Fundació Ferrer i Guàrdia. El Diari de l'educació. 14/10/2014. Iniciem l’aventura d’obrir el Blog de l’Educació Popular. Ho fem per convicció absoluta que cal compartir allò que fem per poder contraposar i debatre. I què millor que començar mirant al futur pel retrovisor, repassant la figura d’en Francesc Ferrer i Guàrdia un 14 d’octubre del 2014, l’endemà del 105è aniversari del seu afusellament.
Francesc Ferrer i Guàrdia va viure un molt evident procés d’evolució personal i intel·lectual, de canvi i de transformació. És així com situem el pas de Francesc Ferrer i Guàrdia per una època de militància republicana progressista, que es refia de l’acció política i de la intervenció directa en la vida pública institucional, ique acaba amb una profunda decepció, fins i tot despectiva, pel que representen les opcions polítiques parlamentàries, a les que veu abocades al fracàs de qualsevol intent de transformació de la societat, o, en el pitjor dels casos, als tripijocs i les corruptel·les dels que han optat per la política com a via, tan sols, d’afavoriment dels seus propis interessos…
Com a conseqüència, anirà decantant-se envers una postura propera a l’anarquisme, a un anarquisme no excessivament modelat teòricament, però que compta amb tots els ingredients d’allò que podien ser els referents d’una cultura social alternativa, a les acaballes del segle XIX i els inicis del segle XX: l’antimilitarisme, l’anticlericalisme, l’antiautoritarisme, la difusa confiança en l’expectativa mai no assolida d’una vaga general definitiva… I els elements a construir: el pacifisme, l’oposició a les concepcions teocràtiques de la natura i del món… I el pas definitiu: aquest compromís amb l’expectativa d’una humanitat futura alliberada de tota opressió, de tota subjecció a poders injustos –a qualsevol poder, més enllà de la pròpia consciència- el condueix, quan les circumstàncies ho permeten, a fonamentar totes les projeccions dels seus ideals socials i polítics, i tota la seva mateixa vida i hisenda personals, en l’objectiu d’oferir un model d’escola nova, ferment d’una societat d’homes i dones lliures que, des de ben petits, hauran après a alliberar les seves consciències a il·lustrar-se en el camí de la llibertat.
La clau és l’aprenentatge de la llibertat en la llibertat, mitjançant la via de la raó personal. El medi natural d’aquesta via, l’única que es basa en l’afirmació de l’autonomia del subjecte com a condició de possibilitat del mateix fet educatiu és, evidentment, la laïcitat: l’absència de condicions prèvies i de restriccions mentals que, des de la imposició de creences o de límits a la recerca, impedeixin el lliure accés al coneixement.
A l’Escola Moderna, quan gairebé ningú no s’ho plantejava, van intentar donar-hi forma: els nens i les nenes tindran una insòlita llibertat, es faran exercicis, jocs i esbarjos a l’aire lliure, s’insistirà en l’equilibri amb l’entorn i el medi, en l’higiene personal i social –fonamental a l’època, atenent a les malalties i carències materials de tot tipus-, desapareixeran els premis i els càstigs, i els exàmens. L’avaluació, doncs, serà ja contínua, feta dia rere dia, basada en el treball quotidià.
Pocs podien sospitar –el mateix Francesc Ferrer i Guàrdia entre aquests “pocs”, segurament- que alguns dels més irracionalistes i obtusos enemics de l’ideal pedagògic de l’emancipació, de l’alliberament de les persones de qualsevol sotmetiment a qualsevol relació de poder, establirien una correcta relació entre l’impuls que movia l’ideal educatiu de Ferrer i l’evolució científica de l’educació contemporània. Un inspector feixista d’educació, Alfonso Iniesta, en un text de títol que resultaria irònicament deliciós si no fos pel component de tragèdia, odi i persecució que emmagatzemava –Garra marxista en la infancia- acusava els plantejaments metodològics de l’Escola Moderna i l’obra de Ferrer de situar-se en la mateixa línia d’intencions, en el mateix procés pervers de la “funesta” escola de Ginebra, representada, fonamentalment, per Jean Piaget1… També segurament aquest és un dels més inesperats testimonis que certifiquen la validesa de l’experiència pedagògica de l’Escola Moderna, l’encert de les tesis defensades per la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància i, evidentment, l’eficàcia emancipadora de l’educació com a instrument per afavorir el procés d’alliberament de les persones. Com a instrument adequat, doncs, per tal d’optar a una vida més lliure i més plena. Més feliç.
