MARINA GARCÉS | Ara. La simpatia no és un càlcul d’interessos, diuen Hume i Smith. És la capacitat de participar dels afectes dels altres. I per això consideren que és la base de la vida moral, de la nostra capacitat de distingir el que està bé del que està malament.
L'individualisme mostra avui la seva cara fosca. Ja no promet històries d’èxit i de llibertat personal, sinó que ens amenaça amb la desgràcia individual i amb el malestar més íntim. Ja no ens veiem, tots i cada un de nosaltres, amos de la nostres projectes, empresa, casa i cotxe, sinó que comencem a entendre que hem caigut, junts, en la trampa de l’endeutament moral i material. Les nostres vides han sigut privatitzades. I ara li correspon a cadascú, sol, reparar el dany o lamentar-se d’haver estirat més el braç que la màniga.
Enfront d’aquesta ideologia castigadora de la crisi, que com l’antiga justícia divina s’adreça a la interioritat de la consciència individual, que és on s’allotja la por, busquem una sortida en pràctiques i discursos que promouen l’altruisme, la generositat i la benevolència. Comprovem, aleshores, que els humans no som només bèsties mesquines i depredadores sinó que tenim, també, una altra capacitat, que és la de cooperar, ajudar-nos i, fins i tot, estimar-nos els uns als altres.
Però un cop hem tocat amb la punta dels dits la salvació, torna el desencís. Moltes experiències col·lectives que veiem néixer es descomponen amb aquella amarga sensació que, al final, tothom va a la seva. Experiències de barri, cooperatives, lluites col·lectives, projectes creatius o xarxes de suport mutu: a tot arreu hi plana el fantasma destructor de l’egoisme.
Com podem sortir d’aquesta tràgica alternativa entre l’egoisme inevitable i l’altruisme insuficient? O per mi o pels altres, o el jo o el nosaltres: ¿realment podem entendre i guiar la nostra acció des d’aquesta alternativa? A mitjans del segle XVIII, dos filòsofs escocesos, lligats entre ells per una gran amistat, van intentar anar més enllà d’aquesta dicotomia. Eren David Hume i Adam Smith. Tots dos coincidien en una idea que posteriorment es va perdre: el que ens vincula els uns als altres no és l’altruisme sinó la simpatia.
L’altruisme es pretén pur, absolutament desprès. Diu no voler res per a ell mateix. És un fals amor a la humanitat en general. La simpatia, en canvi, és afecte impur, tenyit per les circumstàncies concretes, on es barregen les meves inclinacions i les alienes, el meu interès particular i el d’aquells amb qui interactuem. La simpatia no és un càlcul d’interessos, diuen Hume i Smith. És la capacitat de participar dels afectes dels altres. I per això consideren que és la base de la vida moral, de la nostra capacitat de distingir el que està bé del que està malament. Més de dos segles més tard, aquests filòsofs són considerats els pares del liberalisme més individualista. Alguna cosa va passar. Una societat profundament antipàtica va guanyar la partida. Potser és hora de començar-la a capgirar.
