Article d’Adrián Gallero Moreiras publicat al dossier «Espacio público, espacio común» de larevista Istmos. Sobre els béns comunals, la seva importància històrica i la seva importància de cara a afrontar el futur.
Els terrenys comunals són fabricants de possibilitats i futurs. La praxi mostra que hi ha espais per redescobrir, tant en un barri com, en aquest cas, en una vila i que suposen alhora recuperar el lloc, allò petit. Durant els últims anys s’està donant el que David Bolier va anomenar reinvenció dels comuns, i en aquest procés hi ha una emergència d’iniciatives que estan suposant una fractura en el sistema capitalista.
Vaig arribar a la casa on visc ara farà tretze anys, i no va ser fins fa poc que em vaig fixar en el terreny del costat. Un dia, la meva mare em va explicar que havia demanat permís als veïns per fer un camí que passés per aquest terreny i arribés a casa. La resposta va ser positiva. A partir d’aquí, com si es tractés d’un agraïment o un intercanvi, vaig veure com la meva mare començava a desbrossar i netejar freqüentment aquell terreny, recuperant poc a poc els roures abduïts pels esbarzers i les gatoses. Va ser aleshores quan vaig descobrir que aquell terreny era comunal, és a dir, que el seu ús i propietat és de tots els veïns de la parròquia. I a partir d’aquell moment vaig ser conscient que el terreny del costat de casa meva és només un petit tresor dels molts que existeixen a la resta de l’Estat. Relíquies que cal conèixer, valorar, cuidar i treballar: els terrenys comunals.
Una gran extensió del nostre país és encara comunal malgrat els històrics atacs de l’Estat per fer-se amb el seu control. Per fer-nos una idea de la seva dimensió, i malgrat per motius històrics existeixen grans divergències en funció del territori, actualment és de propietat comunal el 45% del territori navarrès, el 50% del castellà lleonès, el 22% del gallec, el 90% del Vall d’Aran i també un percentatge important –encara que desconegut– a Catalunya. En altres territoris, com per exemple les Balears, la majoria de terres comunals van ser expropiades durant les desamortitzacions del segle XIX.
Però, què són concretament els terrenys comunals? Són majoritàriament monts i terres de cultiu o de pastura el domini, propietat i dret d’ús de les quals han pertangut històricament a les comunitats veïnals d’àmbit inferior al municipi (caseríos, parròquies, juntes veïnals, viles, llogarets, consells, etc.). Els terrenys comunals han representat la forma de subsistència del es comunitats que els habiten i que al mateix temps han contribuït, des de fa segles, a la seva conservació. Són alhora un exemple de manteniment del territori sense la interferència de l’administració pública.
D’aquesta manera veiem com els terrenys comunals estan lligats a institucions de democràcia directa que representen el major llegat històric d’ús, gestió i govern del territori per part dels seus habitants. Institucions d’autogestió i, sobre tot, d’autonomia –heus aquí el focus del conflicte–, a través de les quals els habitants del medi rural participen i s’impliquen en la gestió dels béns que beneficien tota la comunitat, facilitant les relacions socials i productives del territori i –històricament– protegint-se davant les influències externes.
Aquestes institucions són els consells oberts, el sistema assembleari a través del qual s’organitzen els veïns. En l’actualitat, aquest sistema està restringit per llei a les entitats locals de menys de cent habitants, i a les que tradicionalment hagin funcionat així, fet que dificulta el manteniment de la democràcia directa. «Actualment ha decaigut el seu ús, tant per un problema demogràfic –la gent no respon–, com per la capacitat d’actuació pròpia que té la junta veïnal i que fa que no es vegi obligada a convocar sempre el consell obert. De fet, quan hi ha consell obert sobre temes importants, els habitants hi assisteixen», diu Laureano Manuel Rubio Pérez, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de Lleó.
