Bernat Valls | @BernatValls | Llei d'Engel | @lleiengel. L’actual situació d’emergència social i sanitària que estem vivint ha evidenciat de manera descarnada realitats que estan patint moltes famílies, vinculades sovint a necessitats bàsiques no cobertes per manca de mitjans materials. Aquestes mancances, combinades amb altres carències socials i afectives, com la soledat no desitjada o l’aïllament social, accentuen –sens dubte- aquesta situació de vulnerabilitat.
En aquest sentit, resulta evident que la crisi generada pel COVID19 ha comportat un agreujament de les principals problemàtiques que afecten els col·lectius més vulnerables i, a la vegada, una extensió d’aquestes problemàtiques a altres grups de població i territoris que fins fa poc havien quedat fora de l’espai de fragilitat i risc social. Així, la present situació de crisi ha fet palès l’enorme segmentació i diversitat generacional de les persones que es veuen afectades i, alhora, de la relació causa-efecte entre aquestes carències i altres, com ara la salut o aspectes vinculats a la subsistència de les persones. A la vegada, ha posat de manifest l’envergadura creixent del problema i el caràcter estructural del mateix.
Quina serà la reacció del sistema de serveis socials vers la situació?
Si tirem la vista enrere i analitzem quin ha esta el comportament del sistema davant de situacions de crisi, podem concloure que aquest habitualment i històrica ha tendit a experimentar una forta pressió per augmentar les polítiques assistencials i tractar així de donar resposta a les situacions d’emergència social, prioritzant les actuacions de caràcter reactiu (en resposta a problemàtiques concretes, individuals i urgents), actuacions que venen acompanyades d’una forta càrrega assistencial i burocràtica amb el sempre lloable objectiu d’aportar solucions a les problemàtiques socials de la ciutadania colpejada per la crisi.
Aquesta reacció –que sens dubte persegueix convertir el sistema de protecció social en una eina eficaç per revertir la situació de desigualtat i vulnerabilitat social- corre el risc d’allunyar el sistema del seu objecte, o dit d’una altra manera, pot situar el sistema de serveis socials de protecció fora les fronteres del seu perímetre, traspassant les fronteres del que li pertocaria, amb el conseqüent desgast del sistema i la seva pèrdua d’eficiència i eficàcia.
Així doncs, si la reacció del sistema davant la crisi actual de la COVID19 repeteix el clixé i la inèrcia històrica, aquesta pot tendir a traccionar als equips bàsics d’atenció social i conduir el conjunt de les intervencions del sistema cap a escenaris no volguts.
És l’hora de ser valents
Qualsevol disciplina científica incorpora com a màxima aquella vella idea que demana (que implora) “aprendre de la història”, una manera elegant d’insistir en no repetir errors comesos. Justament aquesta idea de no repetir el errors és, sovint, una de les claus per avançar i no tornar al punt de partida, com si es tractés d’un bumerang enverinat. Però, com fer-ho? La recepta, sens dubte, és complexa i en cap cas infal·lible. Són molts els ingredients que cal aglutinar de manera simultània i alineada: la determinació política, la legitimitat de la proposta, les disponibilitats pressupostàries o la capacitat tècnica serien, sens dubte, alguns d’aquests ingredients indispensables. Però en aquesta reflexió en calent sobre els aprenentatges que la crisi actual ens deixa, ens volem fixar en un altre dels components necessaris per poder reeixir: la valentia.
Cal ser valents i apostar perquè el sistema de serveis socials s’enforteixi incorporant de manera sistemàtica, estratègica i operativa enfocaments que complementin les intervencions reactives (molt necessàries) amb una mirada preventiva, que tingui en compte la comunitat com a recurs: és l’hora d’incorporar de manera decidida i absoluta, doncs, la intervenció comunitària en l’acció del serveis socials bàsics, per tal de combinar aquestes respostes urgents i de tipus reactiu, amb una aposta estratègica d’intervenció conjunta, amb els diferents sistemes i la comunitat en clau proactiva i preventiva.
Aquesta crisi ha posat i posarà a prova tots els sistemes de protecció de la ciutadania i ha deixat patent que les respostes no poden venir des d’iniciatives sectorials o parcials, ni tampoc poden reeixir sense la contribució d’entitats socials i de xarxes ciutadanes de suport comunitari. D’acord amb tot això, resulta evident que cal portar a terme polítiques públiques que siguin capaces d’activar mecanismes que -de forma transversal, col·lectiva i compartida- puguin contribuir a la prevenció, a la contenció o a revertir aquest tipus de situacions que la crisi ha evidenciat i que la situació post-crisi accentuarà.
És possible treballar l’enfortiment dels vincles i les relacions en temps de distanciament físic?
Certament, pot resultar lògic pensar que un escenari d’emergència sanitària, econòmica i social que dibuixa un context de distanciament físic no hauria de deixar lloc per a actuacions que justament treballen les relacions, el vincle i el suport comunitari, atesa la necessitat de limitar l’espai físic de contacte i relació.
