La mediació com a resolució de conflictes va reconduir l’any 2011 més de 2.400 disputes a la demarcació de Barcelona. L’àrea metropolitana és el territori on es registren més tensions socials, veïnals, generacionals i religioses. Destaquem cinc casos d’èxit arreu de Catalunya.
VERA GIRÓ CASTELL | Anuari MediaCAT
L’ús de la mediació com a resolució de conflictes està en auge els últims anys. En particular des que hi ha serveis de mediació ciutadana als ajuntaments. Només el darrer any, 2.400 disputes o bé s’han resolt o bé han trobat vies de gestió amb una reducció sensible de la tensió. S’ha obert un espai de diàleg. Dels 6.000 conflictes atesos a la demarcació de Barcelona per mediadors cofinançats per la Diputació i pels ajuntaments, els casos resolts amb èxit representen ja el 40%. Mig miler de conflictes han acabat, fins i tot, amb acords signats. A aquests s’hi hauria de sumar el nombre indeterminat dels que han acabat amb una sortida satisfactòria per a les parts. Les dades revelen que els conflictes socials més greus es poden solucionar amb mediació, malgrat les llegendes populars, el pessimisme i les retallades en la despesa social.
Només entre els anys 2006 i 2011, els serveis de mediació han fet a la demarcació de Barcelona prop de 30.000 intervencions amb unes 80.000 persones ateses. Són dades oficials de la Diputació de Barcelona. Els mediadors de la demarcació, que actuen a 141 municipis a través de 70 centres locals i comarcals, només són un exemple d’una tasca desplegada els últims anys arreu de la geografia catalana. Han resolt —alguns al cent per cent i altres encarrilats— milers i milers de conflictes socials, comunitaris i veïnals. Ara, però, corren perill de desaparèixer a causa de les reduccions de plantilla i de pressupost públic. Això limitaria la seva acció en els moments més violents o tensos i desatendria els conflictes latents o manifestos abans d’un eventual esclat. És a dir, els mediadors només serien reactius, en detriment de ser proactius.
Segons les estadístiques del 2011, les disputes veïnals registrades són la majoria i inclouen una varietat considerable, des de baralles per sorolls i olors o per impagaments fins a malentesos, comunicació deficient, ús d’espais comuns i obres. En el gràfic següent es pot veure la freqüència amb què ocorren, per exemple, a Badalona.
FONT: Memòria del Servei de Mediació Ciutadana de Badalona, 2011.
Les dades disponibles de tota la demarcació de Barcelona, tot i que agrupades d’una altra manera, ofereixen resultats similars. El 67% dels casos són conflictes veïnals, entre els quals un 30% és per sorolls i un 22% té a veure amb les relacions a la comunitat de propietaris, ja sigui per impagaments o per mala organització. Ocupen un lloc destacat els conflictes familiars, que representen gairebé un 12%, i els de caràcter econòmic, que superen el 6%.
No apareix entre els primers factors la conflictivitat relacionada amb la immigració. Tanmateix, l’atenció mediàtica i política a les ciutats de l’àrea metropolitana s’ha focalitzat en el xoc entre locals i forans. A Badalona, per exemple, la tensió al voltant d’uns veïns romanesos va tenir el punt àlgid amb la visita de la diputada francesa Marie-Thérèse Sanchez-Schmid el setembre de 2010 —quan Sarkozy expulsava gitanos romanesos de França— amb les declaracions del llavors candidat a alcalde Xavier García Albiol. L’any 2011 el líder del PP badaloní guanya les eleccions municipals. Les xifres apunten en una altra direcció. En el cas de Badalona, si es comparen les dades del 2011 amb les del 2007, el nombre de casos tractats s’ha multiplicat per vuit. Ara bé, pel que fa a l’origen dels usuaris, els de nacionalitat espanyola del 2011 són deu vegades més que els del 2007, mentre que els provinents d’altres nacionalitats només s’han quadruplicat.
Les grans xifres difuminen l’adaptació i flexibilitat que han de desenvolupar els mediadors i els seus efectes quotidians en la comunitat. L’Anuari Mèdia.cat ha trobat cinc exemples de conflictes —desconeguts pels grans mitjans— amb resolució satisfactòria a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Badalona i Tortosa.
Cas 1. La plaça com a centre on es resolen les confrontacions
On: Plaça de la Llibertat. L’Hospitalet.
Qui: Un grup de joves i altres veïns de la plaça.
Durada de la mediació: Primera fase, uns dies. Segona fase, cinc mesos.
