Rosa Bonheur (16 de març de 1822 – 25 de maig de 1899), fou una artista francesa, animalière (pintora d'animals) i escultora, coneguda pel seu realisme artístic. Excel·lent pintora, per cert, encara que amb un handicap a l'hora de passar a la història en l'art com mereixia: era dona.
Sempre rebel, els seus pares van intentar redreçar el seu caràcter en un parell d'internats i en una acadèmia de modistes, però Bonheur es resistia a les normes. El seu pare, que era pintor, va pensar que l'art podria canalitzar la seva energia i la va animar a inscriure en una acadèmia. Les dones en aquella època no podien accedir a una educació completa, així que va haver de formar-se de manera gairebé autodidacta.
Les seves pintures més conegudes són Llaurada al Nivernais, exhibida per primera vegada al Saló de París el 1848 i actualment al Museu d'Orsay de París, i Fira de cavalls, que fou exhibida al Saló de 1852 i actualment es troba al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Bonheur és considerada una de les pintores més famoses del segle XIX.
Va exposar per primera vegada en el Saló de 1843. Va obtenir una medalla de tercera classe en el Saló de 1845 i una medalla d'or en el de 1848. L'any següent, va exposar Labourage nivernais («La labranza de Nevers», Museu de Orsay), encàrrec estatal. La Fira de cavalls (MET, Nova York), presentat en el Saló de 1853, un espectacular llenç de més de cinc metres que recrea el mercat de cavalls de París, que la va catapultar a la fama. Després acabar viatjar per tot Europa recollint èxits; va ser protegida de reis i reines i es va dedicar a pintar animals i fumar purs.
El 1859, es va instal·lar a By, al municipi de Thomery en Sena i Marne on va establir el seu taller i va arreglar espais per als seus animals. Primera dona artista a haver-hi estat condecorada amb l'ordre de la Legió d'honor en 1865 -va rebre aquesta distinció de les mans de la pròpia emperadriu - va ser ascendida a Oficial d'aquesta Ordre a l'abril de 1894. Va morir el 25 de maig de 1899, en el château de By i va ser inhumada al cementiri de Père-Lachaise (divisió 74).
Portava pantalons, el cabell curt i fumava havans. S'explica l'anècdota que Rosa Bonheur va haver de sol·licitar a les autoritats policials l'autorització per portar pantalons per freqüentar les fires de bestiar on prenia anotacions del natural.
Bonheur assistia a aquest tipus de celebracions per documentar però havia de lluitar la seva entrada amb les autoritats que li prohibien assistir per ser dona i ser perillós per a la seva integritat entrar amb vestits amplis en un lloc on els animals estan violents i nerviosos. La pintora va aconseguir finalment el 1852 un permís especial de la Policia per usar pantalons i pintar des de dins el festival, però havia d'abstenir de parlar perquè fos poc cridanera la seva condició femenina. L'autorització de disfressa masculí era renovable cada sis mesos per la prefectura de París.
Rosa Bonheur serà recordada per la seva fidelitat a la natura i els seus animals. La seva comprensió i amor pel tema es va projectar a través de les seves representacions lluminoses i realistes, mentre que a el mateix temps no trivializó el tema. Va ser la més famosa pintora dels primers tres quarts de segle XIX i va aconseguir, en un temps en què la condició d'artista seriós encara estava reservada als homes, superar l'amateurisme que s'adjudicava a les dones, amb imbècil paternalisme, perquè pintant es entretenien.
El cuadro oculto 140 años que vió la luz en El Prado tras una petición en Twitter (El País)
Llevaba 140 años en el almacén del Museo del Prado. Desde 1879, solo había salido de su guarida en 2017, con motivo de la exposición La mirada del otro. Escenarios para la diferencia, dentro de las actividades de la celebración del Orgullo Gay de aquel año. Entre las 30 obras escogidas, El Prado seleccionaba "algunas icónicas y otras menos conocidas, como las excepcionales El Cid de Rosa Bonheur y El Maricón de la Tía Gila de Goya", según figura en la reseña de la muestra.
El Cid pertenecía a los fondos del museo pero estaba guardado en el almacén. "No me lo podía creer. Es una artista con presencia muy poderosa en las mejores pinacotecas del mundo y nosotros la tenemos colgada en un peine en los bajos del edificio", pensó el diseñador gráfico Luis Pastor.
Su movilización en Twitter para que El Prado sacara al león de su guarida ha tenido un alcance inesperado. Junto al historiador de arte y educador cultural de Santiago de Compostela Miguel Ángel Cajigal El Barroquista, y un tercer tuitero, Bernini Rey de los Barrocos, que prefiere permanecer en el anonimato, comenzaron a publicar el 9 de julio la etiqueta #UnaRosaParaElPrado. Sumaron 45.000 seguidores e iniciaron una serie de hilos sobre la obra.
Fonts: vikipedia, Historia/Arte (HA!)
