Pau Llonch i Méndez | Medium. RESUM: (a) Els límits de l’”autonomia” absoluta de la política: La realitat social NO és només un espai discursiu. (b) Al capitalisme hi ha fenòmens inevitables. (c) I construir poble no és el mateix a l’estat espanyol de l’article 2 de la Constitució Espanyola (centre) que a Llatinoamèrica (perifèria).
Nota prèvia: Et pots llegir aquest text sense haver llegit el llibre. Paraula.
Icaria acaba de publicar un nou diàleg de la sèrie “En profundidad”. Es tracta del llibreConstruir pueblo. Hegemonía y radicalización de la democracia,que vol ser un diàleg gairebé mentora-deixeble, entre la professora de teoria política, post-marxista i co-autora el 1985 (amb Ernesto Laclau) de Hegemonia y Estrategia socialista. Hacia una radicalización de la democracia, Chantal Mouffe, i el secretari polític de Podemos i politòleg, ment brillant i frenètica, Íñigo Errejón.
Diguem-ho abans de res (abans d’esmolar els ganivets, volem dir): Tot i ser una lectura eminentment teòrica i potser un xic densa pel públic general, és una lectura imprescindible per entendre les idees-força que estan darrera d’un dels projectes político-electorals més sacsejadors en dècades -Podemos- i només per això ja caldria llegir-lo. S’hi explica, de fet, la hipòtesi teòrica que fonamenta el projecte d’Iglesias i companyia, i malgrat que té interès per si sol com a exercici de discussió teòrica, serveix per comprendre moltes posicions polítiques d’aquesta formació que han generat i generen controvèrsia, com la no confluència amb IU arreu de l’estat, l’essència reformista de la seva proposta econòmica o el posicionament respecte la qüestió nacional a l’estat espanyol, entre altres.
Agraeixo a Icaria -especialment al Joan Carbonell- haver pogut participar en el debat en una de les presentacions a Barcelona, i fruit d’aquell breu diàleg i de la importància política que penso que té rebatre’n alguns dels plantejaments aquí i ara, m’atreveixo a intentar esbossar les aportacions del llibre en una síntesi barroera per després centrar la meva crítica en un parell de qüestions que -amb carinyo- m’han tret prou de polleguera al llegir-lo. I contestant preventivament a l’argument de l’Íñigo que un llibre no ho pot explicar tot, i que aquest volgudament «es deixa coses fora» com va respondre’m al debat, situo el marc de les (meves) crítiques: No són silencis allò que inquieta de la publicació, excusables per l’extensió i l’objectiu principal de la mateixa, sinó concepcions teòriques postmodernes que tenen -opino- conseqüències polítiques greus.
Marc General (Hegemonia)
El propi Errejón admet que tot i no ser un llibre sobre Podemos, està escrit «a cavall de l’experiencia política en la qual Podemos és un actor central» i el defineix com «una conversa que agafa l’excusa de l’anàlisi del moment polític que estem vivint per posar a provar algunes eines teòriques i conceptuals» que els caps pensants de Podemos han pres com a vàlides per a «transformar la realitat».
Efectivament el llibre parla sobretot d’hegemonia, paraula de moda. La preocupació central de la conversa és entendre per què a vegades hi ha sectors d’una societat que aconsegueixen que la seva visió del món sigui la visió del món que tothom sent i entén com a vàlida. Una preocupació, per cert, que per molt que ho sembli quan llegeixes els teòrics «post» (post-marxistes com Mouffe, que al seu temps situen la seva aportació teòrica a cavall entre Gramsci i el post-estructuralisme) no és nova:
«La classe dominant es veu obligada, per poder tirar endavant els fins que persegueix, a presentar el seu propi interès com l’interès comú de tots els membres de la societat; és a dir, a imprimir a les seves idees la forma de la universalitat, a presentar aquestes idees com les úniques racionals i dotades de vigència absoluta”.Karl Marx i Friedrich Engels, «La ideologia alemanya».