En termes legals, aquestes comunitats veïnals tenen capacitat pròpia per crear serveis veïnals com centres socials, residències (minut 22:09), etc. «L’important d’aquestes comunitats és que, si gestionen bé les seves propietats, poden tenir recursos per crear i mantenir aquests serveis, cosa que de fet ja passa amb moltes comunitats de monts veïnals en moltes parròquies; i si es governen bé, poden fer-ho des d’una òptica participativa i de veritable democràcia directa», ens explica el col·lectiu Montenoso, comunitat/espai/xarxa que procura treballar per i per a les comunitats de monts veïnals en mà comuna (un règim jurídic concret) de Galícia.
D’aquesta manera, els terrenys comunals plantegen –igual que la resta dels anomenats commons– una alternativa a la divisió clàssica entre les esferes pública i privada, entre l’Estat i el Mercat. Malgrat existir des d’abans de l’aparició dels Estats, aquests últims han intentat eradicar històricament el patrimoni comunal per representar un mode d’organització en el qual els drets col·lectius i la propietat compartida es col·loquen per davant dels drets individuals i la propietat privada.
Si bé seria aventurat afirmar que els terrenys comunals representen les restes d’un mode de vida previ basat en la propietat col·lectiva i igualitària, sí que es pot afirmar que són la mostra d’una organització social i política basada en principis diferents als de l’actual administració pública, clarament neoliberals. Els terrenys comunals són de propietat col·lectiva, és a dir, ni pública ni privada, al no estar fonamentats en el dret romà sinó en el germànic (que no és hereditari). Així, els drets de propietat sobre els terrenys comunals estan basats en l’ús (a partir de la pertinença al territori, i no de la simple possessió d’una propietat en el mateix), i sotmesos als principis de la inalienabilitat (no poden ser venuts), imprescriptibilitat (la seva propietat veïnal comuna no prescriu), inembargabilitat i indivisibilitat, principis que defineixen aquests espais.
Els avenços del neoliberalisme global deixen veure els seus efectes a l’Estat espanyol especialment a partir del segle XIX, quan la Llei General de Desamortització (1855), o Llei Madoz, va culminar un procés iniciat ja a les Corts de Cadis en el qual es va produir la desaparició de bona part dels terrenys comunals. Aquests terrenys van ser privatitzats en mans de la noblesa i les oligarquies locals –que a partir d’aquest moment van impedir l’accés veïnal als terrenys comunals– o, en el seu defecte, estatalitzats a través del seu traspàs al patrimoni de les noves institucions públiques –els ajuntaments, creats el 1812–, i, per tant, passant al sector públic.
Les terres que van resistir –les que encara existeixen avui– ho van fer gràcies a la resistència camperola que, com ens explica Laureano, va reivindicar el seu control del territori i l’existència de les seves pròpies institucions veïnals enfront l’aparició dels ajuntaments que en part pretenien fer-se amb el patrimoni local dels pobles. «No és només l’acció de l’Estat la que explica la lògica de la dinàmica històrica dels béns comunals. Si s’han conservat terrenys comunals en moltes regions és perquè la gent que vivia d’ells els va defensar en la mesura que va tenir forces per fer-ho»1.
Donant un salt al present, l’últim atac estatal es va produir el 2013 amb la Llei de Racionalitat i Sostenibilitat de l’Administració Local, coneguda com a Llei Montoro. «La Llei Montoro no era més que un intent d’allunyar la capacitat de decisió de les entitats més properes a la ciutadania», afirma Laureano. Aquesta llei, inspirada pel mandat del famós article 135 de la nostra Constitució, va ser presentada pel Govern com a solució a gran part dels problemes d’endeutament dels petits ajuntaments, plantejant la concentració dels serveis públics a les poblacions de més de 20.000 habitants i, per defecte, a les Diputacions Provincials. «Partim que el Govern no té ganes de fer una reforma estructural de l’administració local. A partir d’aquí, el Govern va veure que existien més de 3.000 entitats locals amb un gran patrimoni i va pensar que eliminar-les seria una bona reforma d’estalvi que al mateix temps comportaria la cessió d’aquest patrimoni a mans dels ajuntaments, que d’aquesta manera podrien de pas sanejar els seus comptes», segueix Laureano.
