Educació, cultura del consentiment i masculinitats

Xavier Cela Bertran | Sentit Crític. Una de les lluites i fites més importants dels moviments feministes ha estat posar sobre la taula l’estructuralitat de les violències masclistes. A la resta, aquells que vivim en privilegi i n’obtenim beneficis quotidians -assumim menys treball reproductiu, més quotes de poder i un llarg etcètera-, ens ha costat força més arribar-hi i n’hi ha molts que sembla que encara no ho han entès. Sense anar més lluny, l’equip que ha creat la darrera campanya de ‘Menores sin Alcohol’ del Ministeri de Sanitat, Serveis Social i Igualtat ha evidenciat una manera de pensar i actuar -gens menor i residual, tractant-se d’un Ministeri- que segueix culpabilitzant les dones de les agressions sexuals per anar begudes, i les mares del fet que les seves filles i fills consumeixin. Dos en un! Malgrat que s’han afanyat a retirar la part de la campanya on es relaciona agressió sexual i consum per part de les noies, aquests anuncis han fet palès que seguim vivint en la cultura del “vas provocant” i l’“alguna cosa hauràs fet”.




Gràcies a la feina feta, avui en dia ja no podem justificar les violències de gènere com a fets aïllats,  conductes desviades o situacions inexplicables. Sabem que les violències masclistes són la causa i conseqüència d’una cultura basada en la dominació. Entre aquestes, en els darrers temps ha irromput en el centre del debat amb especial intensitat la violència sexual. El #yotecreo i la manada feminista, com a respostes a un intent – tant per part del sistema judicial com per part d’alguns mitjans de comunicació – de posar en tela de judici l’agressió sexual perpetrada per un grup de nois durant la festa dels Sanfermines, i el #metoo, amb l’objectiu de treure a la llum la violència sexual invisibilitzada i tolerada durant anys per la indústria cinematogràfica de Holywood, són dos dels exemples de denúncia més visibles que han permès que avui estiguem parlant d’això.

I no és casual que sigui de les violències sexuals del que parlem. L’antropòloga i feminista argentina Rita Segato explica amb especial claredat dos elements que són fonamentals per situar-nos en aquest camp. El primer és que la violació i l’agressió sexual no és quelcom anòmal, just al contrari: és la representació d’un valor que existeix socialment i que se’ns ha ensenyat als homes des de ben petits. En segon lloc, apunta a veure el crim sexual més enllà del “terreny sexual” per analitzar-lo com a acte de dominació i de càstig davant d’un comportament que s’entén com a desviat segons la llei patriarcal. El cas de Pamplona exemplifica perfectament com la violació i l’agressió sexual són actes de dominació i de càstig alhora. I l’argumentació de la defensa és un missatge clar i un judici cap a totes les dones: el problema sempre és seu per anar soles de nit, per voler tenir relacions sexuals o per emborratxar-se amb nois al voltant, i això mereix un càstig. Però d’aquesta argumentació també es desprèn un missatge cap als homes, que consisteix en la certesa que passi el que passi i fem el que fem qui serà posada en dubte i qüestionada serà ella i no nosaltres. Aquests dies he sentit juristes explicant que aquest és l’únic tipus de delicte on es qüestiona la persona agredida i es justifica l’agressor.

La cultura de la violació

És evident que això ens ha situat -vulguem o no vulguem reconèixer-ho – a totes les persones socialitzades com a homes en una situació a camí entre la vergonya i la incomoditat. El sociòleg basc Jokin Aspiazu Carballo parla d’incomoditat productiva per qüestionar-se les possibilitats que aporta aquesta en termes constructius. Sentir-nos incòmodes i responsables és el mínim que ens pot passar davant de tot aquest exercici de visibilització, denuncia i valentia. El que cal preguntar-se és què fer amb aquesta incomoditat?, Com posicionar-se? Com convertir aquesta incomoditat en quelcom transformador, més enllà de reflexions narcisistes o copets a l’esquena que ens permetin tranquil·litzar les nostres consciències?

Malgrat considero que estan apareixent debats i qüestions que requereixen espais amplis d’anàlisis i una mirada el més profunda possible – on la nostra posició només pot ser la d’aprenents i oients davant de la producció de coneixement des dels feminismes -, en aquest escrit he decidit evitar conscientment el fet de quedar-nos en les el·lipsis discursives masculines per parlar d’un “què fer?” i un “com fer-ho?” concret, immediat i útil. I vull fer-ho interrogant-me des del nostre privilegi però sobretot apel·lant a la responsabilitat i capacitat d’acció.

