Antonio Santamaria 6 març 2016 | iSabadell. Els lligalls de la Cúria de Sabadell dels anys 1619 i 1620, que es poden consultar a Arxiu Històric de Sabadell, contenen part dels processos de les dones de Caldes de Montbuí, Castellar del Vallès i Sabadell acusades de bruixeria. Les bruixes de Caldes foren processades, condemnades, torturades i executades a Caldes i per la Cúria de Caldes. Les de Castellar i Sabadell foren jutjades, torturades i executades a Sabadell. La primera notícia de les bruixes de Sabadell data de l’acta del 21 d’octubre de 1619 de les Ordinacions de Sabadell on es pot llegir:
Determinaren que sia dada facultat als senyors Consellers de que fassen una cerca per la pressent vila a effecte de fer venir lo home qui coneix les bruixes i si es troben diners per lo gasto de fer-lo venir estiga en llibertat de dits consellers”.
Es tracta d’una menció als anomenats ‘caçadors de bruixes’ professionals, habitualment membres de la Inquisició especialitzats en trobar en el cos de les dones la marca del diable, com ara berrugues, pigmentació a la pell, taques en forma de gripau a l’ull esquerre o un forat a l’esquerra on pogués entrar un cap d’agulla. La trobada d’una d’aquestes marques era considerada la prova irrefutable de que l’acusada era una bruixa. Llavors començava l’interrogatori, tortura i execució, a la foguera si el procés era dut per l’església o la forca si ho estava per la justícia civil. De fet, a les darreries del segle XVI la persecució de la bruixeria passà de la Inquisició als tribunals seculars. A l’acta del 17 de novembre de 1619 s’escriu sobre Sabadell:
Attès que en la vila de Caldes tenen capturades moltes dones que estan convensudes de bruixes i se entén que en la pressent vila i terme hi hauria algunes socies” s’acorda donar poder als Consellers per esmerçar els recursos econòmics per a fer avançar la recerca.
Respecte a les bruixes de Caldes se sap que foren empresonades el 6 de juny de 1619, però no existeixen notícies dels interrogatoris i les sentències. La documentació disponible és la relativa a les declaracions sota turment. Entre el 6 i 29 de novembre de 1619 foren torturades Eulàlia Puig Braga, Caterina David, Margarita Pujol Ras, Elisabet Rossell i Magdalena Vadrena del Pont, totes de Caldes, i Francina Marrats, de Palau-solità. Encara que no hi ha evidència documental, tot sembla indicar que totes foren penjades als darrers dies de novembre.
A les sessions de tortura aquestes dones acusaren a d’altres de Castellar: Violant Carnera de Les Arenes, Jerònima Muntada i Eulàlia Oliveres i Saulet qui, a la seva vegada, inculparen a tres dones de Sabadell. Aquest era el procediment habitual on els inquisidors demanaven els noms d’altres bruixes iniciant una cadena de denúncies. Els interrogatoris d’acusació es feren al desembre de 1619. La sentència es dictà el 3 de gener de 1620 i l’endemà foren torturades. Es té la certesa que foren executades, però s’ignora la data exacta.
Tortura i confessió
Reproduïm fragments de l’acta de tortura de Violant Carnera que es realitzà el 23 de desembre de 1619 en una estança de la casa del pagès Burrull i Ferrés a Sabadell:
Fou manada portar amb una cadena al coll (…) asseguda en un banc i tota nua sols amb uns panyos (…) fou exhortada dita Violant Carnera de les Arenes de tal manera: na Carnera ja saps com estàs condemnada a que sies torturada per a que digues la veritat quines persones hi havia en ta companyia i han usat l’art de bruixa i de tot digues la veritat i no vulguis que les teves carns siguin maltractades i macerades i no volent dir la veritat fou manada lligar els braços al revés mà a colze i lligant i estrenyent digué Maré de Déu amostrau miracle, Jesús totstemps el Sant Nom de Jesús sia en mi sempre, afluixeu-me que jo diré la veritat i afluixada per manament de dit senyor jutge i exhortada per dos i tres vegades que vulga dir la veritat tornà jo no sé res i altra vegada tornada a exhortar per dir senyor jutge i no volent dir la veritat fou tornada a apretar i cridant moltes vegades digué Mare de Déu de Montserrat feu misteri, Mare de Déu de Montserrat feu misteri, afluixeu-me jo diré la veritat tot ho diré i així fou manada afluixar i treure de dit banc i assentada sobre un llit que havia en dita estança i coberta per una flassada digué senyor molta veritat”.