Què: Una baralla entre dues noies, una espanyola i una dominicana, en una plaça, encén les alarmes d’uns veïns que es queixen d’activitats, segons ells, inapropiades dels joves, que al seu torn se senten acusats injustament. Els joves dominicans perceben que se’ls mira malament i ho atribueixen a la seva forma de vestir (pantalons amples, gorra, arracades, bambes de colors estridents, etc.) Procés:
Primera fase: Fer baixar la tensió entre els joves barallats.
Segona fase: Detectat el desacord entre els joves i el veïnat que es queixa, els serveis de mediació proposen trobades entre les dues parts confrontades. Totes dues accepten, obren un diàleg en un espai neutre, el Centre Cívic del barri, i com a conseqüència, planifiquen conjuntament les activitats de la Festa Major a la plaça de la disputa: concerts, entreteniments infantils, concursos i menjars, amb el nom de ‘Compartint en llibertat’.
Èxit: Organitzar esdeveniments, accions, festes, etc., en conjunt facilita que les parts enfrontades es coneguin i, encara més, és reconeguin com a subjectes i interlocutors, i permet alleugerir la desconfiança entre elles.
Cas 2. La ‘mediació reparadora’ com a alternativa a una sanció administrativa
On: Sant Boi.
Qui: Joves (menors entre 14 i 18 anys) i policia local.
Durada de la mediació: Un mes.
Què: La policia detecta i identifica uns joves que consumeixen alcohol en un parc infantil d’una plaça.
Procés: Policia i mediadors els presenten dues propostes, o bé pagar una multa —oficialment, ‘una sanció econòmica’— o bé prendre part en el que anomenen ‘una mediació reparadora’, és a dir, fer tasques que reparin els danys —en cas d’haver-n’hi i sempre que no siguin reincidents— o mantenir xerrades amb altres joves sobre actituds respectuoses en l’espai públic. Cal difondre l’existència de la ‘mediació reparadora’.
Acorden optar per la segona via, sense comptabilitzar les hores invertides, que també seria una manera de quantificar la feina i pagar pels danys —com sí que es practica a altres localitats—. Segons explica el mediador Aidà Almirall, “el model de Sant Boi intenta defugir el càstig alternatiu”. Es proposa a la persona que és sancionada que firmi un paper conforme està d’acord amb el motiu pel qual l’han sancionat, i que està disposada a treballar en aquest programa de mesures alternatives. Almirall admet que “quan comença el procés no saben el temps que hi hauran d’emprar ni què s’haurà de fer”. Primer es fa una entrevista inicial a partir del motiu de la denúncia, i es plantegen les activitats a desenvolupar, com per exemple utilitzar una entitat o un servei del municipi en relació amb el que ha passat. En el cas d’aquest grup de joves sancionats es va obrir un espai de diàleg amb la policia, i finalment van rodar un reportatge sobre la seva experiència. “Aquestes mesures alternatives ajuden a treure l’etiqueta a aquests joves, i permeten la reinserció, ja que si els toqués netejar el barri seria una manera d’estigmatitzar-los pel fet d’estar bevent al carrer”, conclou Almirall.
Èxit: El diàleg obre camí a accions constructives com a alternativa al càstig, una multa que hauria estat força punitiva per a uns joves sense o amb pocs ingressos. No era tan difícil prendre consciència de l’aspecte negatiu de les accions i comprendre, per altra banda, el funcionament de la mediació reparadora.
Cas 3. L’oratori i el bar. Pànic?
On: L’Hospitalet.
Qui: Veïns d’un oratori i d’un bar regentat per magribins.
Durada de la mediació: Nou mesos.
Què: Després d’haver rebut queixes d’uns veïns, els mediadors posen en contacte les dues parts i es reuneixen per parlar de les dues situacions. Els veïns magribins es reunien en un oratori i en un bar de la mateixa zona. Els veïns veien amb recel els dos espais.
Procés: Es reconeixen mútuament. Els veïns d’origen espanyol reflexionen sobre els drets dels magribins a reunir-se i utilitzar els espais en qüestió. “En parlar amb les parts per separat s’adonaven de quines molèsties podien estar causant i automàticament es modificaven conductes o comportaments. En moltes ocasions les parts implicades no han parlat mai. L’únic cost és la feina del tècnic, el diàleg és gratis, i això és el potencial de la mediació”, comenta la llavors mediadora a la zona, Emma de la Haba. De tota l’experiència en ressalta “un dels moments més interessants”: Un dels veïns es va adonar que portava el mateix temps vivint a l’Hospitalet [40 anys] que un dels que anaven a l’oratori. La seva reflexió, segons De la Haba, va ser: “Per què jo he de tenir més drets que ell?”.
