MARC AUGUST MUNTANYA MASANA | Diari La Jornada. Al juliol (2018) saltava la notícia que la Generalitat i la Diputació de Girona havien comprat el cràter del volcà Santa Margarida a la Garrotxa per poc més d’un milió d’euros. Malgrat que l’adquisició de patrimoni per l’administració pública sembla a priori una bona notícia, aquesta compra fa visible també la pèrdua d’alguns drets de la ciutadania i la consolidació progressiva del concepte de propietat impermeable.
I és que la compra del volcà s’ha dut a terme per diversos motius relacionats amb la conservació, però el més rellevant és el de garantir el dret a accedir-hi: mentre el volcà era en mans privades, els propietaris tenien el dret de limitar o restringir-hi l’accés, cosa que possiblement no van fer mai per evitar conflictes.
«La propietat rural ha mantingut un element de permeabilitat que la diferencia de la urbana: tots creiem que tenim el dret d’accedir-hi»
Però quins drets perdem i com pot ser permeable la propietat? La propietat rural ha mantingut un element de permeabilitat que la diferencia de la urbana: tots creiem que tenim el dret d’accedir al bosc, camins, etc. Per passejar, collir bolets, plantes o simplement per gaudi. Exceptuant els casos en què hi trobem una tanca física o una senyalització específica, no solem qüestionar-nos qui té la propietat de la terra que trepitgem. Aquesta idea del nostre dret a entrar en la propietat d’altri i fer-la servir té l’origen en els usos comunals, uns drets que exercim sovint per inèrcia, però que no coneixem, i, precisament per això, els perdem.
Però què són els usos comunals i com s’entén això al segle XXI? Són (i és una manera molt simplificada de definir-ho) el dret de qualsevol persona a entrar a qualsevol terra (bosc, erm o conreu) per a aprofitaments complementaris o marginals.No hem de confondre usos comunals amb terres comunals (terres que pertanyen al comú).
Hi ha molts indicis que els usos comunals s’han practicat des de fa mil·lennis, i de fet en trobem constància escrita en reculls tan rellevants com el Codi teodosià, el Liber iudiciorum i, a casa nostra, l’Usatge strate 72. Aquest darrer especifica de manera força clara que erms, prats, boscos, camins, garrigues i fonts són de la potestas i que «sia tots temps empriu de lurs pobles».
Es diu sovint que en molts aspectes de la vida la teoria va per un costat i la pràctica per un altre: la lex loci versus la praxis loci, l’economia moral Edward Palmer Thompson. I és que malgrat la inexistència d’una regulació formal que fos clara, concreta i general, els usos comunals s’exercien i es regulaven internament al territori, però el fet de no disposar d’un ordenament jurídic va portar que els plets i que les seves resolucions fossin de facto una eina per a suprimir-los. De fet, entre els segles xvi i xix trobem abundant documentació en aquest sentit, justament quan es va definint a Catalunya (i a Europa) el model de propietat tancada.
Durant aquest període, sabem que aquests drets anaven estretament lligats a les necessitats de subsistència de la gent més pobra: espigolar camps després de la sega o portar-hi els ramats, així com fer llenya, collir herba dels marges o recollir plantes eren les principals activitats que els veïns i veïnes exercien sobre qualsevol propietat sempre dins uns paràmetres de respecte mutu (no entorpir l’activitat principal, no endur-se grans quantitats, no fer-hi negoci, etc.).
Si bé no va ser una relació caòtica com alguns autors han volgut imaginar, tampoc va ser sempre harmoniosa. I aquí cal fer un breu apunt: malgrat que els terratinents van abanderar la lluita per tancar les seves finques, seria un error reduir la defensa dels usos comunals a una confrontació entre rics i pobres. Hi hagué vius conflictes (fins i tot armats i violents) entre pobles, entre veïns (entre iguals), entre propietaris i fins i tot contra pagesos propietaris de petites parcel·les per part de grans propietaris de bestiar (al Rosselló o al pla de Barcelona, per exemple).
El més rellevant de la documentació és que, malgrat les resolucions i les multes, la perseverança de la població a exercir els usos comunals es va mantenir-se durant segles.
Avui, la necessitat d’espigolar camps o de fer herba als marges sembla que són elements del passat, i creiem que tenim clar el concepte de la propietat privada. El llibre sisè del codi civil català esmenta l’«espigolar» i el «rostoll», però també especifica que els aprofitaments marginals són una «cessió» del propietari. Potser el procés ha arribat al final: convertir el dret dels pobres en una caritat dels rics és precisament el que demanaven un grup de propietaris catalans en un escrit adreçat a la reina el 1846.
No obstant això, hem desenvolupat una necessitat moderna que requereix també la transgressió de la propietat i que és un ús comunal tan necessari avui com els de subsistència: el dret a gaudir de la natura. Sortir a passejar o a caminar, buscar bolets o a fer qualsevol altre activitat de lleure. Per això encara trobem propietaris que litiguen per tancar camins o posar tanques.
Noruega va regular el dret a vagar lliurement per la natura (conegut com a allemannstretten) l’any 1957 en la llei de recreació a l’aire lliure, un conjunt de directrius que estableixen i defineixen els límits i les obligacions de drets tradicionals anteriors, en aquest cas el dret a vagar lliurement per la natura, sigui de propietat pública o privada.
En un petit país com el nostre, el 73% de la massa forestal és de propietat privada (per sobre del 90% en comarques com el Bages o el Solsonès) i, en el cas del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, el 98%. Garantir el dret a gaudir de la natura comprant (o expropiant) terres és una aposta lenta i cara. Garantir els usos comunals de la terra és resoldre un deute històric i una aposta per al bé comú.
Cal avui definir les permeabilitats de la propietat privada sense desemparar les persones propietàries. L’accés i els usos han d’estar regulats i limitats, precisament, per evitar els errors del passat. Deures i obligacions.
«Garantir els usos comunals de la terra és resoldre un deute històric i una aposta per al bé comú»
I més enllà del lleure modern o del potencial turístic que implica regular en pro del simple gaudi de la natura, garantir els usos comunals és posar sobre la taula el dret d’accés a recursos bàsics; és permetre a les persones espigolar camps després de la sega, collir plantes o recollir llenya. Perquè sí: encara avui és necessari, per molt invisible que sigui.
També és gestió i patrimoni allà on no pot arribar ni la propietat privada ni l’administració. Permetre, per exemple, l’accés al rostoll dels ramats (entrar a camps després de la sega), a boscos o a erms amb garanties i sense necessitar el permís explícit de la propietat seria una eina més en la prevenció d’incendis, i un bri d’oxigen per a una ramaderia extensiva que agonitza.
Cal, doncs, ser conscients que els usos comunals de la terra existeixen, els tenim i els exercim, malgrat que les regulacions els hagin oblidat i menyspreat. Cal reivindicar el dret d’accés a la terra, més enllà de la necessitat de gaudir (i prou) de la natura.Cal prendre consciència i treballar per assolir el nostre particular allemannstretten, perquè si no, acabarem entenent que l’única manera de garantir drets és pagant.