La pobra dona va confessar que, amb les altres dones de Caldes, Palau, Castellar i Sabadell, s’havien reunit al Puig d’Aguilar on “quiscuna de nosaltres pujà a cavall amb son dimoni en forma de cabró els quals eren tots negrots del mateixa forma i estatura”. També va implicar, entre d’altres, a les tres dones sabadellenques esmentades de participar en l’aquelarre on “ens aparegué el dimoni en forma d’home al qual anomenàvem totes senyor. Havent arribat totes d’una en una ballàrem una dança de les ordinàries de sardanes, ball pla i altres balls que acostumen fer els pagesos (…) i després d’haver ballat una estona el dit dimoni que li dèiem el senyor es girà per part d’atràs i totes l’adoràvem endret del ces i sentint jo molt composta pudor com a sofrot (…) després tingué part amb nosaltres per el detràs en el ces cridant-nos a cada una de per sí i dient na tala vinga ençà que la vull cavalcar i ens posava una cosa com a membre tot fredot i que apareixia amb la durícia d’un ferrot de llargària d’un foc més o manco i era del gruix d’un manec d’aspi per més o manco i s’entretenia sobre nosaltres i cada una com tinc dit el temps que està un gall sobre una gallina i totes ho vèiem les unes de les altres.”
En la seva extensa declaració la dona s’inculpà d’haver provocat una gran tempesta amb pedra a Caldes i Palau. Així mateix es responsabilitzà de les pedregades que havien caigut a Polinyà, Caldes de Malavella, Castellar i Sabadell. Violant de Carnera acabà la seva confessió de la següent manera:
I més dic, senyor, en descàrrec de la meva conciència que fa divuit o vint anys que jo faig de bruixa i comesa de posar-me en aquest carrer una pobra dona que es deia na Puig Braga de Caldes la qual em digué que si jo volia servir a un gran senyor que ella m’el amostraria i em faria estar rica i mot a mon plaer i gust i jo li responguí que tenia treballs que de molt bona gana ho faria i cap dos o tres dies que restàrem en aquest concert anàrem les dues a soles camí de Caldes de dia a peu i allí prop d’uns olivars s’ens aparegué lo dimoni en forma d’un gentil home en cos i dita Puig Braga li digués senyor ací us aporto aquesta vassalla que us vol servir i ser esclava dient-ho de mi i aleshores el dimoni em digué que jo m’havia de donar a ell i fer tot lo que voldria i ser-li esclava que havia de renegar de Déu i de la Mare de Déu i de tots els Sants i així adorí dit dimoni per son detràs i li prometí ser la seva esclava i vassalla per tota la vida i de boca reneguí de Déu de Santa Maria i de tots els Sants encara que no de cor i després nos n’entornàrem jo tota sola camí de cas meva i dita Puig Braga s’entornà amb el dimoni anant devers Caldes de Montbuí”.
Les dones de Castellar inculparen sota tortura a tres dones de Sabadell: “na Joana Sol, Guillerma Roberta, totes gavatxes i na Romaguera que avui es diu Vallcorba per ser casada en darreres noces amb Vallcorba habitants en la present vila de Sabadell”. A l’època el terme de “gavatx” es referia despectivament als immigrants procedents de Sud-est de França que a començaments del segle XVI es desplaçaren a Catalunya a causa de la gran fam que va assolar aquella regió.
