Avui és el dia internacional de l'Educació Social, i el Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya ens anima a celebrar-ho amb el Carnaval de Blogs.
Aquelles que em coneixen ja saben que no sóc educadora social (ni animadora sociocultural). Tampoc escric massa. Ja sabeu a què em dedico: recupero, copio, reorganitzo, reinterpreto, medio, remezcló, recombino, genero connexions, curo. I faig animació ... (Ara, a més, fora de l'aula). Per AIXÒ demano disculpes pel meu atreviment.
#FilosofiaSimple Organiza't i lluita!
#DiaES #CEESC20anys #Edusoday2016 #Thefinestjobintheworld
Quins drets?
La crisi no té solució possible. Mentre l'imperi estigui subordinat al capital financer, l'únic horitzó possible és el de la precarització, la despossessió social i la prolongació de les polítiques d'austeritat que només poden redundar en una major recessió i depressió econòmica.L'Estat del Benestar era el garant d'un conjunt de serveis, proteccions i drets, i un marc en el qual l'exercici de la ciutadania adquiria sentit social perquè permetia cert nivell de generalització de drets, alhora que funcionava com a mecanisme de regulació de les successives crisis econòmiques.
En una crisi de l'envergadura de la present, lluny de funcionar com a garant, passa a fer-ho, més que mai, com a instrument de legitimació de les desigualtats al socialitzar les pèrdues econòmiques i financeres repercutint-les sobre els qui no les han generat. I això suposa arrabassar drets i ingressos, privatitzar, treure prestacions, suprimir ajudes, establir formes de beneficència per a les situacions més extremes d'exclusió i reformular el propi dret al treball, eix d'inclusió (i exclusió) social per excel·lència. En realitat s'està produint un qüestionament del propi concepte de drets socials.
Estem veient com el discurs dominant tracta de convertir els drets bàsics en privilegis que defensen els que els tenen, contra els que no gaudeixen d'ells. Una interpretació en oberta confrontació amb la lògica que persegueix l'extensió i universalitat dels drets.
El pensament dominant intenta que la comunitat se sotmeti a la dependència de la lògica del mercat i imposar, al menor cost possible, un resignificació dels valors. Per això, en comptes de parlar de ciutadania social, es parla de responsabilitat personal, en lloc de drets, es parla de sentiments. Tot això resulta enormement funcional per legitimar i encobrir l'obstinació per la reprivatització de les necessitats i la dissolució dels llaços socials com a pas previ per a arrasar amb "el públic".
... la conjuntura actual requereix de repensar i actualitzar tàctica, estratègia i organització
Animació Sociocultural i drets
L'animació sociocultural com a model d'acció ha contribuït sempre a impulsar una ciutadania participativa d'individus i grups. I és clar, la cojuntura, obliga al model d'acció socioeducatiu i sociocomunitari de l'animació sociocultural (de la mateixa manera que qualsevol altre model o estratègia d'acció social, educativa, cultural, política, organitzativa, relacional o econòmica) a adaptar-se a les noves necessitats ciutadanes.
Sense Estat del Benestar, ara més què mai, la idea de participació va unida inseparablement a la de ciutadania. No hi pot haver ciutadania sinó hi han vies i possibilitats reals de participació.
L'animació sociocultural ha contribuït notablement al fet que persones i grups s'organitzessin solidària i responsable en xarxes associatives. Era i segueix sent un recurs teòric i metodològic permanent en l'esforç humà per incrementar i enfortir la vitalitat de la comunitat (i especialment els projectes autònoms d'iniciativa social).
Per sort, la participació ciutadana objecte de l'animació sociocultural no és qualsevol tipus de participació, sinó aquella participació determinada per la naturalesa participativa implícita en el concepte de ciutadania, i per la naturalesa de la pròpia animació sociocultural, que no és altra que garantir l'autonomia i llibertat dels individus i grups en la presa de decisions i en la gestió dels problemes que els afecten. Aquesta autonomia i llibertat ha de constituir un fet real de tal manera que cada persona, grup i comunitat puguin i siguin de facto agents del seu propi destí en i amb el seu grup. (Aquí rau l'essència de la ciutadania com a conjunt de drets i deures i com a estructura política, econòmica i social i es justifica l'aportació de l'animació sociocultural com a model participatiu d'acció sociocultural i educativa.)