Èxit: Els participants en la mediació es reconeixen i reconsideren les seves raons i les seves forces i les de l’altre, és a dir, es revaloren. Seure en una taula els permet conèixer les diferents realitats que viu cadascú i des de la comprensió generar empatia. Deixen de veure’s un a l’altre com un problema.
Cas 4. Les inquietuds artístiques com a eina per a la cohesió social
On: Tortosa.
Qui: 46 joves de set nacionalitats diferents (60% marroquins, 24% espanyols, 13% africans subsaharians i 2% d’altres zones).
Durada de la mediació: Mig any.
Què: En una ciutat amb un nombre creixent d’immigració com és Tortosa es busquen noves formes d’integració dels joves per tal d’evitar conflictes sobre la diferència i fer èmfasi en el que els uneix. Amb aquest objectiu neix el projecte ‘Art total’, de mig any de durada, coordinat des de l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament, amb activitats culturals i d’oci per a joves nouvinguts i autòctons. S’usen el Centre Cívic, la Biblioteca i el Punt Jove com a punt de partida per a activitats que generin participació d’autòctons i de nouvinguts. Ells mateixos fan noves propostes. En el curs de les excursions, els esports i les activitats artístiques —música, interpretació, pintura, fotografia, poesia i literatura— i d’oci el grup mixt es cohesiona, i en particular a través de les aparicions regulars a la ràdio local.
Èxit: Aconsegueixen integrar els joves nouvinguts en el teixit social i de passada prevenir la xenofòbia. Les diferents expressions artístiques ajuden a comunicar-se millor i reduir tensions fruit del desconeixement mutu. La segona edició del projecte ‘Art total’ es realitza al llarg del 2012.
Cas 5: Difondre mesures alternatives per gestionar conflictes com a forma de mediació preventiva.
On: Badalona.
Qui: Veïns i veïnes a títol individual, agents del territori (traductors, serveis socials, tècnics de salut, Pladeco [comissió de convivència] i Guàrdia Urbana) i l’equip de mediació ciutadana (6 mediadores).
Durada de la mediació: Un any amb dedicació variable segons el tipus de conflicte i actors.
Què: Els serveis de mediació ciutadana de Badalona es creen l’any 2006. Durant els primers anys els casos que tracten són derivats d’altres administracions, com la judicial o la de serveis socials. Segons la seva memòria del 2011, però, cada cop hi arriben més casos per iniciativa pròpia. Per guanyar-se un lloc entre la població i consagrar-se com a servei de qualitat calia crear vincles amb les comunitats de veïns i altres actors, i per això es va iniciar la proposta de treballar conjuntament en el barri.
Resultat de l’actuació preventiva: Veïns i agents col·laboren conjuntament a l’hora d’intervenir quan es té notícia d’un conflicte. El recompte final de l’any 2011 va donar 447 sol·licituds portades per mediadors i 7.890 beneficiaris. La tipologia dels conflictes que s’han beneficiat de la intervenció és la següent: interpersonals, comunitats de veïns i en l’espai públic.
Èxit: Uns 7.890 beneficiaris. La mediació ciutadana es dóna a conèixer i s’integra en els costums de la societat civil. Els agents entren més fàcilment en contacte amb la comunitat de veïns i augmenta el nombre de conflictes encarrilats. Amb una lògica no reactiva, sinó preventiva, també hi ha intervencions dels mediadors.
La mediació com a procés
Després d’haver vist cinc casos amb un resultat prou satisfactori, la temptació de pensar que tots els conflictes podrien seguir els mateixos passos és tant gran com incerta. Com s’ha apuntat més amunt, dels 6.000 casos detectats, en un mínim d’un 60% no ha estat possible emprendre la via de la mediació. El procés requereix certes condicions. La primera, que les parts acceptin que hi ha un problema; la segona, que admetin l’existència dels adversaris amb uns objectius diferents, i la tercera, voler prendre part en un procés de diàleg i negociació, en el qual el mediador pot simplement contribuir. El mediador és un garant del bon funcionament del procés, però no dels resultats, que són a les mans dels participants.
L’informe de Transformació Personal de Mediació (TPM), proposat pel servei de mediació de l’Hospitalet, s’ha convertit en un instrument útil per valorar resultats. La mediació transformativa, concepte forjat per Robert B. Bush i Joseph Folger, neix per oposició a l’anomenada Escola de Harvard, que mesura els èxits amb el nombre d’acords assolits. La mediació transformativa té com a objectiu “la millora de les parts comparada amb el que eren abans”, en lloc de “la solució de problemes i la millora de la situació de les parts comparada amb el que era abans”. És a dir, deixa de banda el document oficial amb les signatures i posa l’èmfasi a modificar la percepció que els actors tenen del problema i els uns dels altres. La mediació transformativa gira al voltant de la revalorització, el reconeixement i la relació. Revalorar es basa en la consciència d’un mateix i de la capacitat per resoldre dificultats; l’objectiu de reconèixer consisteix a legitimar i comprendre l’altre; i, finalment, la relació es construeix amb diàleg i negociant els passos a seguir. La mediació no deixa de ser una forma d’entendre, d’analitzar i d’estar en el conflicte, un aprenentatge de la millora de les relacions socials. Fins i tot quan encara no s’han iniciat els conflictes.
