Xavier Bonal | El Diari de l'Educació. Si volem una educació pública innovadora, creativa, participativa, amb capacitat d'autogestió i com a espai de formació de ciutadania crítica, hem d'assegurar els mecanismes que permetin que tots aquests atributs siguin possibles i assequibles per a tots els grups socials.
Una de les poques certeses de la crisi és que aquesta obliga al canvi econòmic, polític i social de tots i cadascun dels àmbits de la vida social. En l’àmbit públic aquests canvis es fan evidents a través de les retallades pressupostàries, en les formes de reorganització de la prestació dels serveis, en les pautes de comportament de la demanda social o en la mateixa articulació de les formes de reivindicació i/o oposició ciutadana.
L’educació no només no és un excepció, sinó que és un observatori privilegiat per analitzar aquestes transformacions. En efecte, en els últims anys, l’educació en molts països, i especialment al sud d’Europa, ha estat sacsejada de forma radical, amb retallades pressupostàries que han assolit en ocasions el 20% de la despesa pública. Aquestes retallades han tingut efectes en diverses dimensions de l’equitat educativa o en les condicions de treball del professorat. Però la crisi no només repercuteix en els recursos. Sovint, es converteix en oportunitat perquè diferents governs impulsin una agenda de reformes, normalment de naturalesa conservadora, que en cap altre moment van tenir la legitimitat d’aprovar: reforç de les direccions escolars i dels models de lideratge escolar, back to basics en el currículum per reforçar els sabers instrumentals o nous models d’avaluació del professorat, són algunes de les reformes que es presenten com a ‘inevitables’ com a resposta a la crisi.
La crisi esdevé llavors una oportunitat per subratllar els mals d’una escola pública encarcarada i tradicional. Les crítiques semblen arribar des de diversos fronts. D’una banda, les tendències de privatització de serveis públics i de generació de partenariats públic-privats a escala global van acompanyats d’una ideologia que atribueix als sistemes de provisió pública bona part dels mals de la ineficàcia i la ineficiència en la gestió. La burocratització de la gestió, l’absència d’incentius, els interessos corporatius o les rigideses organitzatives, són factors que impedeixen la innovació educativa, la diversificació i la creativitat.
Paradoxalment, una de les raons que tradicionalment justificaven la intervenció pública en educació (les imperfeccions del mercat per proveir un sistema eficaç i equitatiu) s’obvia per invertir l’equació. Així, és la demostrada ineficàcia pública que requereix de la intervenció del mercat a través de sistemes de provisió i gestió que emulin el comportament empresarial i la competitivitat. Aquest discurs global s’expandeix a través de l’anomenada Nova Gestió Pública, impulsada tant per organismes internacionals com per governs nacionals de diferent color polític. La força d’aquest discurs (i avui ja d’aquestes polítiques) sembla oblidar no només una història de renovació pedagògica i de transformació educativa associada a l’escola pública, sinó el mateix principi de garantia de dret a l’educació gratuïta, laica i universal que només pot garantir l’educació pública.
D’altra banda, l’educació pública pateix un greu problema de protecció política. Una lògica de planificació basada en el seguiment de la demanda social d’educació, el tancament d’escoles i classes en centres públics, la inacció davant la creixent segregació escolar, són mostres d’una presa de decisions que té clars efectes sobre el progressiu abandonament de l’escola pública. La manca de protecció de l’educació pública per part de qui l’hauria protegir-la és percebuda per la ciutadania, i especialment per unes classes mitjanes que, o bé la defugen recorrent a l’escola privada, o bé (com passa sovint en moments de crisi) adopten estratègies de clausura social dins el mateix sector públic.
En el primer cas l’efecte és el de convertir l’escola pública en espai residual de formació de ciutadans que no poden accedir al mercat: pobres, immigrants i els nous working poor acaben per convertir-se en els grups socials majoritàriament usuaris del sector públic, incapaços de fugir d’aquesta escola per a recórrer a una escola privada on es dipositen més expectatives de mobilitat social.
Però és el segon cas el que fa més “mal” a l’educació pública. La clausura o tancament social és cada vegada més una pràctica que s’estén en diversos sistemes europeus en temps de crisi. Classes mitjanes que no poden (o fins i tot no volen) recórrer al mercat opten per fer pinya en espais públics que són capaços de rebutjar l’intrusisme extern. Es produeixen així processos d’apropiació del que és públic. En aquests processos col·laboren sovint famílies i professorat en un entorn social homogeni que els garanteix unes condicions educatives idònies, la “veu” necessària per defensar la seva singularitat i, molt sovint, els recursos econòmics i culturals per convertir l’escola en un espai pedagògicament envejable (colònies de nivell pijo, constants sortides educatives, xerrades amb convidats il·lustres, activitats complementàries pagades per les famílies, etc.). Aquests sectors s’integren sovint en mobilitzacions de defensa de l’escola pública, alhora que perseveren en el manteniment d’un projecte educatiu que justifica els mecanismes implícits d’exclusió de determinats sectors de la població.
Es genera així una fractura dins el mateix sector públic, tan dolorosa com paradoxal. Sovint tant mestres com famílies d’aquestes escoles són bons portaveus de defensa de l’escola pública. Són actius en assemblees i manifestacions, i sort en té l’educació pública de comptar amb la veu d’una classe mitjana disposada a reivindicar els serveis públics i a oposar-se a les retallades. Però, al mateix temps, la pràctica de clausura social genera mecanismes d’apropiació i exclusió. El caràcter tradicionalment interclassista de l’escola pública dóna pas a una progressiva segmentació i a la diferenciació social interna, altament preocupant des del punt de vista de l’equitat i la igualtat d’oportunitats educatives. La crisi no hi ha dubte que ha accentuat aquest procés.
Si volem una educació pública innovadora, creativa, participativa, amb capacitat d’autogestió i com a espai de formació de ciutadania crítica, hem d’assegurar els mecanismes que permetin que tots aquests atributs siguin possibles i assequibles per a tots els grups socials. Els processos de clausura social i d’apropiació dels espais públics no són garantia ni model inicial que arrossegui la resta d’escoles, i menys encara a les més precàries.