El pacte entre cavallers situa l’agressió sexual en un lloc de normalitat i fins i tot de reconeixement entre nois

L’advocat de la manada ho ha explicat de manera diàfana un cop finalitzada la vista oral. “Poden semblar imbècils, cretins, infantiloides, simples i primaris, però són bons fills i estimen les seves famílies” deia. I és aquí on està segurament el quid de la qüestió, la majoria de les agressions sexuals són perpetrades per homes de l’entorn proper de les dones agredides i per tant, són persones socialitzades en entorns com els nostres. I això no els eximeix de responsabilitat, ni de bon tros, però sí que ens col·loca davant una realitat a crits. La violència sexual és la conseqüència del que s’ha anomenat la cultura de la violació. Agressions legitimades i tolerades que van des de l’aixecada de faldilles a les nenes quan som criatures fins a estirar dels sostenidors quan som més grans, passant per un moment de l’adolescència on la pornografia mainstream i la publicitat converteix les dones en objectes de consum i les desposseeix de la seva subjectivitat. La pressió de grup i el pacte entre cavallers acaben de situar el traspàs de límits i l’agressió sexual en un lloc de normalitat, d’acceptació i fins i tot de reconeixement entre nois. Per posar un exemple, només cal escoltar algunes converses sobre maneres de lligar masculines o acceptades entre nois i els paral·lelismes amb el llenguatge bèl·lic i la caça.

És cert que moltes d’aquestes imatges provenen de la publicitat i els mass media, però seria pervers situar la responsabilitat en aquests exclusivament (entre altres coses perquè darrere d’aquestes campanyes i productes mediàtics hi ha persones concretes). Som nosaltres, els homes que actuem de referents per nois més joves i nens – educadors, professors, pares i veïns – que transmetem aquestes idees i que, per tant, tenim la responsabilitat de situar un tallafoc entre allò que hem après i allò que aprendran o estan aprenent les futures masculinitats. Quan som incapaços de reaccionar davant de comentaris sexistes i denigrants perquè prioritzem la sintonia entre nois, quan normalitzem els coneguts com a ‘piropos’, quan entenem com a bromes de nens actituds i microviolències cap a les nenes de la classe o quan tractem els cossos de les noies del nostre entorn com a objectes, estem actuant de cadena de transmissió d’una cultura de la violació.

Educar contra les agressions

És evident que el problema no el tenen elles ni quan surten de festa, ni quan volen tenir relacions sexuals amb persones que acaben de conèixer, ni quan tornen tard de nit. El problema és nostre. I potser va essent hora que dediquem els esforços (de famílies, mitjans de comunicació, escoles, instituts, etc.) destinats a educar les nenes i noies joves en la por a un altre objectiu molt més necessari: educar els nois perquè no agredeixin, entenguin i respectin els límits i aprenguin a mantenir relacions plaents i consentides. I quan parlem d’educar ho fem també –i especialment- a través de com ho fem inconscientment i de quina manera transmetem la(s) masculinitat(s): Quin és el nostre tipus d’humor? Com parlem de les noies del nostre entorn? Com parlem de sexualitat? Com ens relacionem sexualment?

La comunitat educativa és fonamental per construir maneres de viure la sexualitat basades en el consentiment

No voldria acabar sense parlar breument de la idea del consentiment. Consentir no vol dir deixar que l’altre faci ni vol dir interpretar els silencis com si fossin “Sís”. Vol dir dedicar temps a saber què vol l’altre/a, vol dir preguntar, vol dir entendre i respectar el límit, vol dir comunicació i vol dir, sobretot, dret al plaer. I això cal que ho aprenem des de petits (i petites) a partir d’una educació afectivosexual integral i integradora. I no m’estic referint a tallers de sexualitat fal·locèntrics i heterocèntrics on s’ensenya a posar el preservatiu, sinó a generar espais on els nois i nens puguin pensar què els hi agrada i què no, descobrir i viure la frustració i acceptar els límits. En aquest sentit, la comunitat educativa – dins la qual hi incloc els mitjans de comunicació, les famílies i les xarxes – és fonamental perquè els nois puguin construir maneres de viure la sexualitat basades en la cultura del plaer i el consentiment. Les classes, els esplais i caus, els espais  d’educació no formals, les famílies, els equips esportius i un llarg etc, es poden convertir en contextos que possibilitin una relació amb la sexualitat que mai posi en dubte la paraula i el desig de la persona o persones amb les quals tenim relacions. I aquí és on els nois que eduquem altres nois o nens podem trobar respostes concretes i responsables al “què fer?”

Xavier Cela Bertran és politòleg, coordinador de projectes d’interculturalitat i masculinitats i membre de la cooperativa Candela

Comentaris