar a todo el estudiante búsqueda de la justicia y el bien social”. Relieve, 26(1), art. M2. http://doi.org/10.7203/relieve.26.1.17089
[4] Gujit (2014): Síntesis metodológica de UNICEF sobre enfoques participativos
[5] Neus Sanmartí (2020): Avaluar és Aprendre. Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació
[6] Virginia Corbella: “Poder y evaluación en la enseñanza”, Conicet Bahía Blanca
[7] McArthur, J. (2020). “Participación e implicación del estudiante en la evaluación: implicar a todo el estudiante búsqueda de la justicia y el bien social”. Relieve, 26(1), art. M2. http://doi.org/10.7203/relieve.26.1.17089
