Marta Guillaumes i Pibernat | El Diari de l'Educació. L’educació hauria de contribuir a formar persones amb consciència ecològica, consciència d’espècie, capacitat crítica i capacitat per assumir el canvi, quatre pilars bàsics per educar en temps d’emergència climàtica
«L’objectiu fonamental de l’educació és la desocultació de la realitat.
Educadors i educands, en educació com a pràctica de llibertat,
són simultàniament educadors i educands els uns dels altres»
Paulo Freire
Seguint a Freire, ens eduquem en comunitat interactuant amb un món que ens interroga i ens repta: en les relacions amb un mateix, en les relacions amb els altres i en les relacions amb la natura. Els centres educatius haurien de posar als infants, joves i adults en contacte amb persones ben diverses que obren la mirada cap a formes de pensar i ser ben diferents a les familiars. Haurien de ser espais de creixement, de diàleg, de convivència i de reflexió. Haurien de ser el pilar de qualsevol sistema polític democràtic, perquè són un dels espais a partir dels quals interpretem i construïm el nostre món com a persones lliures. Però no sempre “són”. I aquí rau gran part del problema. Per Freire un dels objectius principals de l’educació és la desocultació de la realitat. El cas és, però, que la nostra particular manera de mirar el món (sempre entelada pel curt termini) ens impedeix actualment veure una realitat important: la pandèmia de la covid19 és només un signe d’una greu disfunció ecològica humana.
Quina és la ‘realitat’?
La realitat és que tenim molts signes (evidències) de la greu disfunció ecològica humana: el creixement exponencial de la població humana; l’estreta relació entre pobresa, globalització i epidèmies; el fet que cada any s’arriba més aviat al dia de la sobrecapacitat (excepte el 2020); el fenomen de la metropolització a nivell planetari; el creixement infinit, la tecnocràcia i l’economia neoliberal (context capitalista); l’esgotament dels recursos d’origen fòssil; l’esgotament de materials, sòls i aigua; la pèrdua massiva de biodiversitat; les tasques de cures infra ateses; l’augment de les desigualtats (més contestació social, més fluxos migratoris); l’augment dels conflictes ambientals i de les tensions militars i, finalment, el canvi climàtic. El conjunt d’aquestes evidències ens indica que som clarament davant una crisi multidimensional. Una crisi que reflexa el trencament dels llaços que ens connecten amb la natura i el trencament dels llaços que connecten a les persones entre sí. Ara més que mai cal treballar per reteixir aquests llaços.
Quines són les respostes a la crisi multidimensional actual?
Una de les respostes positives –tot i que parcial– que s’ha donat a nivell col·lectiu a aquesta situació de crisi multidimensional ha estat l’aparició de la “Declaració de l’Estat d’emergència climàtica” per part de diferents entitats, ciutats, universitat i estats. Aquesta ha estat, de moment, l’única resposta positiva i constructiva com a resposta a aquesta crisi de crisis. La primera declaració es va produir el 28 d’abril de 2019 a Escòcia. A Catalunya aquesta declaració es va fer el 14 de maig de 2019 i el 28 de novembre de 2019 al Parlament Europeu. Totes aquestes declaracions tenen en comú que reconeixen el canvi climàtic i la urgència de prendre decisions per a reduir les seves causes i adaptar-nos als seus efectes.
Què podem fer des de l’àmbit educatiu?
En primer lloc, tal com defensava Paulo Freire, evitant l’ocultació de la realitat que impedeix a infants, joves i adults formar-se de manera real en valors i ciutadania democràtica, prenent consciència dels problemes reals, informant-se amb objectivitat, opinant críticament, debatent i participant en tot allò que els afecta. La tasca de les educadores i educadors davant aquesta realitat no és fàcil. Cal treballar per una nova utopia. No podem esperar al col·lapse socioecològic. En comptes de pensar en un futur distòpic, és més que recomanable aprendre de la història i dels errors comesos. Analitzar i mesurar les dificultats i les oportunitats. El camí és llarg, però l’horitzó continua essent el mateix: emancipació i llibertat. En el present i el futur caldrà explorar espais entre la radicalitat i el pragmatisme.
En aquest context d’emergència climàtica cal pensar i repensar l’educació. És necessari un canvi de mirada. En el nostre món present la societat valora a les persones competitives, contribuents i consumidores (el món de les 3C). Potser l’educació hauria de contribuir a revertir aquesta situació i formar persones amb consciència ecològica/planetària, consciència d’espècie, capacitat crítica i capacitat d’assumir el canvi (4C). Aquestes serien les bases per a la necessària educació ecosocial:
1. Consciència ecològica
Infants, joves i adults hauríem de créixer amb la idea que som ecodependents. És a dir, que tots els recursos i béns que utilitzem per a totes les nostres activitats provenen de la natura. Per garantir la continuïtat de la vida cal i caldrà relacionar-nos amb la natura de forma sostenible per obtenir allò just i necessari per a la vida humana. En aquest àmbit té una importància cabdal l’educació ambiental.
2. Consciència d’espècie
Infants, joves i adults hauríem de créixer amb la idea que som interdependents. És a dir, és impossible pensar en la vida d’un ésser humà sense l’ajuda d’un altre ésser humà. Vivim en cossos vulnerables, que cal cuidar durant tota la vida i per això calen comunitats amb unes relacions fortes que garanteixin la cura. En aquest àmbit és imprescindible educar per a la convivència i la pau (treball de les emocions i gestió dels conflictes).
3. Capacitat crítica
Infants, joves i adults hauríem de comprendre el passat i el present de forma sistèmica. Educar per tal que les persones comprenguin els grans problemes que ja tenim al present i adquireixi valors, habilitats i coneixements que els hi permetin moure-s’hi críticament. En aquest àmbit és necessari educar per a la capacitat crítica.
4. Capacitat per assumir el canvi
Infants, joves i adults hauríem de desenvolupar al màxim l’autonomia en la nostra capacitat de prendre decisions. A través d’un procés permanent d’alliberament, d’adquisició de sobirania personal i de possibilitats efectives de participació rellevant. El procés educatiu hauria de facilitar la formació personal. Només la formació personal és garantia de: diversitat, divergència, diferència, pluralitat i heterogeneïtat. En aquest àmbit és essencial educar per al canvi a través de la metacognició i l’autoregulació.
Quatre pilars bàsics per a una educació ecosocial i, en definitiva, per a la vida.
