Marina Garcés | ARA.
Al final només ens va quedar una fràgil però contundent resposta: la sempre desproporcionada lluita per la dignitat.
LA CULTURA mercantil impregna fins a tal punt la nostra vida, que fins i tot ens hem acostumat a calcular el bé i el mal. Leibniz es va avançar als seus temps i al segle XVII va presentar Déu com una ment calculadora capaç d’administrar la millor proporció possible de bé i de mal a l’hora de crear el món. D’aquí va sortir aquella idea del millor dels mons possibles, que després Voltaire va ridiculitzar posant aquestes paraules en boca del seu personatge Càndid, davant de les runes de Lisboa sacsejada per un terratrèmol devastador.
Aquest mateix principi, el del mal menor, segueix regint avui la política i la guerra. O la guerra i la política, que com bé sabem es continuen i se sostenen l’una a l’altra. Llegeixo en un article de l’arquitecte israelià Eyal Weizman que la llei humanitària internacional (IHL) incorpora la proporcionalitat com a principi moderador de la força militar. És la llei humanitària. Què calcula i sota quins paràmetres? Evidentment no es tracta només de calcular el nombre de morts ni el cost de la guerra, sinó el balanç final de danys i beneficis d’una acció bèl·lica.
Que la guerra i el càlcul vagin de la mà no sorprèn. Els problemes comencen quan ens preguntem sota quins criteris i paràmetres es fan aquests càlculs. Quant de mal és massa mal? De beneficis ja sabem que mai no n’hi ha prou. Però i el mal? Quins límits té quan ens posem a calcular-lo? La llei del mal menor diu que el mal sempre ha de ser el mínim necessari per obtenir el màxim de bé possible. Però precisament diu també que aquest mínim no té altre límit que el que requereix el que desitgem obtenir. Des d’aquí, com sabem, tot és justificable. La tortura, també. La seva és una ètica implacable, que es guia pel dictat del millor resultat. Fins i tot es treballa avui en la possibilitat que el càlcul l’efectuïn ordinadors. Ètica robot: fiable i precisa, perquè no pot ser interferida ni per la compassió ni per la crueltat humanes. Leibniz seria feliç. O ploraria de veure com operen els nostres déus.
La llei del mal menor governa avui gairebé tots els àmbits de la vida: el mercat, òbviament, les assegurances, la medicina, els estudis... La política, també. ¿No hem après a dir allò que la democràcia és la menys dolenta de totes les formes de govern possibles? L’altre dia vaig preguntar a classe: qui sabria trobar la manera d’interrompre el càlcul? Què el podria fer saltar? Vam buscar valors absoluts i primers principis, com l’amistat, o la vida humana. Però quan intentàvem fixar-los i anomenar-los se’ns escapolien i tornaven a caure sota la llei implacable del càlcul. Al final només ens va quedar una fràgil però contundent resposta: la sempre desproporcionada lluita per la dignitat.