A la documentació disponible s’ignora quan van ser detingudes, processades i torturades, doncs no s’han trobat els actes. Per la documentació que es conserva se sap amb certesa que Joana Sol i Guillerma Roberta foren penjades abans del 18 de febrer de 1620; en canvi, desconeixem què va passar amb la tercera dona.
Els lligalls de la Cúria de Sabadell, conservats a l’Arxiu Històric, contenen les declaracions, totes molt similars, de Joan Pere Rubí, d’Antoni Pau Panyella i de Joan Dostes. arran que Joana Sol havia estat despenjada de la forca sense el consentiment de les autoritats. La declaració del primer fou la següent:
Dimarts divuit de febrer de 1620, jo Joan Pere Rubí, faber lignarius (fuster) de Sabadell, de quaranta-dos anys, parum plus vel minus (més o menys), Senyor jo ve vist sentenciar a Joana Sol i Guillerma Roberta per bruixes les quals penjaren en la plaça pública de la present vila de Sabadell i aprés aquelles penjades en altres forques en lo terme de Sabadell en lo lloc anomenat, que va de Sabadell a Barcelona, prop de les Termes i aprés dites forques he vist enderrocades i se n’han aportada dita Joana Sol de dites forques i que he oït de mes pròpies orelles com V.M., ha fet una crida donat deu ducats a qui sabia que se n’ha aportada dita Joana Sol de dites forques; interrogat que diga la veritat per lo jurament que té prestat si sap qui ha enderrocades dites forques, i així ho té entés; et dixit jo no sé qui ha enderrocat dites forques ni sé qui ho ha fet, que si ho sabera ho diria i no sé altra cosa”.
En efecte, despenjar un executat sense el permís de les autoritats era serverament castigat. A aquells que eren penjats dintre de les poblacions s’acostumava mantenir-los unes quantes hores en la forca, mentre que els penjats vora els camins restaven uns quants dies. Es tractava d’aterrir a la població amb la mostra d’una justícia implacable. Segurament Joana Sol fou despenjada per algun amic o familiar amb l’enorme risc que això suposava. Tanmateix era no era estrany que, per a cobrar la recompensa, es denunciés al suposat culpable d’haver despenjat a un víctima.
Misogínia i patriarcat
Segons l’anàlisi de la teòloga i filòsofa feminista Mary Daly, qualsevol dona independent era sospitosa de bruixeria. Els inquisidors creien que les dones que restaven fora del control masculí o dels rols femenins tradicionals pertorbaven l’ordre social. És a dir, solteres o viudes, pobres, velles, estrangeres, melancòliques, sanadores… L’espectre podia ser molt ampli. També podien ser acusades dones casades i joves. Les estrangeres, com les gavatxes de Sabadell, solien ser un objectiu fàcil.
En molts casos es tractava de camperoles i pobres, en moltes vegades les víctimes eren les sanadores, les úniques que assistien als pobres, i amb poders curatius; però també hi ha casos d’acusacions contra dones de posició acomodada. Les llevadores foren un sector particularment castigat donat la idea generalitzada a l’època del caràcter màgic del naixement. Segons Mary Daly, a la història de la cacera de bruixes, s’ha de tenir en compte la lluita de l’Església contra els residus pagans de l’adoració a la Deessa mare i que s’hauria mantingut en secret per dones camperoles. L’Edat Moderna va anar acompanyada per un reforçament del patriarcat i un retrocés dels drets de les dones. La cronologia de la cacera de bruixes coincideix amb aquests canvis. Tant es així que teòlogues o inquisidors afirmaven: “on hi moltes dones, hi ha moltes bruixes”.
Altres estudis, com el de Silvia Federeci, han assenyalat que la cacera de bruixes respon més a causes polítiques i econòmiques que religioses vinculades al procés homogeneïtzació cultural vinculat a l’expansió del poder de l’Estat i a la formació del capitalisme.