És important tenir en compte que dels 7.129 milions d’euros que pretenia estalviar la llei, l’estalvi corresponent a la desaparició de les 3.700 entitats locals menors i les 1.024 mancomunitats que existeixen a Espanya era de 73 milions d’euros, és a dir, un 1% del total. És evident, per tant, que darrere d’aquesta maniobra no es buscava directament estalviar diners, sinó traspassar el poder cap als Ajuntaments i les Diputacions Provincials –centralitzant administrativament l’Estat i acabant amb la realitat comunal– i de pas malmetre l’autonomia local. Al mateix temps, tot aquest patrimoni transferit a ajuntaments i diputacions oferia la possibilitat a posteriori de ser privatitzat i, per tant, d’obtenir grans beneficis que evidentment sanejarien els comptes, però a expenses d’espoliar la riquesa natural i patrimonial del país per posar-la en mans d’empreses2. «Creiem que hi ha un interès en privatitzar i posar en mans de les empreses totes les propietats i serveis possibles. Les institucions locals són un impediment per això i per això són atacades, com es veu amb la Llei Montoro», afirma el col·lectiu Montenoso.
Davant tot aquest procés és cal oferir resistència, cosa que tenint en compte les característiques demogràfiques del món rural (èxode rural, vellesa, etc.) planteja dificultats les solucions de les quals probablement vagin lligades a la necessitats de reinventar el món rural i els comuns. Sens dubte, el canvi en els modes de vida, els grans moviments de població del camp cap a la ciutat i els processos econòmics globals fan necessari obrir un procés de reflexió, anàlisi i actualització de les entitats locals, de manera que puguin seguir complint una funció allà on es trobin, ja que, com afirma Laureano, «si bé històricament han estat claus per garantir la subsistència dels habitants del món rural, actualment ja no passa el mateix, fet que ha provocat la desnaturalització de la raó de ser dels terrenys comunals».
Donada aquesta realitat, tant Laureano com Montenoso coincideixen en la clau: tornar a valorar el món rural. Ens diu el primer que «els pobles i viles han de canviar la seva funcionalitat. L’important és que els propietaris –els fills del poble, fills d’antigues habitants que ara resideixen majoritàriament a les ciutats– adquireixin consciència del valor del patromoni cultural i natural, i es comprometin a mantenir-lo, conèixer-lo i utilitzar-lo». De la mateixa manera, Montenoso opina que «cal valorar el món rural, entendre’l com a lloc productor d’aliments però també com a lloc on es donen una sèrie de coneixements que cal ressituar, com pot ser l’etnobotànica. És necessari que aquests territoris tinguin uns serveis dignes, i aquesta és una lluita que no podem oblidar. El món rural segueix viu i per tant en canvi constant, però amb els seus ritmes i temps». En definitiva, conclou el catedràtic d’Història Moderna, «els temps canvien i les circumstàncies són diferents. L’important és que ens adaptem a aquests canvis i prenguem consciència de l’herència cultural i material tant de l’espai rural com dels recursos col·lectius que el mateix ofereix».
Sembla evident que ha arribat l’hora que els habitants de les ciutats –estiguin més o menys vinculats directament al món rural– comencin a comprometre’s activament amb la defensa dels béns comuns, i no a utilitzar-los exclusivament com a bé d’esbarjo. En aquest sentit, Laureano veu positiva la mesura inclosa en la mencionada llei que obliga les juntes veïnals a presentar els comptes anuals davant del tribunal de comptes com a requisit per mantenir la seva existència. «S’ha de reconèixer que durant els últims 20 anys la situació s’ha desmadrat, cal posar ordre. Hi ha juntes veïnals en les quals no hi viu ningú i que estan formades per gent que viu a Madrid i les utilitza per tenir vedats de caça i gaudir-los durant l’estiu. Això no serveix». No obstant això, el format informàtic exigit per presentar els comptes planteja dificultats en nombrosos pobles que no tenen accés a internet, fet que compromet la seva existència.
