Article del Grup de Treball de Transició Ecològica de CNT València. Il·lustra: Ana Nan. Extret del periòdic “cnt” núm. 424 (Dossier Ecologia Social). Però aterrem tot això sobre una cosa concreta. Imaginem. Imaginem que una federació sindical amb suficients recursos econòmics decideix omplir la teulada del seu local (o la teulada d’un edifici veí) amb una miríada de panells solars. De cop, la federació s’ha convertit en un productor local d’electricitat. Evidentment, sense ningú que la consumeixi, això queda en el buit. Continuem imaginant. En la proximitat existeixen dos col·lectius socials i tres petits comerços que comparteixen alguna afinitat amb la federació (respecten els drets laborals, són ecologistes o és una associació veïnal que porta anys lluitant per dignificar el barri). Han parlat prèviament i els ha semblat bona idea alliberar-se de la xarxa elèctrica i, pagats els honors per «tirar» la nostra xarxa pel barri, passen a obtenir energia neta a preu de cost. Els afiliats passen a conèixer el treball dels dos col·lectius socials, podent unir-se ocasionalment per a conjuminar esforços i, perquè no, prendre’s alguna cosa a la taverna il·luminada per llum combativa. La cosa funciona bé, i algunes comunitats de veïns s’interessen pel projecte. Potser tenen recursos suficients, però els falta l’experiència necessària que ja té la federació. Els veïns passen a conèixer el sindicat, que els il·lumina, als col·lectius que defensen el barri i al petit comerç ètic local.
Una partícula biològica, un virus, el SARS-*CoV-2, que oscil·la, i ens fa oscil·lar, entre el viu i el mort, ha demostrat totes i cadascuna de les febleses del sistema productiu del nostre món: el petroli a futurs cotitza en negatiu als EUA mentre el barril de brent a Europa es desploma. A l’Estat espanyol quatre milions de treballadors estan afectats per ERTEs i més d’un milió se n’han anat a l’atur directament. Es calcula que més de vint milions de persones han perdut el la feina a la Unió Europea i més de trenta milions als EUA. La situació a Llatinoamèrica sembla desastrosa, amb un percentatge molt elevat de població dependent de l’economia informal i que no pot sobreviure si es veu obligada a quedar-se a casa. A la Índia 1000 milions de persones han estat confinades de la nit al dia, més de la meitat d’elles en situació de pobresa alimentària.
El virus és la causa inicial d’aquesta crisi. Però la impossibilitat de consumir matèries primeres i energia (en el transport i, concretament en sectors com el turístic i en la indústria fonamentalment) es revela com la causa substancial. És el fet de no poder sortir al carrer el que impedeix l’«activitat normal». Què passaria si el fet que l’activitat industrial, el turisme, el transport, béns com els ordinadors o els mòbils, calefaccions o roba, tinguessin una baixada dràstica en la seva producció no fora per un virus sinó per la pròpia escassetat de recursos naturals?
CRISI CLIMÀTICA I RECURSOS
Probablement després d’aquesta crisi sanitària, algunes societats aconsegueixen recuperar activitat econòmica, però ja hem travessat una barrera, una pantalla, darrere de la qual ens espera un món d’escassetat on no hi ha un retorn possible a l’abundància dels nostres dies. Segons diversos estudis científics ja hem passat el pic extractiu de multitud de materials fonamentals per a sostenir la tecnologia de les nostres societats i, en qüestió de pocs anys, en passarem molts altres. L’any 2007 el periodista i pedagog estatunidenc Richard Heinberg va encunyar el terme «Peak everything» per a descriure aquest moment històric en el qual la majoria de recursos materials i energètics estan creuant els seus pics. Malgrat no ser un expert, va captar adequadament la noció del procés: en els propers deu anys arribarem al màxim productiu de la majoria de recursos importants per a l’economia planetària.
