Reflexions de Jordi Baltà Portolés (consultor a Trànsit Projectes, expert de l’Agenda 21 de la cultura, i tutor / professor col·laborador del Màster en Gestió Cultural de la UOC i la UdG) al Blog del programa de gestió|n cultural, que són alhora desitjos i propostes, i que volem compartir i guardar també en aquest blog.
1. Implicacions socials, econòmiques, mediambientals, polítiques i ètiques de l’acció cultural
Crec que es fa més necessari que mai considerar les implicacions socials, econòmiques, mediambientals, polítiques i ètiques de l’acció cultural. El paper de la gestió cultural en aquest sentit és bàsic. Què comporten els usos que fem de la tecnologia, qui participa en les activitats i qui no, com la nostra acció afecta el territori i el planeta. D’aquesta reflexió també en poden sorgir terrenys per al diàleg i l’entesa amb professionals i organitzacions d’altres àmbits. El qüestionari de reflexió que ha proposat el sociòleg Bruno Latour apunta idees interessants en aquesta direcció.
2. Societat i responsabilitat de la cultura
Un aspecte relacionat amb l’anterior passa per fer més present, més visible, el sentit de responsabilitat de la cultura envers el conjunt de la societat. El compromís amb l’accés a la cultura per a tothom, el desenvolupament de projectes d’educació artística o la implicació de la comunitat maker en la producció de mascaretes i altres instruments de prevenció del virus fan palès que aquesta vocació és central, des de sempre, en molts agents culturals. Amb tot, també és cert que encara es pot fer més perquè, com explicava David Márquez en un article recent, “el món de la cultura erosioni les seves línies de distinció” envers el conjunt de la societat.
3. Cultura, empatia i dolor
En un context social marcat per la vulnerabilitat, la por i el patiment, guanya importància la capacitat de la cultura d’escoltar i ser sensible al dolor i la soledat, i d’oferir històries que connectin amb la gent i generin empatia. La gestió cultural pot afavorir maneres de mirar la realitat més complexes que no les xifres, no només envers la covid-19, sinó també cap a altres crisis i altres confinaments. Les entitats de la cultura comunitària, que en un manifest recent recorden el seu paper clau i les dificultats per les quals passen, disposen d’un fort capital que podria enriquir processos d’aquest tipus. Iniciatives com el projecte “Històries d’Europa: crisi i reflexió”, en el qual participa el Teatre Lliure, també apunten orientacions interessants.
4. Superar la por i la desconfiança
El confinament, la por a la malaltia i la sobreexposició a la informació poden incrementar el temor i la desconfiança envers l’altre, el desconegut, i especialment cap a persones d’origen estranger, persones amb capacitats diverses, gent gran i altres grups vulnerables. Alhora, també hem estat testimonis de noves formes de connexió amb veïns, a nivell de carrer, i amb altres persones, en l’entorn digital, i del paper clau de les expressions culturals en aquestes iniciatives. De quina manera pot la cultura contribuir a generar confiança en l’altre, i mantenir un espai públic, virtual o presencial, on l’apropament i el diàleg siguin possibles? Crec que caldrà seguir treballant perquè la diversitat i la diferència no siguin elements de desconfiança i distància. Fer-ho també passa per abordar les desigualtats (socioeconòmiques, de gènere, origen, edat, etc.) i assegurar capacitats equitatives d’accedir a l’espai públic de la cultura, fer-s’hi visible i tenir dret a ser escoltat.
5. Compromís i drets humans
En el rerefons de la crisi i les maneres de sortir-ne es dibuixa una falsa disjuntiva entre salut i llibertat: per bé que les restriccions de drets, com ara la circulació, estiguin justificades a curt i mig termini, cal evitar que esdevinguin permanents. I cal recordar que la vida cultural també depèn de l’exercici dels drets i les llibertats fonamentals. Així, la gestió cultural hauria de fomentar l’exercici dels drets culturals de totes les persones i expressar un compromís amb els drets humans i els principis democràtics, un aspecte sobre el qual reflexionava Michael Wimmer en aquest article recent.