«Una forma de gestionar el comú en comú implica una democràcia directa en la vida de la parròquia. Això implica una forma de relacionar-se i gestionar en comú allò relacionat amb el veïnat i els seus usos, més enllà del sexe, la religió, la raça, etc.», ens explica Montenoso. A més, afirma Laureano, «les comunitats amb béns comunals són les que més possibilitats tenen de resistir en el futur».
Coneixem, valorem, protegim i fem ús del que ens pertany a tots i representa una de les últimes mostres que existeixen d’una realitat en la qual una gran varietat d’infraestructures com molins, ferreries o forns pertanyien a la col·lectivitat veïnal rural, que de manera compartida decidia les normes d’ús i aprofitament, impedint el lucre i repartint els recursos necessaris per viure. Davant la resistènciaa, l’únic que queda és la maquinària estatal, que com bé descriu el catedràdic d’Història Moderna, «va posant pals a les rodes i marcant el seu territori. Dificultant, posant peros. Malmetent progressivament l’autonomia local».
El passat 24 de maig, a més de representants autonòmics i municipals, es van escollir –malgrat el silenci mediàtic– els alcaldes pedanis de les juntes veïnals, que s’encarregaran durant els propers quatre anys de gestionar assumptes com l’aprofitament de la llenya, l’ús dels monts, etc. Alguns ens preguntem què podran fer les noves forces polítiques municipalistes que estan emergint al tauler polític nacional. «Cal que aquests partits tornin, a través de les institucions, la capacitat a la ciutadania de prendre decisions ii defensar i mantenir l’autoorganització. Que reverteixen el procés d’apropiació dels comuns que les institucions van dur a terme en molts llocs. Són processos judicials, però les forces polítiques tenen capacitat per intervenir i recolzar la reapropiació del comunal per part dels veïns. Cal estar molt atents al que es fa amb l’aigua, les dotacions culturals, les cures, l’educació i la sanitat. L’administració s’ha d’entendre com un facilitador que dinamitzi aquests processos i que no els monopolitzi. El que se’ls ha de demanar és que siguin capaços de cedir quotes de poder a altres actors». Laureano, al contrari, es mostra més pessimista: «aquests partits estan interessats sobre tot en el món urbà. En el 60% o 70% dels pobles únicament obté representació el bipartidisme. A nivell electoral el món rural importa molt poc».
Tot està per veure en un món rural que sembla, per fi, començar a vere la llum. Més enllà de qüestions estrictament político-econòmiques, com ens explica Montenoso, «els terrenys comunals són fabricants de possibilitats i futurs. La praxi mostra que hi ha espais per redescobrir, tant en un barri com, en aquest cas, en una vila i que suposen alhora recuperar el lloc, allò petit. Durant els últims anys s’està donant el que David Bolier va anomenar reinvenció dels comuns, i en aquest procés hi ha una emergència d’iniciatives que estan suposant una fractura en el sistema capitalista. La qüestió és com tindrà lloc aquest esdeveniment, com serà aquest futur que ha d’arribar. No ho sabem! Però és emocionant la capacitat de fer de la ciutadania i per això ens interessen les comunitats de veïns que gestionen els seus recursos de manera comuna, i dels que tenim molt a aprendre».
NOTES
1 Extret de l’«Informe por la autonomía y la vida en nuestros pueblos. Contra el expolio del mundo rural», elaborat per Ecologistas en Acción i Plataforma Rural en el marc de la campanya duta a terme per la coordinadora Stop Expolio de los Bienes Comunales contra la Llei Montoro.
2 Alguns càlculs afirmen que l’Estat es podria embutxacar 21.000 milions d’euros venent els 3,5 milions d’hectàrees de terres comunals que encara existeixen en tot el territori estatal.