Però si aprofundim en l’anàlisi i anem més enllà d’una mirada superficial, podem concloure que aquesta afirmació està ben allunyada de la realitat. Malgrat aquesta sigui una idea contra-intuïtiva, la realitat és tossuda i ens demostra que durant tota la crisi, més enllà de les respostes institucionals, arreu de Catalunya han sorgit iniciatives voluntàries de ciutadania no organitzada, xarxes de naturalesa intergeneracional i heterogènia de suport i ajuda mútua per donar resposta a les noves necessitats, justament a partir del treball conjunt i compartit i de l’activació de xarxes primàries de suport: unes transaccions, relacions i vincles personals, familiars i comunitaris que expressen solidaritat, reciprocitat i apoderament.
Així doncs, malgrat la situació de distanciament físic i confinament estricte, les xarxes comunitàries no només han pogut i sabut actuar, sinó que s’han multiplicat i, en molts casos, han demostrat més capacitat d’adaptació que el propi sistema.
Aquest fet té una rellevància superlativa. D’una banda, perquè demostra empíricament la possibilitat d’activar i exercir acció comunitària en situacions d’aïllament i distància social; i de l’altra perquè ha permès visualitzar les xarxes i els vincles entre la ciutadania. Serà de vital transcendència que, en l’escenari immediat, aquests vincles perdurin i es consolidin, un cop superat el període de confinament, convertint-se en sistemes de suport social comunitari de gran importància per a l’atenció social.
Que les xarxes i els vincles perdurin. Com fer-ho?
La missió no és fàcil ja que aquestes xarxes primàries de suport -que s’han revelat tant necessàries- resulta evident que poden entrar en dinàmiques d’esgotament un cop superat el període de confinament, desescalada i d’aterratge en la “nova normalitat”, moment en el qual es reactivarà progressivament l’activitat econòmica, cultural i de lleure i els ritmes retornaran, a poc a poc, a escenaris (re)coneguts. Per aquest motiu, és necessari activar de manera decidida i imprescindible accions que busquin protegir i oferir cobertura de la tasca d’aquestes xarxes, que promoguin iniciatives de cura i suport de les persones que hi formen part i que cerquin la seva visualització i el seu reconeixement social.
Aquesta tasca només podrà ser duta a terme amb certes garanties d’èxit si s’incorpora la mirada comunitària per la inclusió social al sistema de serveis socials. Dit d’una altra manera: si l’acció comunitària per la inclusió social no s’incrusta de manera sòlida, permanent i consolidada en el sistema, aquest no serà capaç ni de retenir tot aquest capital humà mobilitzat en xarxa ni òbviament de cuidar-lo, apoderar-lo i enfortir-lo.
D’acord amb tot allò apuntat, resulta evident que la crisi actual evidencia el fet que vivim en una societat on, més enllà de les problemàtiques de tipus econòmic-material, l’absència o inexistència de relacions amb l’entorn social (així com el grau d’intensitat, freqüència o forma en la que aquestes relacions es donen) aquesta resulta del tot determinant per situar a les persones a la zona d’inclusió, vulnerabilitat o exclusió social. En aquest sentit, estem convençuts que la dimensió comunitària de la intervenció social esdevé cabdal per a la creació i enfortiment de les diferents xarxes socials (familiars, veïnals i comunitàries) que són un factor clau de protecció davant els fenòmens de l’exclusió social, la solitud no desitjada i l’aïllament relacional, més quan ha quedat més que demostrat que la ciutadania i la comunitat poden adquirir un rol de suport social comunitari de gran importància per a l’atenció social.
Incorporem l’estratègia comunitària a les polítiques d’intervenció social
La crisi COVID19 i el distanciament físic imposat posa de manifest –tal com s’ha argumentat- la necessitat d’abordar definitivament la dimensió comunitària de la intervenció social, alhora que ens convida a treballar en fórmules d’intervenció comunitària adaptades a aquesta nova realitat, de manera estratègica, transversal i compartida amb els diferents sistemes i amb la pròpia comunitat, en clau de proactivitat i d’acció-prevenció.
Aquestes fórmules d’intervenció comunitària poden agrupar-se sota la idea o el concepte de l’acció comunitària per la inclusió social, un concepte –tatxat per algunes veus com a redundant o pleonàstic- que tracta d’aglutinar aquelles actuacions d’ànima comunitària, que enforteixen els vincles i les relacions socials i apoderen la ciutadania per fer-la partícip dels processos que l’han de conduir cap a la inclusió, que tenen en compte la comunitat com a recurs i, alhora, tenen molt present la necessitat de lluitar contra els factors que generen dita exclusió i tracten de combatre’ls.
Així doncs, l’acció comunitària per la inclusió social quan es desplega en la seva màxima intensitat actua com a mecanisme per a la promoció del desenvolupament de potencialitats de les persones i dels territoris, a través de processos d’acompanyament i autonomia, dinamització i enfortiment de vincles socials. I a la vegada, la seva implementació decidida esdevé una eina d’enfortiment de l’atenció social primària mitjançant l’acció dels seus professionals, bons coneixedors de les necessitats i les potencialitats dels territoris on treballen.
