Escola Nova 21: Un petit pas publicitari per algunes escoles, un gran pas cap a la privatització de l’educació

Embat. El programa “Escola Nova 21: aliança per un sistema educatiu avançat” és un programa posat en marxa per el Centre UNESCO, la Fundació Jaume Bofill, La UOC, i l’Obra Social La Caixa que pretén ajudar a centres de primària i secundaria públics i concertats a millorar els seus projectes innovadors de manera que repercuteixi en tot el sistema educatiu.

El pla consisteix en que unes quantes escoles considerades innovadores, entre elles les escoles dels Jesuïtes, facin de model de les escoles que sol·licitin participar-hi.

Aquesta iniciativa podria semblar positiva doncs promociona la relació entre centres, la possibilitat d’establir xarxes, assajar altres metodologies d’aprenentatge, etc… Tot i així, per nosaltres presenta forces inconvenients:

1. L’entrada de capital privat a l’escola pública i promoció de l’escola privada. És obvi que és una estratègia de marketing estudiada el fet que entre les escoles considerades pioneres hi apareguin concertades religioses. L’entrada de diners privats condiciona la ideologia que acompanya la suposada innovació. La “cultura de l’esforç”, l’exigència “d’excel·lència”, la responsabilitat individual obren la porta a que un possible fracàs sigui responsabilitat única d’aquella escola que no ha sabut utilitzar adequadament els recursos proporcionats.
2. La metodologia no determina la ideologia. La manera de treballar en una escola no assegura el fet de cultivar els valors de cooperació, democràcia, competència, solidaritat i autonomia. Amb el mateix mètode es poden inocular els valors de l’individualisme, la competitivitat i l’adaptació al sistema dominant.
3. Doble línia a l’escola pública i segregació. No només es consolida una doble línia que ja existeix (pública/concertada), sinó que s’estableix una doble línia a la pública. Hi haurà escoles “innovadores” i per tant, escoles que no ho son. Òbviament, totes les famílies voldran que els seus fills i filles vagin a les escoles més avançades però sabem que hi entraran les famílies que tenen més accés a la informació i que tenen el fons cultural suficient per conèixer els mecanismes d’accés.
4. Voluntarietat del professorat i disponibilitat de les famílies. Els recursos humans també son un problema. En primer lloc, el departament no adjudica més personal ni més hores per dur a terme els projectes, la qual cosa fa que el professorat hagi d’invertir temps personal per a dissenyar els projectes, és la nova auto-explotació on els interins i substituts hi estaran més disposats per por a perdre la feina i no ser escollit l’any vinent: feina gratis. Per altra banda, sovint aquests programes requereixen la participació activa de les famílies amb inversió d’hores, cosa que és difícil entre les famílies de classe obrera que requereixen completa inversió d’hores en el treball per tal de subsistir.
5. Privatització. El programa Escola Nova 21 és un pas més cap a la privatització de l’educació. Aquest intent de fusionar sense fer diferències entre públiques i concertades s’encamina al concepte que poc a poc l’administració inocula de “l’educació com a bé comú”. L’educació doncs, ja no és una cosa que l’Estat ha d’assegurar per promocionar l’equitat social; sinó una qüestió “comú” on l’Estat es desresponsabilitza i passa a dependre de les comunitats. Això, que podria semblar desitjable, en un entorn de Capitalisme salvatge significa això, campi qui pugui.

Des d’Embat educació estem a favor de buscar altres maneres d’ensenyar i aprendre, però amb algunes condicions i conceptes clars:

1. Compte amb la paraula innovació. Molts dels programes de les escoles escollides no tenen res de nou. Hem de tenir en compte els referents pedagògics del passat, la sopa d’all ja està inventada: el CENU, Ferrer i Guàrdia, Dewey, Decroly, Freinet, Freire, etc. són referents a tenir en compte.
2. Alerta amb la contradicció entre innovació i proves diagnòstiques. Si el Departament realment està interessat en promocionar una manera diferent d’aprendre, haurà de posar en qüestió el sistema d’avaluació i classificació de les escoles. No a l’avaluació que provoca segregació.
3. L’educació ha de ser pública, es dir, per tothom. La innovació i l’excel·lència ha de ser accessible per tothom i encara més, hauria de ser més accessible per les classes més desafavorides si és que ens omplim la boca amb les paraules democràcia i equitat. Les innovacions han de formar part d’un pla que comenci per les escoles amb més alt grau de complexitat i que abasti la totalitat de l’escola pública.
4. No cal jerarquitzar el sistema per crear innovació. Cada dia, a totes les escoles, molts docents pensen, repensen i practiquen maneres diferents d’ensenyar. Totes les escoles volen que el seu alumnat tingui interès per aprendre, sigui cooperatiu, motivat… feliç. Cal buscar i reconèixer la tasca de milers de docents que cada dia es deixen la pell davant un alumnat que en moltes ocasions pateix una situació socio-econòmica complexa.
5. En un sistema de capitalisme salvatge, els diners privats no afavoriran l’emancipació de la classe treballadora. El sistema necessita perpetrar la diferència de classes doncs necessita mà d’obra barata i consumidors insaciables per fer que la maquinària de la democràcia de mercat funcioni. No podem permetre que les empreses privades financin la “innovació”.

En resum, és cert que cal plantejar-se una renovació en les metodologies d’aprenentatge; però allò principal és que aquesta renovació sigui accessible a tots els sectors de la societat a través del reconeixement de la tasca que ja s’està duent a terme en molts centres educatius i per mitjà d’una inversió pública que prioritzi els centres amb més dificultats. Cal assegurar, a més, que la innovació es sustenti i suposi l’aprenentatge en determinats valors i no uns altres. Per tant, fem una crida a que tant famílies com professorat i direccions no entrin en el joc privatitzador d’Escola Nova 21.