Rubén Toro. Doncs ben bé no ho sé, i pel que estic veient i escoltant aquests dies la majoria també desconeix els seus objectius. Una cosa que puc deduir que sí volen, és el fet de ser reconeguts, ens estan dient que estan aquí i ara. Veient l’actual context, m’agradaria proposar allò de fer un petit esforç que potser ens ajuda a identificar algunes de les coses que els joves no volen. Com a mínim a mi m’ha quedat molt clar el següent: No volen acceptar allò de "es lo que hay" i es que realment, tenen milions de diferències en molts aspectes que englobarien aquesta dita tant rància.
Imatge. Miquel Ramos El Periódico.
Es comuniquen de manera diferent, tampoc descobriré ara la sopa d’all, però queda clar el fet que han nascut en una era que desentona frontalment amb l'actual manera de fer d’allò que entenem per política. És una generació que gairebé no hi havia viscut la repressió policial fins a l'1 d'octubre. En canvi sí que ha viscut els canvis de parer d'un govern que un dia acull l'Open Arms i l'altre pretén multar-ho, o que li tanca els ports i després els envia al més lluny del Mediterrani on té competències. Han vist morts a les tanques de Ceuta i Melilla, naufragis al seu mar, sí, el de Mediterràneament. Han vist nacionalitzar exprés a un jove futbolista mentre les seves veïnes continuen amagant-se per por a ser identificades en el centenars de controls racistes que tenen com a únic objectius deportar-les o tancar-les en un CIE.
S’han sentit qüestionades per participar en la històrica vaga feminista del 8M. Han vist i patit una violència masclista que creix i es multiplica en manades. Han vist músics censurats i han contemplat nombrosos atacs als seus referents culturals. Es van rebel·lar quan a OT és van posar txungus maleint que és critiqués el mot “mariconez” en una cançó carca. Han vist debats sobre dir cumpleanys o aniversari, amb la que està caient. Escoles segregades, pujades de taxes universitàries, polítics que juguen a ser jutges i al contrari.
Són joves que sovint viatgen enllaunats en un transport públic deficient i que no para de pujar. Que tenen sensibilitat amb el medi ambient, i això és un hari bastant fort pel sistema productiu actual. Han vist apallissar manteres, han comprovat com s'esprem fins a l'extenuació l'etiqueta Menas per obtenir rèdit polític. Estan fartes de fer sopars i vermuts per acomiadar a col·legues, familiars o parelles perquè han hagut de pirar a Suïssa, Alemanya o qualsevol altre país a guanyar-se la vida, després d’estudiar i estudiar...Perquè aquí l’única esperança a curt termini ers la de vendre moda, posar cafès o menjar ràpid per alguna de les macro empreses del sector.
Han vist desnonaments, pateixen els efectes d'una especulació immobiliària que les expulsa dels seus barris, ja sigui al centre o a la perifèria. Han vist a molts polítics i mitjans malmetent la convivència, inundant els seus discursos i notícies amb un odi sense límits amb l'únic objectiu de provocar tensió entre famílies i veïnes. Perquè sense aquest tenebrós efecte aquest polítics i els seus palmeros no serien res. Si més no, molts d’aquets joves s'han adonat que els estaven enganyant. Han vist la connivència dels dirigents amb els lobbyes que tenen la paella pel mànec, així com a tot un govern justificant la violència dels cossos de seguretat de l'estat, ho han vist amb els d'aquí i amb els d'allà. Aquells que s’han empassat algun debat electoral han vist com els joves no estan al centre, clarament ni existeixen, ni donen vots.
Res, que en aquest sistema han d’encaixar,
encaixar i encaixar, tot això amb una
generació que demana fluïdesa i obertura
de mirades.
I això gent, no és el que volen.
Mai s’havia vist una lleva amb aquest enfocament de perspectives àmplies on totes les diversitats puguin confluir sense els mals rotllos de les etiquetes sovint imposades pels adults.
Però que volen?
Es continuen preguntant dia rere dia periodistes i tertulians a sou, incapaços d'entendre perquè reaccionen així. Amb aquesta ignorància pròpia de la comoditat de les cadires de TV, ràdio i premsa, des d'uns rols de poder i d'un adultcentrisme exacerbat. Es posen en mode tot loco a veure qui troba el mot o la frase que el transformi en erudit per després escriure articles, el tuit de l'any o algun llibre. Buscant desesperadament una nova etiqueta per classificar-los i així estigmatitzar a tota una generació. Buscant allò que passa a Anglaterra quan pronuncies la paraula Chavs. Buscant que quan parlin d'aquest clixé, et vingui al cap com si d'un prospecte mèdic és tractes, amb alguna cosa així rotllo desplegable, que acabi afectant el teu imaginari quan et parlin d'ells:
Manifestació 18 d’octubre, Barcelona.
Imatge Dani Ruiz @eltitodanito
Joves que protesten:
Gandul, desobedient, nini, violent, anarquista, potser noi o noia, d'esquerres, pot provocar aldarulls i crema de contenidors, que barrejat amb una bandera pot portar a la mort de gatets i espanta iaies. Consumir amb caputxa perifèrica.
Tot això amb imatges en mode diapositiva de caos i destrucció...
Quan potser ens hauria de sortir una altra imatge, tipus més o menys així:
Joves que tenen ganes de capgirar aquesta situació i que no es conformen amb les engrunes que el sistema els disposa. Joves amb una energia brutal, preparades, amb una consciència crítica molt més desenvolupada del que creiem. I joves com a sinònim de present i futur, com a ciutadanes de ple dret que volen poder expressar-se sense por a ser ni reprimides ni censurades.
Manifestació 9 d’octubre a València, Imatge Diari la veu.
Però que volen? Qui són?
Pregunteu-li a elles, a ells, deixeu lliures espais més enllà d'un documental emès un dimarts, 15 minuts als matins de TV3 o a qualsevol cadena, o l'obligat compliment per anar de guais oferint una estoneta en antena sense poder rebatre als opinadors quotidians. Ens estan passant la ma per la cara i això molesta a certs sectors. Porten un món nou als seus cors, a les seves mirades, als seus actes i això ja ni hi ha qui ho aturi.
Creieu-me, potser no obtindreu la resposta a la vostra pregunta, però de ben segur que les coneixereu més. Perquè quan els joves parlen, cal observar, guardar silenci, parar orella i aprendre.
Podria estar hores amb el tema, la gent que em coneix sap que em flipa parlar amb els joves, poder conèixer que els agrada o els amoïna, acompanyar-los, facilitar processos de transformació on siguin els i les protagonistes i per descomptat parlar d'ells des del respecte i l’admiració. Com també de l'aprenentatge que em suposa compartir espais amb ells, sense ocupar-los, sent fidel a les seves demandes i donant la cara tot i que mai m'ho han demanat. Així que avui, joves, us demano disculpes per haver escrit això sense el vostre permís, però m'ha sortit de l'ànima escoltant i veient amb la ràbia i el desconeixent amb el qual es dirigeixen alguns adults quan parlen de vosaltres.
Acabo amb la frase d’una jove de la perifèria de Barcelona: Més Annas Pachecos i menys Pilars Raholas.
Manifestació 18 d’octubre, Barcelona.
Imatge Dani Ruiz @eltitodanito
