Jordi Molina | ElDiario.es. Sorgits del 15-M, els Iaioflautes celebren el seu quart aniversari com un dels col·lectius socials més emblemàtics dels darrers anys.
Els veterans activistes es mostren satisfets amb la feina feta, però demanen més implicació davant el “deteriorament” del país.
“Si volen desqualificar la valentia dels nostres néts anomenant-los perroflautes, seguiran tenint davant dels seus nassos els iaioflautes durant molt temps”, etziba la Maite.
No ha estat una moda passatgera. La irrupció dels iaioflautes ja suma 4 anys de suport a múltiples lluites ciutadanes en favor dels drets socials. Un acompanyament que han fet de la mà d’altres organitzacions o col·lectius vulnerables i que avui els converteix en un dels actors més combatius i emblemàtics. “Les meves batalletes han deixat de ser un mal de cap per al meu nét; i avui la memòria de molts avis és l’esperança d’una generació que veu com s’està deteriorant el país”, ens explica la Maite, de 70 anys, infatigable lluitadora per l’empoderament femení.
Aquest dilluns 19 d’octubre, el Harlem Jazz Club, al cor del Raval, ha homenatjat la trajectòria d’aquesta divisió sènior dels indignats. I ho ha fet amb el ritme caribeny del grup de música cubana Son de la Rambla i amb el reconeixement d’una amplia representació de l’Ajuntament de Barcelona. El tinent d’Alcalde de Drets de Ciutadania, Participació i Transparència, Jaume Asens; i la regidora de Participació i Territori, Gala Pin, han assistit a l’acte i han coincidit en assenyalar “l’aportació dels iaioflautes en la lluita per la igualtat a Barcelona”.
“Si un és d’esquerres i progressista, potser que tingui el cos una mica rovellat, però no la ment”, comenta en Felipe, un altre membre dels iaioflautes, que apareix en un vídeo enregistrat expressament pel quart aniversari i que recull algunes de les principals accions. “Bé, nosaltres parlem de trapelleries, més que d’accions”, matisa. I és que des de l’octubre de 2011, les trapelleries d’aquest col·lectiu han ocupat seus de bancs –en protesta pels desnonaments—, administracions com la de la Seguretat Social – en contra de les retallades de Madrid i la Generalitat— o transports públics –en defensa d’una tarifació més equitativa—.
“No som una organització que faci filosofia, preferim que les nostres accions parlin de les nostres idees”, rebla la Maite, que introdueix un nou element: l’edat. “A mi m’agradaria cedir el meu bastó a un altra company, però la gent té por”. És la conclusió que extreu la Maite, una de les encarregades de fer xerrades a casals d’avis o ateneus. “Sovint em diuen que calli i que els deixi acabar la partida de domino. Jo els dic que potser la podran acabar avui, però que demà ja no. Ens calen les ensenyances de tothom per poder plantar cara al que ens ve a sobre!”.
L'experiència dels avis en la mediació de conflictes
L’edat i sobretot l’experiència fa que una de les principals aportacions delsiaioflautes hagi estat la capacitat de mediar entre col·lectius mobilitzats i la policia. "Per la nostra edat, ens prenen una mica més seriosament i no ens poden agredir tan alegrement, expliquen en el vídeo. "A més d’un agent, li he dit, mira fill, treu-te la caputxa, mirem als ulls i escolta’m!", relata la Matie. Un comentari que completa amb saviesa el Felipe: "quan ets una persona gran, tens més por a posar-te malalt que a la policia".
El viver social del 15-M
L’embrió del col·lectiu beu del 15-M. “La política institucional no pot canviar la realitat. Jo he vist canviar les coses amb moviments com el des indignats, o la PAH”, explica la Rosario, que cita el cas recent de l’Esther Quintana: “S’ha fet justícia per la mobilització de la gent. Abans, aquesta activista solia reunir-se amb altres companys per parlar de macropolítica, abans que el 15-M fos el pretext perfecte per implicar-se en accions concretes del dia a dia. “Fins fa quatre dies ocupar un espai era una cosa mal vista, ara és un forma més de lluita”, creu.
L'empremta dels iaioflautes transcendeix Barcelona, on va brotar el moviment. Aviat es va estendre, a imatge i semblança del 15-M, gràcies al seu èxit mediàtic i a la seva bona relació -malgrat el que pogués semblar per l'edat- amb les xarxes socials. Espontàniament van aforar assemblees a Sevilla, Madrid, València, Castelló, Palma, Còrdova o Múrcia. Totes elles autònomes però amb el denominador comú de la indignació i la desobediència. De fet, el moviment ha desbordat també les costures espanyoles i han sorgit grups d'avis rebels en ciutats de la importància de Berlín, Colònia o Munic.
