Marina Garcés | La Jornada. Fer república no és canviar el sistema de govern de l’estat o fer un estat nou canviant la bandera i substituint el rei per un president. Fer república és transformar el sentit de la política. República és construcció d’espais polítics no despòtics. Poden tenir estat o no tenir- ne, ser grans o ser petits, ser locals o transnacionals.
La política és el domini dels espais i dels temps de la decisió.
Ara, per imposició del 155, semblen haver tornat allà on l’Estat vol que estiguin: en mans del poder central de Madrid, d’una banda, i canalitzats cap a la normalització democràtica de l’altra. És a dir: la decisió col·lectiva està emmanillada en el marc electoral imposat. Els nosaltres de l’1 i 3 d’octubre poden ser reprimits i empresonats, però no normalitzats a través d’unes eleccions imposades. Les urnes de l’1 i 3 d’octubre no cabien a la seva democràcia autoritària i el nostre desig de república no cap a les seves urnes imposades.
El que està passant a Catalunya incomoda certes tradicions d’esquerres desterritorialitzades, ja sigui des de l’internacionalisme clàssic o des de la continuïtat amb els moviments globals, entre d’altres. El nacionalisme que travessa part del moviment independentista i les relacions de classe que s’hi creuen no fan fàcil tenir una posició clara i confortable.
Des de l’anhel republicà que lluita per a construir espais polítics no despòtics, el problema català no és només un problema català. Té a veure amb la manera amb què els actuals estats europeus ofeguen actualment les aspiracions de democràcia radical i de vida digna de molta gent que ja no entén determinades formes de servitud i d’obediència a unes fronteres, a una moneda i unes institucions que són autoritàries, austericides i corruptes.
Vist així, l’anòmala història de Catalunya no és un llast del passat sinó una ocasió favorable a l’hora de qüestionar l’Europa dels estats i les seves polítiques. No haver tingut estat propi ens fa més fàcil entendre que tot estat és impropi en la mesura que es construeix sobre l’expropiació del que ens és comú (llengües, cultures, institucions populars, territoris, recursos, etc.). Una república catalana no pot ser un estat més de l’Europa actual, tal com és. Ja ho hem vist. Ni ho volen ni ho volem. Fer república catalana és transformar els mapes de l’Europa actual i de les seves condicions d’existència: servil de portes endins, mortal de fronteres enfora.