6. Relacions horitzontals i virtuals en la gestió cultural
La major orientació de les institucions i entitats culturals a l’activitat digital serà un dels llegats més evidents d’aquest període. S’obren oportunitats per a relacions més horitzontals i equitatives entre creació, gestió cultural, institucions, públics, etc., però alhora cal reconèixer que no tothom té la mateixa capacitat de participar activament a les xarxes digitals, i ser conscients dels monopolis i els riscos per a la privacitat que hi existeixenLucina Jiménez cridava fa poc les institucions culturals a convertir les connexions virtuals generades durant aquest període d’emergència en una forma constant d’interacció social. En una línia similar, Justin O’Connor remarca la conveniència de repensar què entenem per “públics”, més enllà de les xifres, i apostant per fórmules més diverses i actives de participació, i François Matarasso assumeix que tota institució cultural haurà de revisar les maneres de relacionar-se amb els públics. Hi ha també, en el fons, la necessitat de revisar els models de governança, oferint noves maneres de participar col·lectivament tant en la presa de decisions com en la gestió de processos i activitats culturals.
7. Temps, natura, innovació i cultura
Entendre aquesta crisi com a part d’una mutació en la nostra relació amb el planeta pot comportar també una reflexió sobre el temps. D’una banda, el confinament ha permès a molta gent, de grat o per força, adoptar formes més “lentes” de vida, amb menys intensitat i més profunditat. De l’altra, cal demanar-se si no convé valorar més aspectes de la relació amb l’entorn natural que molts hem oblidat; no es tracta necessàriament de tornar enrere, però potser sí de revisar les nocions d’innovació basades en la ruptura amb el passat. Crec que la gestió cultural hauria d’ajudar la reflexió en aquest sentit.
8. Col·laboració i gestió cultural
Per necessitat o per convicció, la col·laboració hauria de ser un element important a l’hora de definir noves maneres de fer. Entre les infinites reaccions del sector cultural a la pandèmia, em semblen especialment interessants aquelles que s’han fet amb vocació d’unir forces: des del Manifest a favor de la cultura impulsat pel Cercle de Cultura fins a la declaració conjunta de les xarxes internacionals de la campanya #culture2030goal, passant per nombroses altres iniciatives. En un sentit més pragmàtic, en el marc de la seva sèrie d’articles sobre l’impacte de la covid-19 en la cultura, Lluís Bonet també preveia una major concentració empresarial al sector cultural, per poder consolidar iniciatives més competitives. Sigui com sigui, la capacitat de cooperar hauria de ser encara més important en la gestió cultural, tant a nivell local com a nivell internacional, davant un previsible tendència al replegament i el tancament de fronteres.
9. Cultura, educació i salut com a part d’una vida desitjable
En conjunt, l’endemà de la pandèmia ens situa davant nombroses tensions: la priorització única del creixement econòmic o l’atenció a la salut de les persones i del planeta, la normalització de les restriccions de drets o la recerca d’un equilibri entre llibertats i seguretat, el replegament a les cases i els territoris propis o la consciència creixent que pertanyem a una mateixa espècie i l’aposta per la solidaritat global. En aquest context, i com exposaven recentment Oriol Martí Sambola i Àngel Mestres, àmbits com la cultura, l’educació i la sanitat conformen una globalitat necessària, en un entorn cada cop més hostil.
Malgrat totes les dificultats, la gestió cultural hauria d’ajudar a articular els diàlegs i les col·laboracions necessàries. El reconeixement que el període de crisi ha fet de la cultura com a element clau de la vida desitjable de moltes persones pot oferir un bon escenari en aquest sentit.
10. Polítiques culturals sòlides i adaptades al sector
Finalment, la crisi ha fet encara més fràgil la situació de molts agents de la cultura i ha evidenciat la necessitat de polítiques que els donin suport. Unes polítiques que, cal recordar-ho, haurien d’abordar des dels aspectes més estructurals, com ara les condicions de treball, l’augment pressupostari o la disponibilitat de recursos per a la formació de base i la creació, fins al suport a la producció i la difusió presencial i virtual d’activitats, i que han de reconèixer la diversitat de realitats que conviuen en la vida cultural, algunes més necessitades de suport públic que no d’altres. Gràcies al treball en aliança i a la visibilitat de les expressions culturals aquests dies, el sector cultural ha fet sentir la seva veu i ha generat consciència de la necessitat de polítiques culturals. Amb tot, la competència amb altres àmbits de despesa pública serà gran, en un context agreujat pel descens d’ingressos fiscals i l’augment del deute. Així, per a la gestió cultural es fa més necessari que mai connectar el treball quotidià amb la petició de polítiques culturals adaptades a la realitat del sector, i participar en iniciatives a nivell de sector que ajudin a unificar i vehicular demandes.
Certament, d’on veníem no estava bé, i el context actual planteja nous temors. Amb tot, crec que la gestió cultural pot sumar forces i oferir reflexió i acció per ajudar a fer millor aquest futur incert.