En aquest sentit, l’alineació dels Equips Bàsics d’Atenció Social amb les estratègies de treball preventiu i comunitari propis de l’acció comunitària per la inclusió social ha de permetre incidir sobre les causes que generen les situacions de vulnerabilitat i no només haver d’actuar en les conseqüències, tractant d’allunyar-nos per tant d’aquells escenaris coneguts i no volguts.
Per fer-ho possible, resulta clar que cal incorporar a l’estratègia d’intervenció de les Administracions Públiques competents aquesta mirada i aquestes fórmules d’intervenció. Aquesta proposta, per ser efectiva i transformadora, cal que es vehiculi mitjançant l’adopció decidida d’una eina específica de planificació estratègica de les polítiques socials municipals i comarcals, eina que hauria de ser aprovada pel màxim òrgan de Govern de la corporació local, per tal de dotar-la de legitimitat i d’impacte. Aquesta eina –aquest Pla estratègic que ha tenir una mirada de ciutat o de comarca, sense oblidar el seu aterratge en els barris o zones del territori més desfavorides – ha d’incorporar necessàriament una vessant operativa i una de metodològica i ha de servir per abordar de manera integral i integrada les diferents dimensions de l’acció comunitària, i dotar de sentit i coherència les diferents iniciatives (públiques, privades i ciutadanes) que es donen al territori en el marc de la prevenció i promoció social.
Aquesta eina de planificació ha de ser impulsada i liderada per equips tècnics especialitzats, suficientment dimensionats, i que tinguin aquest encàrrec específic. És ben cert que qualsevol professional de la intervenció social pot treballar la dimensió comunitària però, alhora, cal reconèixer l’especialització que mereix la disciplina. Si es vol aconseguir els objectius proposats, l’acció planificada l’han de dur a terme professionals polivalents i alhora experts en acció comunitària i inclusió social, que configurin un equip estable i especialitzat, els quals han d’estar estretament vinculats als equips bàsics d’atenció social, ben coordinats amb la direcció tècnica dels serveis socials i amb capacitat d’interrelacionar-se amb altres sectors (salut, educació, ocupació, habitatge…) i, alhora, tenir la capacitat de treballar en xarxa amb el tercer sector i les xarxes comunitàries.
En el context actual, una eina de planificació estratègica, operativa i metodològica que tingui la legitimitat necessària en front la pròpia organització municipal o comarcal i davant la ciutadania, potenciarà les accions de promoció social de caràcter preventiu, promourà la transversalitat intersectorial per abordar la complexitat, i vetllarà per mantenir la vinculació dels espais comunitaris de participació i de les xarxes comunitàries de suport als professionals de l’acció social, traccionant alhora al sistema de serveis socials cap al seu objecte (el seu perímetre) a partir de estratègies d’acompanyament i suport dels equips tècnics especialitzats als professionals dels SSB.
Però, funcionarà?
Tant les polítiques públiques en general, com especialment aquelles que tenen (o pretenen tenir) un impacte directe en la qualitat de vida de les persones, la seva autonomia personal i el seu benestar, han de poder construir-se des de les evidències i les certeses. Cal ser doncs, especialment curosos en les decisions que planen sobre aquestes polítiques i que determinen, per exemple, el seu enfocament, la seva inversió pressupostària o la seva implementació i que alhora condicionen els efectes o impactes sobre la població atesa.
Amb quines evidències comptem per insistir, de manera tan contundent com directa, en la necessitat d’apostar per l’acció comunitària inclusiva i la seva incorporació definitiva i especialitzada dins del sistema de serveis socials? Amb les mateixes evidències amb que comptaven les iniciatives innovadores i transformadores abans de posar-se en funcionament: cap ni una.
Però si bé és cert que no podem posar sobre el tauler de joc evidències científiques derivades d’una implementació efectiva i de la seva posterior avaluació a casa nostra, sí que comptem amb els aprenentatges –alguns d’incipients, d’altres no tant- d’algunes administracions locals a Catalunya que han apostat de manera decidida i desinhibida per la incorporació de la mirada comunitària a les polítiques d’inclusió social (és el cas de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa o de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, entre d’altres). Si unim aquest grapat d’experiències -que marquen el camí i indiquen la direcció- talment com si fossin la locomotora d’un tren que avança de manera inexorable i decidida- amb la tossuda necessitat de no repetir els mateixos errors en relació al sistema dels serveis socials davant les situacions d’emergència social, i a més a més hi incorporem els aprenentatges que la crisi COVID19 ens està deixant en relació a l’enorme poder transformador de la comunitat en la promoció social, obtindrem com a resultat que no hi ha cap altra alternativa que no passi per incorporar aquesta mirada estratègica per tractar de reeixir en el repte majúscul que qualsevol política pública d’aquestes característiques té al davant avui en dia: millorar la qualitat de vida de les persones i fer-ho de la mà de la pròpia comunitat.
