João França | @jotaemi | catalunyaplural.cat. En el terreny electoral la derrota és clara, però qui va perdre diumenge té moltes victòries per celebrar. Durant aquesta campanya electoral hem pogut veure com hi havia noves idees conquerint l’hegemonia. Alguns discursos sobre l’habitatge, els feminismes o l’emergència climàtica avui semblen inqüestionables, i en canvi fa vuit anys estaven lluny de la primera línia política.
27.05.2019. La nit de diumenge, ja de matinada, un amic amb qui hem compartit moltes històries des del 2011, m’escrivia, vistos els resultats dels anomenats ajuntaments del canvi: “vuit anys després, avui hem assistit a l’enterrament del 15-M”. A mi, però, mai no m’ha agradat considerar que les apostes per la política institucional siguin el 15-M. Portem molts anys sentint a parlar de la seva mort, però cada dia veiem expressions del que va representar. Allò segueix viu en el Sindicat de Manters o el de Llogaters i Llogateres, en la PAH, que segueix donant guerra després de 10 anys i ara acompanyada de molts col·lectius de barri que aturen desnonaments, en la vaga feminista, que va irrompre amb una força enorme, o en lluites locals com la defensa del CAP del Raval Nord.
Però seria ingenu negar la relació d’una cosa amb l’altra. La irrupció de la CUP al Parlament el 2012 venia d’una campanya carregada d’energia indignada. Més tard, el 2015, la conquesta d’ajuntaments com Barcelona, Badalona o Sabadell per part d’opcions transformadores, o els “ajuntaments del canvi” arreu de l’Estat, també bevia de tot allò. Els resultats són els que són, i el diumenge les urnes no van revalidar aquestes opcions.
Però ni tan sols en l’aposta institucional tot són derrotes. Ada Colau va sortir, després del resultat, a fer un discurs que reconeixia sense embuts la pèrdua de l’alcaldia, però que insuflava esperances als seus. Va apostar per destacar tot allò aconseguit. Això potser ho arrossega dels seus anys a la PAH, que basa la seva vitalitat en celebrar sempre les victòries, per petites que siguin.
Durant aquesta campanya electoral hem pogut veure com hi havia noves idees conquerint l’hegemonia. Alguns discursos sobre l’habitatge, els feminismes o l’emergència climàtica avui semblen inqüestionables, i en canvi fa vuit anys estaven lluny de la primera línia política. Després caldrà veure, com apuntava fa uns dies el Jordi Mir, la seva incidència real, però aquesta era una de les victòries que celebrava Colau. “Hem obert l’horitzó d’allò possible”, celebrava l’alcaldessa en funcions, i més tard afegia a Twitter: “No tenim res a perdre, ho tenim tot per guanyar”.
En el post 15-M vaig començar un projecte per escriure una història dels moviments pel dret a l’habitatge a Barcelona. En el recorregut, unes quantes de les persones a les que havia entrevistat van acabar governant la ciutat. El llibre, Habitar la trinxera, va acabar veient la llum el 2017 i la principal lliçó que em vaig endur d’escriure aquesta història va ser la de posar en valor les victòries que s’amaguen darrere les derrotes. Celebrar cada petita victòria és gran part del canvi que va representar la PAH en aquests moviments.
Els moviments pel dret a l’habitatge, o els moviments socials en general, no acostumen a acumular grans victòries, però en el seu fer quotidià transformen moltes vides. I sí, també transformen polítiques i desplacen discursos. El 15-M no va néixer per guanyar eleccions, així que tampoc és el 15-M qui va perdre diumenge. Desapareixeran molts “ajuntaments del canvi” amb polítiques inspirades per les idees de les places, però tot això no és el 15-M. Si encara és alguna cosa, el 15-M pot celebrar que, com a mínim a Catalunya, són cada cop més presents discursos de drets que abans no ho eren tant, i que caldrà exigir als partits que compleixin amb les seves paraules. I pot celebrar que segueix viu, que durant la jornada electoral la PAHC de Sabadell va tornar a irrompre en pisos buits d’entitats bancàries per reallotjar-hi famílies, i que ho seguiran fent encara que el seu ajuntament torni a ser governat pels de sempre.
En el terreny electoral la derrota és clara, però qui va perdre diumenge té moltes victòries per celebrar. En el pròleg que va fer per aquell llibre ple de derrotes/victòries dels moviments pel dret a l’habitatge, la mateixa Ada Colau parla de la petita història, de la història dels marges, de la gent que no és la que sempre guanya, i hi diu que “aquesta és la nostra història real, que ens permet transcendir-nos i que ens dona dret a intentar tornar a somiar, crear i impugnar”.