Mediació versus sancions
Les polítiques locals de mediació s’han entès com un dret del ciutadà i són majoritàriament gratuïtes. Segons l’estudi comparatiu de la Diputació de Barcelona del 2010, realitzat amb dades de 14 municipis diferents, s’estima que el cost del servei de mediació per habitant és d’1,7 euros per any. La despesa corrent correspon al 0,22% del pressupost municipal. La mediació és, per tant, un procés més lent però molt més barat que utilitzar exclusivament la via legal o repressiva. Per a una resolució judicial el cost és elevat i, a més, es limita l’èxit del procediment a l’acord.
Com s’esmenta al Llibre Blanc de la Mediació del Departament de Justícia, “els conflictes socials i interpersonals no es resolen només o exclusivament amb procediments punitius, sinó que, cada vegada més, correspon a la societat civil fer-se càrrec de les seves dificultats de convivència”. Segons el manual, “el diàleg i la negociació es converteixen en instruments decisius d’aprenentatge social i transformació de les percepcions personals”. En la feina del mediador, però, hi ha una sèrie de limitacions. El marge d’acció es limita a aquells casos que no signifiquin delictes greus amb violència. El procés de vegades consisteix a ser un pas previ als mecanismes jurisdiccionals, i només es realitza si les dues o més parts confrontades hi estan conformes.
Xarxa de Mediadors, un nou projecte
De manera independent, per garantir la qualitat de la seva feina s’ha creat la Xarxa de Mediadors, amb seu al Centre Cívic Pati Llimona. Té una seixatena de socis i va néixer amb els objectius de promoure la investigació i la innovació en la gestió alternativa de conflictes i la mediació; impulsar i legitimar la pràctica i la professió de la mediació; influir en la formació de nous agents, i per últim, difondre la gestió alternativa de conflictes i la cultura de la mediació.
Hemeroteca
“Els instituts de l’Hospitalet superen la ‘psicosi’ de les bandes llatines”, Ara.cat, 21/01/2011
“Dos bandas latinas irrumpen con violencia en L’Hospitalet y el Raval”, El Periódico, 11/06/2010
“Conflicto racial en Mataró. Vecinos de la capital del Maresme recogen firmas contra la inseguridad y los actos incívicos que los enfrentan a colectivos de inmigrantes”, La Vanguardia, 30/09/2011
Recursos i fonts
Llibre blanc de la mediació
Xarxa de Mediadors. Associació per la investigació, pràctica i professió de la mediació
Annex 2. Transformació Personal en la Mediació. Fonaments teòrics. Ajuntament de l’Hospitalet – Servei de Mediació Comunitària
Tortosa Art Total – Projecte de mediació intercultural
arttotal@yahoo.es
La mediació reparadora a Sant Boi
Jornades de civisme i convivència. Xarxa d’educadors i alumnes per a la convivència de Sant Boi
Bones pràctiques
Teatre fòrum
www.youtube.com/watch?v=-27ONo9_v9w
Marta Cals Suñer, tècnica assessora recerca i difusió. Servei de Polítiques de Diversitat i Ciutadania. Gerència de Serveis d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona
934 022 713
Saida Javaloy, mediadora Badalona
934 832 900
saida.javaloy@gmail.com
Aidá Almirall, mediador Sant Boi i membre actiu de la Xarxa de Mediadors
936 351 200 / 936 351 214
aidaalmirallserra@hotmail.com
Emma de la Haba, exmediadora de l’Hospitalet
emmahv@yahoo.es
Diputació de Barcelona. Àrea de Benestar Social. Serveis de Mediació Comunitària
934 022 222
Servei d’Orientació Mediadora (SOM) de Barcelona i de l’Hospitalet de Llobregat
934 329 012
Susi Fernández, tècnica juvenil intercultural. Punt Jove Tortosa
977 504 573
Vera Giró Castell (Barcelona, 1986)
Llicenciada en comunicació audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona. Diplomada en guió televisiu i cinematogràfic a l’escola Guionarte de Buenos Aires, Argentina. Actualment està cursant el màster de Comunicació de conflictes internacionals armats i socials (UAB).