La síntesi errejoniana del què implica l’hegemonia (que per ser tan post-marxista déu n’hi do el què es deu a aquesta cita anterior marxiana) és, però, molt suggeridora i distingiria tres nivells de definició: «l’encarnació universal per un particular, la capacitat de seducció i creació de consentiment i la construcció del propi terreny de la disputa». Així, el llibre discuteix per quins procediments els sector hegemònics -les classes dominants- són capaces de decidir què és possible i què no i construir un ordre determinat, descartant amb vehemència que el mecanisme pugui ser l’engany o la manipulació (Errejón nega tota explicació basada en la idea gastada de la «falsa consciència»), i entenent que aquest ordre sempre és i serà contingent, mai està tancat, i sempre deixa esquerdes pel canvi. Les institucions, de fet, serien equilibris de força congelades.
Una altra aportació interessant sobre el tema és la idea que tot poder hegemònic ha de bascular entre l’obertura i el tancament (sí, el tema del tristament cèlebre núcleo irradiador…). Per ser hegemònic ha d’integrar les crítiques i les insatisfaccions perquè si no es tanca com una fortalesa i només li queda la repressió i la por. Però també s’ha de tancar, perquè si no es desdibuixa i per sentit pels seus objectius. S’entén per tant l’hegemonia com un procés continu i inestable que ha de ser renovat permanentment, en constant disputa.
Els autors ens diuen que en aquesta disputa, i en política en general, cap fet té significat per ell mateix. Fins aquí, bé. I que sobre qualsevol fet hi ha una lluita per donar-li un sentit, per explicar-lo. D’acord també. Però aquí es fa un salt mortal i, com Errejón va defensar a la primera de les presentacions a Barcelona, s’arriba al «Tot és una construcció, res una descripció». Doncs bé, aquí és on ja necessito imperiosament deixar de ressenyar aportacions interessants en clau merament política i denunciar una de les mancances que detecto al llibre (i que per extensió afectarà com explicaré més endavant al projecte polític de Podemos): la concepció antimaterialista que defensa que és el discurs el què construeix la realitat, una reducció postmoderna de tota realitat social al pla exclusivament textual i l’autonomització absoluta de la política com a espai de disputa i transformació al marge de qualsevol dinàmica interna inevitable del capitalisme, en una demostració que els autors del llibre són més a prop de Derrida i els post-estructualistes que no pas de Gramsci, que són més antimarxistes que postmarxistes i que (com al Consejo Ciudadano de Podemos) sabran molt de Política però ben poc d’Economia Política. M’explico.
Em serveixo d’una cita de llibre de Mouffe per començar:
«Era el momento en que las obras de autores como Foucault, Lacan o Derrida eran importantes. Nos dimos cuenta de que había, en ese tipo de discurso, unas herramientas teóricas que nos permitían poner en cuestión la concepción esencialista y elaborar una noción de lo social como espacio discursivo (1), producto de articulaciones políticas contingentes, que no tienen nada de necesario (2) y podrían siempre haber sido de otra forma.»
(1) Sobre «lo social como espacio discursivo»: Si bé és legítim que l’Acadèmia europea post 68 necessités oposar-se a la ortodòxia marxista del moment (un materialisme pseudomarxista, mecanicista i simplista, que va mistificar religiosament la funesta i malinterpretada metàfora de Marx sobre la base i la superestructura del «Pròleg a la Contribució a la Crítica de la Economia Política» entenent que era l’estructura econòmica de la societat l’única cosa que determinava unívocament la consciència social) tant Derrida com la seva seguidora Mouffe sembla -a la llum de la cita anterior- que potser van anar una mica (tres pobles) massa lluny en la crítica, fins a caure en un plantejament també simplista i mecanicista, però de tall clarament idealista. Prometo que aviat aterraré de l’àmbit filosòfic i que la crítica té interès pràctic.
