#DiaES Vamos a cuidarnos, juntas

#Edusoday2019 #AnimacióSociocultural 

"Somos vulnerables. Nacemos con extrema fragilidad. Tardamos un año en mantenernos en pie, dos en comenzar a comunicarnos con palabras, cuatro en realizar una tarea tan esencial como ponernos la ropa que nos protege del frío, doce o catorce en alcanzar la madurez sexual... Toda una vida en afrontar la dificultades diarias. Somos una especie dependiente y por tanto obligadamente comunitaria. Nuestra vulnerabilidad nos convierte, lo queramos o no, en seres interdependientes." 

YAYO HERRERO, MARTA PASCUAL, MARÍA GONZÁLEZ REYES y EMMA GASCÓ, La vida en el centro.
El CEESC (Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya) ha denunciat aquest dilluns les condicions laborals en què han de treballar aquests professionals, un 57,6% dels quals confessa que ha hagut de prendre la baixa laboral a causa del ritme de treball, per estrès i ansietat. 

També la Plataforma Sector Social Combatiu (que integra treballadores del sector a l'atenció a les persones dels sindicats CNT Barcelona, CGT, COS i la Xarxa de Cures) fa temps que denuncia la precarització de les seves condicions laborals.

"En els últims anys hem observat l'augment del malestar entre els professionals en molts dels àmbits en què treballem i és un fet que ens preocupa. La precarietat laboral i la pressió assistencial que patim s'acaba traduint en baixes per depressió, ansietat o estrès i hem assumit el repte de posar xifres i dades concretes ", ha assenyalat un portaveu del col·legi professional a EFE.

Efectivament estem en una posició molt vulnerable. I cal reflexionar, perquè havíem assumit treballar precàriament, però viure precàriament, potser encara no. 

Els conflictes estan a l’ordre del dia de totes les relacions socials, també a la feina, i són unes oportunitats de creixement i cohesió del grup fantàstiques! Oi? Perquè això sigui així, però, cal abordar-los amb temps, cura i, sobretot, detectar-los abans que estiguin massa escalats. Potser ja estan massa escalats.

En contextos de tensió, el desgast és efectivament real. És per això que els especialistes recomanen vetllar per les cures personals i col·lectives: no és sostenible mantenir-se en alerta sostinguda durant tant temps.

L’ètica de la cura proposa posar les necessitats de les persones, de l’aquí i l’ara, al centre. Les recomanacions ja les sabem, destinar espai, temps i recursos (humans, materials, pressupostaris, formatius…) a l’expressió de les emocions, necessitats i conflictes, de manera periòdica i en un entorn de seguretat. Per això és recomanable formar-se en eines com la comunicació no violenta o la facilitació de grups – o comptar amb suport extern per fer-ho -, i visibilitzar-ho com a aposta política i estratègica.

Pero con la que está cayendo no voy a hablar de autocuidado, perquè la nostra vulnerabilitat ens converteix, ho vulguem o no, en éssers interdependents.

Aprofitant aquesta urgència per salvar el món i l'espècie, l'ecofeminisme ens proporciona fonamentació i eines per posar les cures i la vida al centre. També la nostra vida i la de les nostres companyes. No és una entelèquia. Requereix d'acció des del proper al global per cocrear un món en el qual es pugui viure dignament integrant les cures.

L'entusiasme, la sensació de pertinença, l'esgotament, el suport mutu, l'humor, les malapteses, la confiança, la vulnerabilitat ... són qüestions que gairebé mai s'expliciten, encara que resultin fonamentals.

Crec que, el primer que ens cal, és fer-nos preguntes que ens permetin avançar cap a una presa de control dels factors que influeixen en el nostre benestar professional, i personal. Preguntar-nos a nosaltres mateixes i també a les institucions per reconduir el seu camí: Fins a quin punt som protagonistes en el que està passant amb les nostres feines (i vides)? Tenim el control dels factors que influeixen en el nostre benestar?

Vale, cuidem-nos. Concretem.

Els que vivim dia a dia el deteriorament d'un sector tan delicat i necessari, portem molt de temps acumulant ràbia i frustració al veure com es deterioren simultàniament l'atenció a les persones que són usuàries dels serveis en què treballem, i les condicions de treball en les que hem d'exercir les nostres funcions.

En un moment d'evident desregulació laboral i de forta crisi (estafa) econòmica i política, en un moment on el capitalisme es resitua a costa nostra, no podem permetre que es rebaixin més els nostres drets laborals. De la mateixa manera, tampoc podem permetre que es desmantellin els serveis socials ni el sector públic, ja que fent-ho agredeixen directament a la vida.

Des de la animació sociocultural costa entendre que un treballador del nostre sector no sigui, alhora que organitzador, membre d'altres organitzacions o que al llarg la seva vida no hagués participat com un més en experiències organitzatives.

L'animadora sociocultural, en primer lloc creu en la bondat de l'organització no només per a les demés, sinó per si mateixa. I per això, s'aplica la seva pròpia medicina: davant del professional servil que fa "el que se li mana" o "el que es demana", cuidar-nos és organitzar-se, comprendre el que ens passa, construir la nostra paraula comuna, valorar la importància del que fem i les nostres professions.

I si volem canviar alguna cosa caldrà implicar-se personalment

perquè ningú vindrà a fer aquesta feina per nosaltres, i un sector que s'autodefineix com de "agents de canvi social" aquí i ara s'ha de fer protagonista del seu propi canvi.

Ja saps que en situacions d'aïllament, les possibilitats creatives resulten ofegades per les dinàmiques i processos administratius, el poder de les jerarquies, per la precarietat del dia a dia.

Les possibilitats de realització professional que tinguem tindran molt a veure amb la projecció de les nostres il·lusions. Hem d'aspirar a canviar el món, si no, que motivació podem trobar en la nostra tasca? Freinet, dirigit a la docència, deia: "Hi ha una invariant que justifica tots els tempteigs i autentifica l'acció nostra: l'esperança optimista en la vida.".

Cuidar-nos denunciar la realitat que vivim. Cuidar-nos és il·lusionar-se amb l'anunci de noves realitats possibles, és confiar en les companyes i en la potència que ofereix la nostra acció col·lectiva organitzada.

Les debilitats de la intervenció social, la nostra precarietat, la defensa de la vida, el cuidar-nos, només pot ser afrontat mitjançant estratègies organitzatives.

La millor autocura es organitzar-nos. Mantinguem l’esperit crític, no callem davant les imposicions, defensem obertament els drets, fem assemblees de treballadores i usuàries, enfortim els espais de lluita que ja existeixen.

CUIDEM-NOS, JUNTES

Comentaris