Ermengol Gassiot | La sal de la vida. Mirar d’explicar el que passa en el present a partir de la història pot ser una perfecta estupidesa. Com també ho pot ser buscar en el que van fer els nostres avis i àvies una pauta per actuar avui en dia. Tot i treballar en l’àmbit de l’estudi de la història, jo acostumo a ser dels que prefereixen veure la realitat amb ulls de present, analitzar-la a partir de la nostra experiència i actuar en conseqüència. I així anem creant fronts de conflicte, eines de lluita i nous espais. De vegades amb més èxit, d’altres amb sonors fracassos. Però, en fer-ho, som subjecte i estem ben vius. Ara bé, també és cert que la història pot estimular la nostra anàlisi del present.
Tot això ho ara que m’estic llegint l'”Eco de los passos”, del sindicalista i anarquista reusenc Joan García Oliver. M’agradaria poder anomenar-lo també company, però fer-ho seria posar-me unes medalles i vincular-me a una època que, ni de lluny, he viscut. Sigui com sigui, el llibre, autorelat de la seva pròpia vida, és un d’aquells que se’t mengen el temps. Les hores s’esvaeixen llegint-lo i un mateix sent la necessitat d’aturar el rellotge per poder consumir unes pàgines més cada dia. Amb la seva narració García Oliver il·lustra diverses cares de la nostra història del s. XX. Descriu la misèria de les famílies treballadores. Les lluites i la presó. Els debats, amb les seves certeses i els seus dubtes. Les passes vers la revolució social i la construcció d’un nou món. La lectura de tot plegat, tot i ser història, també ens estimula a pensar-nos a nosaltres mateixos. A reflexionar sobre el que fem, sobre allò que no fem i que potser podríem assajar, a perdre temors, etc.
En relació a això últim, vull parlar breument de la vaga, una eina que suposadament els sindicalistes i treballadors/es hauríem de saber emprar amb familiaritat. Garcia Oliver distingeix dues formes de fer vaga a inicis de s. XX. La vaga que ell considera passiva i la vaga activa. En la primera els treballadors cessem la nostra activitat, sacrificant la font de la nostra subsistència, el salari, com a eina de pressió a la patronal. Amb la confiança que la frenada a la producció convencerà al patró d’acceptar les nostres peticions, o com a mínim negociar-les. I amb l’esperança que hi haurà algun tipus de fons de solidaritat que ens permeti seguir comprant o rebent aliments, roba i ens faciliti alguna manera de pagar lloguer, llum i aigua. Mentre tot això dura, el temps juga en contra nostra a una velocitat molt més ràpida que en contra del patró. Un temps que gairebé és diví, totpoderós, mentre nosaltres, en vaga, esperem que el patró es torci. I cedeixi.
En la vaga activa, els treballadors també deixem de treballar i posem en risc la nostra subsistència. Però, a diferència de l’anterior, reconeixem que probablement el nostre temps no serà suficient per a doblegar el patró o, com a mínim, fer-ho abans que nosaltres haguem d’aixecar la vaga per esgotament. I recorrem a formes de pressió complementàries. A l’acció directa, una eina que ha sigut una de les principals característiques del moviment obrer català i de gran part de la península durant molt de temps. De formes d’acció directa n’hi ha moltes i molt diverses. I són interessants en la mesura en que cada context, cada situació, pot donar peu a un tipus d’acció diferent. En una vaga d’aquest tipus, els que la fem deixem de ser passius per a esdevenir un agent central del conflicte. Ens neguem a perdre la iniciativa a partir del moment posterior a l’inici de l’aturada i aspirem a mantenir-la al llarg de tot l’enfrontament.Ara mateix no vull entrar a posar gaires exemples d’un tipus de vaga o de l’altra. Ni a discutir què es va fer bé o malament, des del meu punt de vista, en cadascun d’ells. Simplement les vull contrastar una mica. Recentment hem assistit a una vaga heroica en una planta de producció alimentària. Més de 8 mesos d’aturada que han suposat la vaga més llarga de les darreres dècades. Una vaga que ha suscitat moltes manifestacions de solidaritat, amb actes de recollida d’aliments i diners adreçats a ajudar als i les vaguistes a mantenir-se. Una solidaritat que ha sigut insuficient per a evitar que poc a poc els vaguistes tinguessin cada vegada més dificultats per pagar les factures bàsiques, els lloguers o, simplement, poder comprar productes de primera necessitat. Fins que finalment la vaga ha acabat sense que l’empresa hagi patit la pressió suficient que l’obligués a cedir en, pràcticament, res.
De vagues actives n’hi ha menys i costa identificar-les clarament. Per una banda perquè el sindicalisme al nostre país ha acabat caient massa sovint al parany de la legalitat, que gairebé ens dicta com ha de ser una vaga: avisada amb antelació, limitant-ne els motius, acotant-ne les formes i confiant la seva resolució a mecanismes d’arbitri i mediació. Com si el consens hagués de fer la única manera de resoldre conflictes. Per l’altra, costa conèixer-ne exemples perquè, precisament, en defugir els estrets camins de la llei sovint són més anònimes, a part de durar menys. En tot cas, molts de nosaltres recordem algunes vagues que han comportat accions complementàries, sovint adreçades a socialitzar el conflicte. Del transport, de la neteja, en alguna empresa d’informàtica o en alguna gran superfície de venda de llibres, per citar-ne algunes. On a, a més a més de l’aturada, diverses accions van acabar sent una peça central del pla de lluita.
Personalment, crec que en el replantejament del sindicalisme, novament cada vegada més social, haurem de repensar les nostres pràctiques de lluita. Una primera passa és reconèixer que una eina tant important com és la vaga no ha de ser només com ens han anat dient els darrers anys que és. Potser el fer una vaga no necessàriament s’ha de limitar a la “cessació voluntària en el treball per part dels empleats assalariats amb vista a obtenir de l’empresa algun avantatge relatiu a millores de sou o de les condicions de treball”, com la defineix el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC . I si una vaga no és només deixar d’anar a treballar, les opcions de socialitzar-la obrint-la a la solidaritat activa de tots nosaltres, també als carrers, son immenses. I la potència d’aquest actuar col·lectiu, arreu, despreocupat de les formes, ens l’han mostrat situacions tant recents com l’#efecteCanVies.
Així doncs, potser la història també pot crear futur.
