Ivan Miró. La Directa. Des de la Xarxa d’Economia Solidària, amb motiu de les últimes eleccions municipals, van presentar una sèrie de mesures per impulsar la democratització de l’economia a nivell local.
Més enllà del lament, toca passar a l’acció. Però, és factible deconstruir un model assentat al llarg de dècades per governs municipals de tots colors? És possible transformar la matriu econòmica dels municipis catalans?
El desenvolupament econòmic de la majoria de municipis catalans està sent animat, en els darrers anys, per mantres com connectivitat, competitivitat, noves centralitats, innovació, activitats emergents, talent o empreneduria. De fons, però, i més enllà de relats mitològics, els 947 municipis de Catalunya tenen com a mirall de referència excepcional a la campiona local del marketing urbà: Barcelona. Així, no és estrany que plans estratègics de desenvolupament econòmic d’arreu de les comarques -siguin a l’Alt Empordà o al Garraf, a Osona o al Camp de Tarragona- segueixen les pistes de la planificació estratègica barcelonina. L’irresistible encant del Model Barcelona escampa la seva metodologia arreu.
Quines són, no obstant, les traces reals que articulen aquest model de desenvolupament econòmic? La més determinant és, sens dubte, la concertació público-privada, l’aliança estratègica entre l’administració i el que sovint s’anomena, eufemísticament, com a actors privats. En aquests tipus de partenariats, instituïts habitualment mitjançant la figura dels consorcis, les administracions es centren en crear, tal i com s’afirma al Pla Estratègic tarragoní de 2008-2015, les “condicions adients perquè els actors particulars materialitzin les seves aspiracions”. O sia: posen l’administració pública al servei de l’acumulació privada del capital.
Un consorci de pes, per exemple, és Turisme de Barcelona. Creat en l’any postolímpic de 1993 per l’Ajuntament, la Cambra de Comerç i la Fundació Barcelona Promoció, es tracta d’una entitat dedicada a “promocionar globalment la ciutat” i “facilitar la inversió directa estrangera”. En aquest cas, hotelers com Joan Gaspart han estat els homes forts de l’agència que ha comandat la planificació turística municipal barcelonina. L’altre consorci fonamental del capitalisme metropolità és la Fira de Barcelona. De titularitat pública “amb gestió empresarial autònoma”, la Cambra de Comerç de Miquel Valls torna a estar-hi al darrera, aquesta vegada acompanyat de Josep Lluís Bonet (Freixenet), Enric Lacalle (Grup Godó, Meeting Point, exAbertis) i, com no, per Jordi Clos i Joan Gaspart, de l’omnipresent Gremi d’Hotelers.
Impulsats per Barcelona Global, el poderós lobby de Maria Reig (Reig Capital), Emilio Cuatrecasas o Joaquim Coello (Applus i exPort de Barcelona), els consorcis público-privats, en tant que estratègia de planificació econòmica regional, articulen creixentment totes les grans divisions de l’activitat econòmica urbana. Són el comandament polític, profundament antidemocràtic, de l’apropiació privada de la ciutat. Definint la naturalesa econòmica dels municipis a partir de l’impuls dels “motors de creixement” -siguin la construcció o el turisme, sigui la logística o l’smart city- el gran capital privat especialitza les ciutats productivament, tematitza territoris, extreu rendes de monopoli, fixa les condicions de vida i treball de la població, desposseix riquesa comuna, fa descendir la renta familiar disponible i tot ho relata, cofoi, amb la violència simbòlica de la marca de ciutat, que arrasa la complexitat urbana i les identitats socials que donen sentit a pobles i ciutats.
Més enllà del lament, toca passar a l’acció. Però, és factible deconstruir un model assentat al llarg de dècades per governs municipals de tots colors? És possible transformar la matriu econòmica dels municipis catalans?
Cap a la democràcia econòmica municipal
Des de la Xarxa d’Economia Solidària, en motiu de les eleccions municipals del 24 de maig, s’han presentat una sèrie de mesures per a impulsar la democratització de l’economia a nivell local. Per la XES, l’economia ha de situar, en el centre de la seva activitat, la sostenibilitat de la vida i la resolució equitativa de les necessitats humanes. “Una economia socialment justa, políticament emancipadora, arrelada al territori, integradora de la diversitat, respectuosa amb el medi ambient”.
Les bases per a una transició postcapitalista, segons la XES, ja s’estan dibuixant arreu del país, amb iniciatives que articulen democràticament processos de producció, d’intercanvi, de gestió, de distribució d’excedent, de moneda, de consum o de finançament de béns i serveis. Per a la xarxa catalana, arreu neixen iniciatives que busquen satisfer necessitats a través de relacions de solidaritat i autogestió. No obstant, per tal de canviar la matriu econòmica dels pobles i ciutats, és necessari consolidar, estendre i multiplicar l’autoorganització socioeconòmica de les classes populars en tots els àmbits de la vida.
És amb aquest objectiu que des de la XES es convida a les administracions locals a ser coparticeps de la transformació socioeconòmica dels municipis, per tal que acompanyin el canvi empès des d’abaix. D’entre aquestes mesures, destaquem la importància de crear una nova institucionalitat que faci possible l’impuls de l’economia social i solidària a nivell local. I que, a diferència de la concertació público-privada del model capitalista, articuli una concertació público-cooperativa-comunitària, a partir d’espais de decisió i execució (els consells locals) on hi sigui present l’administració local, però també els projectes d’economia cooperativa, social i solidària, així com el teixit veïnal, cultural i educatiu dels municipis. La proposta parteix de la concepció que tots els habitants dels municipis són agents socioeconòmics, i per tant les polítiques econòmiques municipals mai més han de ser el monopoli exclusiu de tècnics, empresaris o homes de negocis.
A partir d’aquí, s’han de crear dispositius per a impulsar la transformació. La XES proposa crear, o transformar, les agències de desenvolupament local per tal d’orientar-les a transversalitzar l’economia social i solidària, a partir de l’execució de plans directors elaborats participativament. En aquest procés, és fonamental habilitar equipaments públics en tant que centres de promoció socioeconòmica, per a fer-hi vivers de cooperatives, desenvolupar programes formatius i impulsar mesures per a col·lectivitzar, també, les tasques de cura i reproducció social. Un nova política de foment, doncs, que entengui l’economia com a resolució integral de necessitats humanes de forma col·lectiva i solidària.
La cessió d’infraestructura pública per a les iniciatives socioeconòmiques (terres, sòl, locals, polígons), la creació de fons de crèdit locals, la promoció del Mercat Social Local, la recuperació d’empreses per part de les seves treballadores, l’impuls de l’espai públic digital com una oportunitat per a l’economia social del coneixement, i la municipalització i cooperativització de determinats serveis vinculats a la gestió de residus, la rehabilització d’habitatge, les energies renovables, la gestió del patrimoni, o el turisme comunitari, són algunes de les mesures que permetran als municipis recuperar part de la sobirania econòmica expropiada pel neoliberalisme. I desestimar els models, i encara més les marques. I retornar tot al que és de totes.