Gairebé es podria dir que pels autors res no es pot descriure perquè res ni tan sols és. Com denuncia Néstor Kohan a «Nuestro Marx» criticant al post-estructuralisme de Derrida i en menor mesura de Foucault:
«A partir d’aquests anys (es refereix als 70), la mirada crítica de la dominació i l’explotació capitalista es va desplaçar des de la gran teoria -centrada, per exemple, en el concepte explicatiu de “mode de producció” entès com a totalitat articulada de relacions socials històriques- al relat micro, es va desplaçar des del qüestionament del caràcter classista de l’aparell d’estat a la descripció de l’enfrontament capil·lar i a la “autonomia” absoluta de la política.»
Efectivament, i estirant d’aquest percepció de l’autonomia de la política (i avançant-me en la crítica) un podria pensar que si és capaç de lliurar la batalla correcte en l’àmbit del discurs (el què ha fet Podemos) podrà obviar realitats objectives i inevitables en el capitalisme com l’existència de crisis econòmiques i la impossibilitat (per exemple) de fer polítiques re-distributives (com les que promet l’apadrinat de Podemos Vicenç Navarro) en una situació de baixa rendibilitat capitalista a la que el sistema ha arribat per les seves contradiccions objectives i internes, i no fruit de cap de cap batalla política autònoma lliurada en l’àmbit de «lo social com a espai merament discursiu».
I és cert com afirma Mouffe al llibre que les classes socials són «subjectes socials construïts», però no es construeixen per una aposta en l’àmbit merament discursiu d’unes elits intel·lectuals que es senten cridades a fer grans coses sinó en un procés històric i pràctic que els autors haurien de conèixer si fossin seguidors -encara que sigui herèticament- de la filosofia de la praxi gramsciana. Com els companys d’Espai Marx recorden un brillant article del passat 8 de juliol:
«El subjecte polític alternatiu no preexisteix, no és realitat natural, sinó que ha de ser construït, constituït — “constitució del proletariat en classe” — perquè en l’ésser humà tot és històric. I la construcció no és assumpte girlingüista, no és creatio verbal, conseqüència de referents lingüístics buits i flotants, sinó conseqüència de la generació organitzada d’un nou fer comunitari, emergència de les capacitats i de l’experiència inherent a aquest, que són les que generen un nou subjecte possible.»
(2) Sobre que en política res «no tiene nada de necesario»: Això és el què més sobta de tot el plantejament, lliga amb el què acabo de dir i el llibre és ple de referències d’aquest tipus. Si entenem que tot està absolutament obert i que no hi ha ni tan sols algunes tendències «socialment necessàries» (inevitables), vinculades a l’existència d’un mode de producció capitalista (de fet, no crec que ni que comparteixin que existeixi com a tal com hem dit…) que poden ser estudiades i anticipades, enviem a la paperera de la Història ja no les interpretacions ortodoxes de tall soviètic sinó a Marx en la seva totalitat i tot el marxisme heterodox i crític (valgui la redundància). Marx va destinar la major part de la seva vida a descobrir una llei interna (i per tant necessària) de les societats regides pel mode de producció capitalista, i de fet, no en va la magnitud del valor en la seva fonamental Teoria del Valor-Treball es defineix com a «temps de treball socialment necessari». Sense poder aprofundir en això, per profans podríem dir que el materialisme marxista no és determinista però sí que entén que en una economia mercantil capitalista hi ha coses que passen independentment de la voluntat dels que hi participen, i que fenòmens com l’aparició del diner, la seva transformació en capital o l’aparició de les crisis (per posar 3 exemples) no han estat ni són producte de la decisió conscient de cap poder polític, sinó fruit del desplegament inevitable de les contradiccions inherents a la relació social capitalista. Activeu els subtítols en castellà i gaudiu d’aquestbreu fragment que us selecciono de la primera sessió de les classe de El Capital amb David Harvey per entendre fàcilment això que apunto.
