Laura Aznar | Sentit Crític. Donar prioritat a la infància per abordar els grans reptes de ciutat com ara la mobilitat sostenible, la contaminació, els espais comunitaris o la participació. Amb aquesta voluntat l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona i l’Institut Infància i Adolescència han organitzat la jornada ‘El dret dels infants i adolescents a la ciutat. Millorem el nostre espai públic’, que va tenir lloc el dijous 15 de desembre a l’Espai Jove La Fontana. Més de 300 ciutadans i professionals del món de l’educació han participat dels debats, els tallers i les xerrades sobre la necessitat d’adequar l’espai públic de Barcelona als drets d’aquest col·lectiu.
La jornada va posar de manifest que atendre les demandes específiques dels nens i nenes suposa abordar els grans reptes de ciutat, de manera que tota la ciutadania en sortiria beneficiada. Però per poder donar-hi resposta, pedagogs, urbanistes i experts en infància i espai públic creuen que és imprescindible que es despleguin una sèrie d’estratègies de forma coordinada. L’objectiu: incloure el pensament dels infants en la política.
Que els nens i nenes tornin a apropiar-se del carrer
Els nens i nenes a l’espai públic són un indicador de la qualitat de la vida social, però els usos de les places i els carrers moltes vegades restringeix les seves activitats. La ciutat els aparta, no es veuen, no es noten, no hi són. L’espai de joc que es reserva per aquest col·lectiu no tan sols està segregat, sinó que també ha estat definit prèviament pels adults, que l’han dotat amb gronxadors i tobogans perquè s’hi desenvolupin un tipus d’activitats i no unes altres. A més, el relat de la seguretat sovint s’anteposa a la necessitat de llibertat i fa que els infants vagin acompanyats d’un adult i que, fins i tot als parcs, certes pràctiques estiguin prohibides. Tal com estan configurats, aquests espais de joc “són falsos”. En aquests termes s’expressa el pedagog Francesco Tonucci, especialista en infància i ciutat: “El joc té a veure amb el plaer i el plaer escapa del control, no es conjuga amb vigilants”, opina el pedagog. “Jo suggereixo que creem espais públics oberts, tot el dia i per a tothom, i d’aquesta manera sí que aconseguirem que siguin segurs”. El desig que els nens i nenes tornin a apropiar-se del carrer i que se’ls respecti el dret a joc com i on vulguin ha estat un dels més reivindicats durant la jornada.
Modificar l’ordenança del civisme per garantir el dret al joc
Tanmateix, la reapropiació de l’espai públic per al joc dels infants entra en col·lisió amb l’ordenança de civisme a Barcelona. Auqesta normativa explicita que “la pràctica de jocs de pilota, monopatí o similars a l’espai públic està sotmesa al principi general de respecte als altres i en especial, de la seva seguretat i tranquil·litat, així com el fet que no comportin perill per els béns, serveis o instal·lacions tant públics com privats”. Les sancions per jugar a pilota al carrer poden arribar als 1.200 euros. Això vol dir que per alguns ciutadans, el joc a l’espai públic és un problema per la convivència que s’ha de regular, de la mateixa manera que el treball sexual o el consum d’alcohol. Els professionals del Servei de Gestió de Conflictes d’Ambit Social a l’Espai Urbà creuen que urgeix, no només “canviar l’ordenança”, sinó que prèviament o en paral·lel “hem de canviar la consciència ciutadana respecte els usos del carrer”.
Repensar el pati de l’escola des d’una perspectiva de gènere
Els patis de les escoles acaben sent l’espai públic més immediat dels infants i els adolescents, i com s’hi posicionen, els rols que assumeixen i tot el que hi aprenen, després ho transporten a l’espai públic real. Els jocs més dinàmics, associats normalment als nens, se situen en zones més centrals, mentre que els jocs simbòlics als que habitualment juguen les nenes, són menys visibles perquè “es donen en espais més petits i perifèrics”. Per això, el col·lectiu d’arquitectes Equal Saree considera que és important posar el focus sobre el pati d’esbarjo i proposa que la superfície de joc s’equilibri perquè tothom es pugui desenvolupar en igualtat de condicions.
Una aposta urgent per la mobilitat sostenible
El cotxe encara es troba al primer nivell de les prioritats, seguit del transport públic, les bicicletes i per últim, els vianants. L’espai públic no és públic, perquè està constantment ocupat per automòbils, i la conseqüència més nefasta d’això és que els infants nascuts a partir de l’any 2000 tenen una esperança de vida dos anys inferior que les persones que ara són adultes. El trànsit no només vulnera el dret dels més petits a l’espai públic; també atempta contra el seu dret a la salut . Per aquesta raó moltes de les xerrades i dels tallers han destacat que urgeix capgirar les dinàmiques de la ciutat en matèria de desplaçaments i apostar decididament per la mobilitat sostenible. Una aposta que passaria, per exemple, per convertir els desplaçaments en experiències vitals, no en mers tràmits, i per fidelitzar els adolescents en l’ús del transport públic. En aquest sentit, han sorgit propostes com l’ampliació de la T-12 als 16 o als 18 anys, reduir el cost dels viatges i fer busos atractius en el disseny i l’interior.
Els infants i adolescents han de participar del disseny de la ciutat
Una de les conclusions més significatives és que a Barcelona els infants no són considerats interlocutors vàlids a l’hora de definir com ha de ser l’espai públic. “A ningú no se li acudiria fer una reforma urbanística sense comptar amb les opinions de les associacions de veïns i comerciants, però seguim dissenyant la ciutat sense tenir en compte els punts de vista dels nens i nenes“, assegura Maria Truñó, directora de l’Institut Infància i Adolescència. Aquesta és la tònica general i urgeix un canvi, perquè al cap i a la fi, una ciutat millor per aquest col·lectiu és una ciutat millor per a tothom. En aquest sentit, una de les principals idees que han vertebrat la jornada ha estat la creació de mecanismes de participació, com un consell d’infants, per fer visibles les seves demandes i que el carrer es deixi d’entendre com un espai de control definit per les polítiques d’un govern. “Que puguin explicar el que no funciona i se’ls escolti, no per generositat cap a ells sinó perquè necessitem saber-ho”, apunta el pedagog Francesco Tonucci: “incloure el pensament infantil en la política significa fer una bona política”.