Com bé sabem, la participació ciutadana no es produeix de manera màgica ni espontània ni és una responsabilitat única de responsables polítics, educatius o econòmics, sinó que és responsabilitat de tota la societat, inclosos els seus gestors, en suma de tots i cadascun dels ciutadans. Una participació ciutadana efectiva necessita, per tant, conrear certs valors i crear condicions propícies i possibilitadores. D'una banda és resultat de processos complexos i llargs d'aprenentatge que impliquen no només coneixement sinó també desenvolupament d'actituds i competències socials, cognitives i culturals per les quals individus i grups puguin comunicar-se i actuar conjuntament i solidàriament en la resolució dels problemes quotidians. Per una altra, d'estructures socials, culturals, polítiques i econòmiques possibilitants, o almenys, no obstaculitzants de la participació.
L'animació sociocultural per definició està al servei de la persona i, des d'aquesta, al servei del grup i de la comunitat, (i des de la persona i el grup al servei del conjunt de la humanitat, però això és un altre tema). Això el converteix en un instrument pràctic per ajudar a la persona a configurar-se com a membre lliure, autònom i responsable del grup (i com a tal, com a "membre-ciutadà" de la societat universal).
En un context com l'actual on la la formació política és nul.la, gràcies a 40 anys de cultura de la transició, on la precarietat i l 'atur estan instal·lats a una gran part de la societat i on les expectatives envers a els institucions són mínimes, pretendre que la ciutadania participi masivament en processos d'animació sociocultural és bastant utòpic. I això és perquè en el fons participació te molt a veure amb empoderament.
L'ASC és un instrument pràctic per que la persona (i, des d'aquesta, al servei del grup i la comunitat) esdevingui lliure, autònoma i responsable del grup...
En l'actual context de crisi no només econòmica, ecològica i social, sinó també del nostre sistema democràtic, l'exercici de la ciutadania es veu menyscabat, encara més, per l'exacerbació de les desigualtats i l'aprofundiment dels processos d'exclusió de cada vegada més persones i grups, als quals es empeny fora del sistema.
La participació real, per sort, es dona en d’altres espais, aquells que no tenen a veure amb les institucions i que permeten una implicació i control sobre el procés molt més alt. Aquí es relacionenen en profunditat participació i empoderament, lligat de la mà amb altres qüestions com responsabilitat, aprenentatge i comunitat.
La recerca de vies autònomes al paradigma dominant està oberta, i un incipient però potent moviment de base, tant d'idees com d'acció, està deixant clara la seva aposta per una ciutadania (o com finalment s'acabi anomenant) inclusiva i horitzontal. En aquest llarg camí, valors com la convivència, la solidaritat, el suport mutu i la reciprocitat podrien anar donant cos a formes compartides d'entendre i situar-se al món, que legitimen l'acció col·lectiva de qüestionament de les suposades "veritats" que el sistema persisteix a presentar. Allà trobarem l'Animació Sociocultural garant del drets...
En l'actual conjuntura, en temps de resistència, no es tracta d'una alternativa ideològica. Senzillament la revolució ha tornat a convertir-se en la nostra tasca.
L'accepció dominant de ciutadania s'estableix des del poder, que s'arroga la potestat de marcar les normes del funcionament social, fins a decidir qui és i qui no és ciutadà o ciutadana i els drets a què dóna lloc aquesta condició. D'aquesta manera, defineix qui és subjecte de drets i situa fora del social als que no s'ajusten a aquestes normes.
Aquest context ens planteja la urgència de interrogar-nos sobre com organitzar la nostra vida en comú, sobre quins són els nostres drets, sobre com interactuar entre totes i tots i amb la natura i, en definitiva, sobre quins valors i quin model d'organització de la societat construir. L'Animació Sociocultural ha de potenciar, crear, organitzar espais on els grups puguin definir i (auto)gestionar els seus drets.
Des del local i des de la participació... Sí, autogestió
La recerca de vies autònomes al paradigma dominant està oberta, i un incipient però potent moviment de base, tant d'idees com d'acció, està deixant clara la seva aposta per una ciutadania (o com finalment s'acabi anomenant) inclusiva i horitzontal. En aquest llarg camí, valors com la convivència, la solidaritat, el suport mutu i la reciprocitat podrien anar donant cos a formes compartides d'entendre i situar-se al món, que legitimen l'acció col·lectiva de qüestionament de les suposades "veritats" que el sistema persisteix a presentar. Allà trobarem l'Animació Sociocultural garant del drets...
En l'actual conjuntura, en temps de resistència, no es tracta d'una alternativa ideològica. Senzillament la revolució ha tornat a convertir-se en la nostra tasca.
