Els 466 presos polítics de la democràcia

MilVietnams elaboració a partir de dades pròpies



@JoanCanela | La Jornada. L’empresonament de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i la meitat del govern català ha tornat a posar al centre del debat l’existència de presos polítics. Però al llarg dels 40 anys de monarquia parlamentària espanyola en cap moment ha deixat d’haver-hi gent empresonada a causa de la seva activitat política. Jornada n’ha comptabilitzat 466 als Països Catalans des de l’aprovació de la llei d’Amnistia del 1977.

La Jornada ha comptabilitzat almenys 466 persones empresonades als Països Catalans per la seua lluita política durant les darreres dècades. Hi hem inclòs qualsevol persona que haja ingressat en un centre penitenciari per un motiu relacionat amb la seua militància, tinga aquesta la forma que tinga. La majoria hi han passat pocs dies (els darrers anys, la majoria unes poques setmanes), però també n’hi ha que s’hi han estat anys.

Molts han anat a parar entre barrots acusades de delictes de violència, però també n’hi ha molts que no han estat mai acusats d’actes violents, com els insubmisos, o que van quedar en llibertat sense que es demostrés la seua participació en els delictes dels que els acusaven.

La definició de pres polític és complexa i discutida, no només pels governs de torn, que mai en reconeixen l’existència, sinó també entre els mateixos col·lectius en defensa dels drets humans. Entitats com Amnistia Internacional han exclòs sistemàticament com a pres polític qualsevol detingut per fets violents, encara que ho fos de manera indirecta.


47 antimilitaristes -inclosos insubmisos a les casernes i desertors- van ser empresonats durant la campanya de desobediència civil a l’exèrcit


La majoria de presos que hem comptabilitzat estan vinculats al moviment llibertari, durant els primers anys de la Transició. Un altre gran grup ha estat pres en relació amb organitzacions armades: 120 persones foren acusades d’estar vinculades a Terra Lliure i 86 més a l’Exèrcit Popular Català, l’Exèrcit d’Ajuda als Treballadors, la Resistència Catalana d’Alliberament Nacional, el MIL, l’OLLA o grups insurreccionals anarquistes. També han ingressat a presó 39 catalans acusats d’haver col·laborat amb ETA o els GRAPO.

La militància pacífica i violenta: una frontera difusa
Amb tot, les fronteres entre activisme violent o pacífic són molt més difuses i esquives del que es podria pensar i cada cop la legislació amplia més els delictes de violència o terrorisme. No només per l’existència de conceptes com «apologia del terrorisme», que posa dins la categoria de violents el que no deixen de ser delictes d’opinió, sinó també per la consideració de «col·laboració amb ban-da armada» el fet de compartir-hi objectius polítics. Aquesta és la lògica que va permetre que el 2013 cinc anarquistes de Saba- dell fossin empresonats preventivament per haver creat un grup de Facebook per tal de compartir material propagandístic.

A més a més, la mateixa definició de violència ha anat ampliant-se. Així, el 2012 la sindicalista Laura Gómez va passar gairebé un mes en presó preventiva per una acusació d’incendi per haver cremat una caixa de cartró i uns bitllets falsos en una acció simbòlica davant la Borsa de Barcelona. Els mateixos Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han estat empresonats per un suposat delicte de rebel·lió que pressuposa la comissió d’actes violents.

Insubmisos, periodistes i pacifistes a la presó
Malgrat que la repressió a la insubmissió va ser relativament lleu als Països Catalans —el gruix dels centenars de presos va concentrar-se a Navarra—, almenys 35 joves de Catalunya i set valencians van ser empresonats per negar-se a complir amb el servei militar obligatori, la majoria dels quals preventivament per períodes de pocs dies, però tres amb condemnes fermes de més d’un any. A aquests cal sumar-hi Manuel Blàzquez i Josep Antoni Escalada, empresonats per haver desertat de la fragata que els anava a portar a la Guerra del Golf el 1991, i també tres insubmisos a les casernes de València i Elx tancats en penals militars el 1997.

Com a casos més extraordinaris, però significatius, cal destacar l’empresonament del periodista Xavier Vinader el 1984 pel contingut d’una sèrie d’articles fins que va ser indultat. També l’ingrés a presó —durant menys de 24 hores— de Lluís Maria Xirinacs després d’intervenir en un míting polític a Barcelona el 2002.

Comentaris