Què podem fer? La posició majoritària en els mitjans de comunicació de masses, en el sistema educatiu i en bona part de l’acadèmia és que la clau està en els comportaments individuals: reciclar, no anar amb cotxe i utilitzar més la bici, promocionar l’ús d’energies renovables, etc. Hi ha una versió dura d’aquest posicionament que avoca per carregar sobre l’esquena dels individus, sense importar el seu origen social, el gruix de l’obligatòria reducció del consum energètic que està per venir: es parla de gravar amb impostos indirectes (que no distingeixen entre rendes) el consum de carn i l’ús del cotxe privat, fomentant al seu torn l’ús del cotxe elèctric (un cotxe car, disponible només per a rendes altes i que, a més, és costós en recursos), la limitació de la natalitat o, fins i tot, la seva prohibició o les sancions per no reciclar. És una corrent que, en alguns plantejaments, pot entrellaçar-se molt bé amb la corrent de pensament neomalthusiana.
Malgrat l’encert de l’anàlisi, sabent que l’escassetat ja és aquí i que la reducció del consum energètic en general i de recursos en particular ha de produir-se, no podem deixar d’assenyalar l’error que suposa menysprear la desigualtat que existeix sobre qui i com contamina. Segons les dades recopilades al 2017 per Michael Eisenstein a la prestigiosa revista Nature, dins de la seva sèrie «Nature Outlook: Energy transitions», el 10% més ric dels EUA emet 50 tones de CO2 per capita (21,5 tones a Rússia, 19 a Alemanya, cinc a la Xina i menys de tres a l’Índia, per exemple), mentre que la mitjana d’emissions del 40% amb menys ingressos és de 8,5 tones (i és de cinc a Alemanya, quatre a Rússia i no arriba a una tona a la Xina o a la Índia). També hi ha una mala notícia per a aquells que confiïn en el progrés de la ciència i de la tècnica: les energies renovables també xoquen davant la limitació de materials que tenim i l’electrificació massiva de les nostres societats (cotxe elèctric, patinet elèctric, calefacció, trens, etc.) per a suplir el buit que properament deixaran els motors de combustió interna. L’electrificació no resoldrà el problema. La substitució de tot el consum energètic fòssil actual per electricitat no és factible. Antonio García-Olivares i Joaquim Ballabrera-*Poy, del Consell Superior de Recerques Científiques, amb un article titulat «Energy and mineral peaks, and a future steady state economy», van demostrar que la total electrificació s’emportaria per davant més de la meitat de les reserves del món de coure.
CLASSE I SINDICAT
Per tant, enfront de la crisi ecològica en la qual estem immersos, la visió de classe ha de ser present. El sindicalisme combatiu i les organitzacions de base tenim un paper decisiu en les properes dècades per a construir un contrapoder capaç de fer front a l’austeritat generalitzada que les elits voldran imposar a les classes populars enfront de la imminència del col·lapse civilitzatori.
Aquest sindicalisme combatiu s’hauria d’associar amb organitzacions socials existents com les associacions veïnals i de barri, col·lectius en defensa de l’habitatge, grups ecologistes, petits comerços, associacions en defensa dels drets de les persones migrades, etc. Totes les lluites d’aquests col·lectius s’empitjoraran quan el capitalisme entri en fase terminal a causa de la crisi climàtica, sanitària, social, energètica (sistèmica en definitiva) cap a la qual la seva lògica depredadora i extractivista ens porta. Exemples d’això no ens en falten: especulacions financeres sobre els immobles dels nostres barris, preus dels habitatges en nuclis urbans pels núvols, espoli creixent de recursos naturals, polítiques frontereres més severes.
Les lluites sindicals i les lluites socials en general veuran convergir els seus objectius de forma més evident: la lluita contra la pèrdua de biodiversitat és una lluita sanitària, com han demostrat diversos estudis que relacionen l’increment en la probabilitat de noves pandèmies i la pèrdua de biodiversitat. Per exemple Kate E. Jones i els seus col·legues de la societat zoològica de Londres van detectar que, entre 1960 i 2004, el 60% de les noves malalties descobertes tenien el seu origen en animals i postulen que la destrucció del seu hàbitat i la pèrdua de biodiversitat estan darrere de la seva aparició. Defensar la igualtat de gènere és una lluita transversal que ens obliga donar-li la volta a tota la nostra societat perquè les cures són l’eix sobre el qual pivota un sistema productiu i un capitalisme en fase terminal molt probablement es val de la distribució del treball patriarcal per a extreure els seus últims rèdits del capital. La lluita contra la turistificació i gentrificació d’associacions veïnals i de barri és una lluita per la justícia social però, també és una lluita climàtica: el transport i l’hiperconsumisme associat al model productiu basat en el turisme és incompatible amb la necessària reducció d’emissions de CO₂.