Tot això no és una discussió erudita i sense conseqüències. La concepció reformista de Podemos, d’Errejón i Mouffe implica pensar que es pot radicalitzar la democràcia des del terreny d’una política que es pretén autònoma de l’economia. Mouffe diu literalment que «s’ha de reformular el projecte socialista en termes d’una radicalització de la democràcia», però en contrast a allò que aquí defensem, i en contrast per cert a allò que defensen els companys de viatge a Podemos Carlos Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero a El orden de El capital, això és impossible fer-ho sense abolir el capitalisme. Li ho vaig comentar a la presentació a Errejón: Estic segur que Liria i Zahonero han d’estar en profund desacord amb bona part del plantejament de Construir Pueblo.
També s’entén, a partir d’aquest anàlisi, -i tornant al tema al tema de la reducció de tota realitat social al pla exclusivament textual- que Podemos no tingui cap problema en evitar la defensa del projecte bolivarià de Venezuela, perquè quan la disputa és merament retòrica, de significants i paraules, un cau fàcilment en la temptació del «tot s’hi val» per guanyar electoralment. Fins i tot val prescindir dels mínims morals internacionalistes que haurien de portar als líders de Podemos a defensar aquells que a priori han emprès un viatge similar al seu.
I per anar acabant, abans d’esgrimir el darrer argument contra aquesta idea de construir poble present al llibre, un darrer fragment d’Errejón que ens situa el problema.
«A nosotros nos preguntaron muchísimo después de las elecciones europeas del 25 de mayo de 2014: «¿cuál ha sido la fórmula mágica por la que sin dinero, sin militancia, ya que apenas acabáis de nacer, habéis logrado un millón doscientos cincuenta mil votos?» Y claro, esto era difícil de decir porque incluso puede sonar arrogante, pero nuestra respuesta era que hay que estudiar. No se puede seguir con una visión de la política que entiende que cuando ve los gráficos del reparto de parlamentarios o de escaños eso es lo que define lo posible. Una política que como mucho lo que dice es: «lo que yo quiero es agrupar a la izquierda, por eso este trocito de aquí de la tarta, que es un 6%, a ver si lo junto todo, uno más uno, más uno, más uno, lleva al 6%». Una visión antiesencialista y hegemónica de la política permitía imaginar que había condiciones que no se veían a simple vista pero que estaban ahí. No eran certezas, pero eran potencialidades de una intervención u otra, que dibujan una frontera y pueden tender a construir una nueva mayoría popular de ruptura. La crisis orgánica del régimen de 1978 — que no crisis de Estado — el surgimiento del 15M y las posibilidades abiertas para la contrahegemonía y la postulación de un pueblo nuevo.»
Crisi del règim espanyol (l’oportunitat per construir [un] poble)
Els autors defensen –hi estem d’acord- que no hi pot haver democràcia sense poble, conformada només per electors-consumidors. Calen metes col·lectives, i construir voluntats col·lectives, i la crisi política espanyola té a veure precisament amb la pèrdua d’un relat (l’hegemònic del 78) que ja no respon a les necessitats actuals d’una gent que ja no té horitzons comuns. A això cal sumar-li que la corrupció ha permès trencar les lleialtats entre les elits.
Però l’estat espanyol no és Llatinoamèrica i Errejón és conscient -com va admetre a la xerrada contestant a la darrera de les meves observacions- que construir poble espanyol és un procés polític patriòtic que competeix directament amb la voluntat de diferents pobles que constitueixen l’estat de construir la seva sobirania nacional. No és el mateix -ho vulguin o no els autors- construir poble a Cáceres que a Manresa i aquesta serà una contradicció important que limitarà el creixement del projecte Podemos i la seva credibilitat a -per exemple- la nostra terra. I construir poble espanyol a casa meva sempre ha tingut unes inevitables ressonàncies falangistes.