Les tesis de Mary Daly i Federici estan avalades per fet que la cacera de bruixes abasta dels segles XIV al XVII, però adquireix la major intensitat al segle XVI, sobretot, la primera meitat del XVII, etapa de formació de l’Estat absolutista. Fins a les darreries del segle les penes per bruixeria eren suaus, generalment multes. Tot va començar amb la butlla del Papa Innocenci VIII i la publicació del Malleus Malleficarum (1486), dels inquisidors dominics alemanys Heinrich Kramer i Jakob Sprenger, molt influïts pel Directorium Inquisitorium (1376) del dominic català Nicolau Eimeric.
El procediment implicava que els inquisidors demanessin a les acusades que denunciessin a altres dones, amb això -com hem vist al Vallès- s’iniciava una cadena on, fins i tot, era freqüent que es pressionés a les nenes per tal que acusessin les seves mares. A principis del segle XVII, la situació es descontrolà, moltes dones dels oficials i inquisidores, fins i tot ells mateixos, foren acusades de bruixeria. Així les mateixes autoritats que havien desfermat la matança decidiren aturar-la i desacreditar com a supersticions les acusacions per bruixeria.
No resulta fàcil determinar la magnitud de la massacre. Las estimacions més conservadores xifren en 200.000 les persones executades. G. R. Quaife calcula al voltant del milió, per Matilda Joslyn Gage les víctimes arribaren a nou milions, números que recolza Mary Daly. La proporció de dones va del 80 al 100 per cent, segons el moment i el lloc. La cacera va començar als Alps d’Alemanya i Itàlia i va expandir-se ràpidament a la resta d’Europa. A Alemanya, França i Bèlgica la persecució fou més brutal i sembla ser que fou més dura als països protestants que als catòlics. A Espanya fou relativament suau ja que els inquisidors estaven més preocupats per la persecució dels heretges que de les bruixes, encara que també els processos contra la bruixeria van proliferar entre finals del segle XVI i principis del XVII.
La cacera de bruixes a Catalunya
S’estima que, entre 1616 i 1622, unes 400 dones foren executades al Principat per bruixeria, encara que la xifra podria ser més gran, doncs en molts casos manca documentació. Segons la tesi doctoral de l’historiador Pau Castell Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV i XVI), Catalunya va ser una de les regions d’Europa on s’observa una major precocitat i duresa en la persecució de la bruixeria. Això no té a veure amb que els catalans fossin “menys tolerants o més crèduls” sinó en la “gran autonomia judicial dels poders locals a Catalunya”, especialment als Pirineus. A parer de Castell, la cacera de bruixes és un fenomen que va “de dalt a baix”, una “psicosis col·lectiva” alimentada per la superstició, la por, els rumors i la (mala) fama de la sospita. Un fenomen que “surt no dels magistrats sinó dels veïns”, els principals acusadors. “Quan el tribunal comparteix la por i la malvolença la cacera és duríssima”.
Així doncs, quan més lluny de casa i més amunt en la jerarquia del poder anava el procés més possibilitats tenien les dones de salvar la vida. Així els inquisidors catalans demostren una relativa prudència, fins i tot escepticisme, en comparació amb les corts locals i senyorials com ara les del Vallès. Així algunes dones acusades de bruixeria es salvaren a l’apel·lar a instàncies judicials més elevades i llunyanes.
Bibliografía
ALSINA i GIRALT, Joan. De Bruixes: les de Caldes, les de Castellar i les de Sabadell. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach n. XIV, Sabadell, 1983.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELL i GRANADOS, Pau. Un judici a la terra dels bruixots. Garsineu Edicions, Tremp, 2011.
FEDERICI, Silvia. El calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Ed. Traficantes de Sueños, Madrid, 2010.
GARCÍA CARRERA, Raimundo. Caça de bruixes al Vallès. Editorial Egara. Terrassa, 1987.
Comentaris