Diàriament entren en els nostres locals persones molt variades amb una problemàtica laboral que, en major o menor mesura, es veurà agreujada en els pròxims anys. Hem de ser capaços de tenir aquesta visió d’anticipació i holística, que ens permeti comprendre que s’apropa una crisi total del sistema capitalista. Una primera línia de defensa podria consistir a portar a la negociació amb la patronal, mesures que permetin frenar o pal·liar els danys que es produiran: creació de transports col·lectius o de transport privat finançat per les empreses que, en tot cas, s’indexin al preu del carburant; bons per a la compra de kits d’autoconsum; conciliació familiar, reducció de la jornada laboral i teletreball sense pèrdua de salaris, etc.
També, pertànyer al sindicat ha de tenir un valor afegit, no únicament ha de protegir i millorar les condicions en els centres de treball, sinó que ha de traspassar a altres esferes de la vida. Els sindicats de base hem de recuperar el rol de punt de trobada i facilitador de sinergies entre la nostra afiliació. Per una persona afiliada amb coneixements d’obra de paleta i construcció, en tenim desenes els habitatges de les quals tenen necessitats de rehabilitació. Per cada afiliada amb coneixements en noves tecnologies tenim desenes als qui la bretxa digital els està expulsant del mercat laboral. Per una persona afiliada amb coneixements en energies renovables i noves formes de consum energètic tenim desenes als qui la pobresa energètica els colpeja de ple. En definitiva, malgrat que existeixen moltes persones amb problemes, el sindicat pot exercir de node d’unió de potencials solucions. Fora del sindicat són individualitats aïllades indefenses enfront de la realitat canviant i adversa, amb el sindicat són potencials membres d’una col·lectivitat creixent i plena de possibilitats.
El sindicalisme ha d’associar-se amb organitzacions socials com a associacions veïnals i de barri, col·lectius en defensa de l’habitatge, grups d’ecologistes, petits comerços, associacions pro drets de les persones migrades.
CAP ALLÒ COL·LECTIU
Però aterrem tot això sobre una cosa concreta. Imaginem. Imaginem que una federació sindical amb suficients recursos econòmics decideix omplir la teulada del seu local (o la teulada d’un edifici veí) amb una miríada de panells solars. De cop, la federació s’ha convertit en un productor local d’electricitat. Evidentment, sense ningú que la consumeixi, això queda en el buit. Continuem imaginant. En la proximitat existeixen dos col·lectius socials i tres petits comerços que comparteixen alguna afinitat amb la federació (respecten els drets laborals, són ecologistes o és una associació veïnal que porta anys lluitant per dignificar el barri). Han parlat prèviament i els ha semblat bona idea alliberar-se de la xarxa elèctrica i, pagats els honors per «tirar» la nostra xarxa pel barri, passen a obtenir energia neta a preu de cost. Els afiliats passen a conèixer el treball dels dos col·lectius socials, podent unir-se ocasionalment per a conjuminar esforços i, perquè no, prendre’s alguna cosa a la taverna il·luminada per llum combativa. La cosa funciona bé, i algunes comunitats de veïns s’interessen pel projecte. Potser tenen recursos suficients, però els falta l’experiència necessària que ja té la federació. Els veïns passen a conèixer el sindicat, que els il·lumina, als col·lectius que defensen el barri i al petit comerç ètic local.
El col·lectiu comença a imposar-se sobre l’individu. La comunitat es construeix amb els maons del suport mutu, un mutualisme que, en el món hiperindividualista i nihilista actual, ha de ser a la força el de l’intercanvi de favors, el del quid pro quo, el «win-win». Al final, aquesta estratègia és sempre guanyadora enfront de la destrucció que proposen les elits.
