Vicent Partal. Vilaweb. La consigna, és molt clara i la reacció ben contundent: no toqueu els nostres mestres, no toqueu les nostres escoles.
ELS HORTS 1-O from CDR Verneda - La Pau on Vimeo.
L'Estat Espanyol pensa que és davant una oportunitat històrica. Mariano Rajoy té el control total de la situació política a Madrid. Amb el PSOE completament domèstic i satel·litzat. És increïble, però quaranta anys després hem tornat al temps de la persecució contra els rojos, separatistes i maçons i el president del govern espanyol vol aprofitar-ho per reescriure la transició i els seus pactes.
Vol aprofitar-ho, enteneu-ho, no pas per aturar l’independentisme sinó per eliminar l’autonomia i qualsevol rastre de plurinacionalitat. Crec que el seu càlcul és erroni, que confon els senyals que li arriben de Barcelona i que la setmana vinent es toparà de cara amb la realitat, però la decisió és clara per part seua. Les seues dues marques, PP i Ciutadans, multipliquen de manera histèrica les crides contra aquesta cosa que en diuen l’adoctrinament –segurament perquè són incapaços d’imaginar una societat on les persones pensen per elles soles. I el PSOE, tristament mut, assenteix amb una certa perplexitat, fent cada dia més el ridícul. Entre els objectius de l’ofensiva, un de ben clar: l’escola pública.
Aquesta fantasia de l’adoctrinament reclama explicacions que els fanàtics es puguen creure, i una de les més repetides és que l’escola pública, en el nostre país, adoctrina. Adoctrina, volen dir, contra Espanya. Ho diuen i s’ho creuen i ho diuen i s’ho creuen, no només del Principat sinó també del País Valencià i les Illes, de la Franja. Per això ahir vam veure com atacaven les escoles del nord i del sud, simultàniament i amb una ràbia gens dissimulada. En això, des d’Elx a Figueres som una unitat d’agressió.
Aquest nostre és un país que té la sort enorme de tenir una escola pública, un moviment educatiu, que treballa des de fa dècades més enllà del que cobra i que sent un respecte reverencial per la societat que l’envolta i pels seus drets. Efectivament, no seríem el que som sense tots i totes les mestres que tant han fet per nosaltres. Aquestes mestres i escoles que ja en ple franquisme es van responsabilitzar de retornar-nos el nom de cada cosa i han continuat lluitant per aconseguir-ho sense defallir ni un moment.
I això, que no defallesquen, ells simplement no ho suporten. Ells. Menys encara, em sembla, després del primer d’octubre. Perquè el dia del referèndum van comprovar que en aquest país les escoles no són només aules. Són famílies. Són gent. Són espais que la ciutadania se sent propis. Són comunitats vives. Són focus de debats i catalitzadors d’esperances.
Els cops de porra a la gent feien ràbia. Però molta gent m’ha comentat aquests dies la ràbia enorme que els va fer veure com destrossaven ‘la meua escola’. Aquells malls trencant vidres, aquells armaris rebentats, aquelles taules tirades per terra, aquells espais de cultura violats agressivament, aquells vestidors saquejats, aquelles biblioteques destrossades. Per això, avui no puc deixar de pensar que segurament és perquè han vist com aquest país estima les seues escoles que ara han decidit redoblar l’agressió i l’atac contra aquestes escoles. La consigna, per tant, ha de ser molt clara i la reacció ben contundent: no toqueu els nostres mestres, no toqueu les nostres escoles. #DefensemlaPública
ELS HORTS 1-O from CDR Verneda - La Pau on Vimeo.
