Un article del 2014 de l'amic Joan Gener i Barbany | @en_joan | al Social.cat, parlant d'animació sociocultural, educació social, cultura i la necessitat de repolititzar la professió davant l'apoteosi nècia. La dignitat és una qüestió col·lectiva.
Deia, fa uns dies, que en la professió de l'educació social, la cultura és una qüestió bàsica, més encara, definitiva i definitòria. Deia que treballem entre, des de i per a la cultura. En el seu sentit més ampli, en la seva concreció més quotidiana.
No ho dic jo, sinó que tenim definida l'educació social com una professió pedagògica que ha de fomentar que les persones, els grups i els col·lectius puguin incorporar-se a les xarxes socials (ep! les del cara a cara sobretot!) i la promoció cultural i social a través de contextos educatius i accions mediadores i formatives.
Em sorprèn que als nostres llocs de treball sigui tant difícil trobar aquesta tasca que es descriu als documents professionalitzadors. Que sigui fins i tot agosarat, voler pensar si allò que estem fent respon a les pràctiques que es poden derivar d’aquesta definició.
Tot sovint, més que fomentar o promocionar la circulació, la incorporació o l’articulació de les xarxes socials, el que fem, s’acosta molt més a la caritat, a la prevenció i al control, a la teràpia o a l’entreteniment.
És evident que aquests són components que hem heretat de diverses figures que ens han precedit. Sembla que no ens en deslliurem. Potser allò que ens toca és trobar la manera de combinar aquests components o derivacions de l’acció social (cal rebutjar-ne alguns, evidentment) amb allò que es postula als documents professionalitzadors.
Em preocupa que nosaltres (vull dir els professionals) no ho tinguem clar. Són uns quants els interessats en tenir controlat el qui es desvia, el perillós i el qui qüestiona. Vivim en el “món de la gestió” i costa trobar espais que facilitin la complexitat, que treballin des del conflicte i el consens. Va en contra nostra, però no és impossible posar-s’hi.
Cal dir, però, que aquest embolic professional, no és només una cosa dels que treballem en l’educació social. Vull dir que les polítiques, les institucions i els dispositius són el resultat d'una gestió d'allò públic i social que mira d’ocupar espais de protecció (llegiu, si voleu: paternalisme) social entre els efectes excloents del “lliure” mercat i la perpetuació de l’exclusió fruit de les bones intencions de la caritat.
O dit en d’altres paraules, que hem traçat una societat basada en el treball en condicional. Si tens feina, pots sobreviure (malviure molts, anar tirant uns quants i viure bé uns pocs). Ja sabem que el món laboral és una de les matèries primes de l’exclusió i la desigualtat, oi?. Que mentre uns creen lleis per regular (o desregular) el mercat i mirar de disminuir-ne els efectes negatius, altres se les empesquen per mirar de cobrir les necessitats bàsiques de molta gent que no se les pot cobrir per si soles.
Diria que fins aquí, la lectura que proposo travessa clarament allò cultural.
Tot plegat, és a dir, la centralitat de tenir una feina per sobreviure i, alhora, el fet que l’educació social s’impregna de molts components que no responen a la definició professional, es fa més evident enmig de la situació actual.
Però potser alguna cosa pot canviar.
Sembla que som molts els que ens adonem que la crisi no és un capítol del llibre sinó la història mateixa del capitalisme. Que el “mercat” es preocupa de mantenir el benefici d’uns pocs encara que augmenti la misèria -de qui no es pot comprar la vida- i que el planeta hagi arribat a un col·lapse energètic i de recursos materials.
Tanmateix, sembla que som molts els qui presentem esmenes, d’una banda, a l’aposta per a la individualització de la quotidianitat, i d’altra banda, a la delegació en un tercer (diguem-li Estat o administració pública) del dret a construir i gestionar allò comú.
Davant d’aquestes dues lectures de la realitat, torno a llegir els documents professionalitzadors i trobo possibles coordenades. Crec que la professió té camp per recórrer en termes de resistència però també d’alternativa.
I és que ens dediquem a fer possible l’accés i la circulació per les xarxes socials i, fent això i alhora, treballant amb les persones, podem contribuir al desvetllar de la cultura i, per tant, a la necessitat de ser part (que vol dir prendre partit) de la comunitat. I això, té molt a veure en la construcció dels vincles entre les persones. És a dir, de la cultura.
I encara més: hi ha poques professions que treballin tant amb situacions on la dignitat ha estat privada. I no cal recordar que, precisament, la dignitat és una qüestió col·lectiva (cultural). És a través d’ella que hem desenvolupat les poques quotes d’humanitat que tenim.
Per tot plegat, i perquè hi ha poques professions com la nostra que donin tanta importància al vincle amb l’altre i alhora, treballa des de, entre i per a les diferents institucions i espais col·lectius, que penso que podem contribuir a imaginar i crear les noves formes de la dignitat (col·lectives, culturals).
Per això, és responsabilitat nostra poder reflexionar entorn quina és la nostra tasca, a què respon i que genera una acció concreta o un projecte continuat. Si allò que fem respon a la gestió de casos, al control de situacions de conflicte o, només, a reduir les quotes d’indignitat, em sembla que no estem fixant-nos en quina és la definició professional que nosaltres mateixos ens hem donat. Potser aquest és el primer pas que sempre caldrà fer als nostres llocs de treball.
-
PS: Per aquells que pensin que barrejo política (en el seu sentit formal, institucional i representatiu) i educació social només una reflexió: és evident que la nostra no és una professió que faci lleis, gestioni els diners de tots o pugui canviar, directament, el sistema....però, podem obviar que formem part d’un engranatge que tracta els efectes perversos d’un sistema (global i local) de nefastes conseqüències?
