Hi ha un biaix de gènere en la planificació de l’espai urbà que no té en compte la diversitat de realitats de les persones que habiten les ciutats.
"La neutralitat no existeix i pretendre-ho acaba discriminant moltes altres realitats existents"
El Col·lectiu Punt 6 es defineix com un grup de dones, provinents de diferents àrees de coneixement i d’experiències, unides sota la voluntat d’introduir la perspectiva de gènere en l’urbanisme. Proposen espais públics adaptats per a tothom, que incloguin les necessitats productives, reproductives i de lleure sense menystenir unes en pro de les altres.Defensen que la configuració urbana dels municipis prioritza uns usos enfront d’uns altres, de manera que la ciutat retroalimenta les desigualtats existents.
Amb dinàmiques que prioritzen la participació i la proximitat, des del Col·lectiu analitzen barris i municipis a través del mapeig en col·laboració amb les veïnes de l’entorn. Així, valoren com s’ha fet la planificació urbanística o bé proposen recomanacions de cara a futures intervencions en l’espai públic, sempre mantenint una perspectiva de gènere. Parlem amb dues d’elles: l’arquitecta Roser Casanovas i la sociòloga Blanca Gutierrez.
El mite de la neutralitat
Per elles, el problema de base arrenca en advocar per fer una planificació en pro de la universalitat. “Sota el fals mite d’emprar una ‘persona tipus’ es configura un urbanisme que dóna prioritat a un model d’usos dels espais. Però no tots som iguals i per això, al fer servir una hipòtesi de persones genèriques, el que passa és que no es té en compte la diversitat real dels habitants d’una ciutat”, explica Casanovas. "La neutralitat no existeix i pretendre-ho acaba discriminant moltes altres realitats existents. Pensar una ciutat per a tothom és pensar en la diversitat de situacions i de necessitats." Pel Col·lectiu, la planificació urbana, normalment, no respon a aquestes necessitats múltiples.
Denuncien que s'ha prioritzat el criteri del món productiu en detriment d'altres esferes de la vida quotidiana. Per exemple, els patrons de mobilitat, pública o privada, es dibuixen al voltant del que es coneix com a desplaçaments obligatoris: feina i estudis. Es resta rellevància al que s'anomena "desplaçaments no-obligatoris", un calaix de sastre que aglutina des d’anar a comprar, fer gestions municipals, fins a portar les criatures a escola... Des de Punt 6 es pregunten com pot ser que no es consideri com a obligatòria aquesta mobilitat relacionada amb les tasques de cura.
Per Blanca Gutierrez, en aquesta mena de planificació "el pitjor del capitalisme i el pitjor del patriarcat s'uneixen, en una mobilitat que resum a la persona com a subjecte productor al servei del mercat, no com un veí d'un barri. La mobilitat per a tothom acaba resultant en la mobilitat per a ningú", resum Gutiérrez. Aquest col·lectiu feminista defensa que cal posar la importància del món productiu i del món reproductiu al mateix nivell, perquè són inseparables l’una de l’altra.
La ciutat retallada
A l’espai públic hi ha trànsits i fluxos de gent, que es mouen d’un lloc a un altre, però no hi ha espais on poder relacionar-se fora dels patrons de consum. Per exemple, bancs on socialitzar i poder descansar. La supressió del mobiliari urbà respon, per Gutierrez, a una estratègia d’urbanisme preventiu. “És un corrent anglosaxona que, a través de la manca de mobiliari urbà, fa una prevenció d’una sèrie d’usos que es consideren incívics i negatius. Per exemple, dormir al carrer. També acaba normalitzant la presència de càmeres de vigilància, sense que tinguin una utilitat real per la ciutadania que és gravada vint-i-quatre hores. Aquest corrent pretén justificar el retall de llibertats; vol legitimar moltes polítiques i accions de control social a la comunitat”, es lamenta aquesta sociòloga.
Així doncs, amb l’excusa de reduir la violència i l’eventual criminalitat, la gent acaba sense poder fer un ús ampli de l’espai públic, alhora que perd drets i privacitat. “Es delimiten els usos i els horaris de cada racó de la ciutat. Es fan quadrícules amb espais d’oci, monumentals, de trànsit, comercials, etc.” Però, tant Casanova com Gutiérrez coincideixen en indicar que hi ha col·lectius que reivindiquen un canvi de model: “des de l’ocupació de plaça Catalunya a grups de iaies que s’han quedat sense bancs al seu carrer i es baixen les cadires plegables. Això té un valor molt potent! Són exemples d’una reivindicació quotidiana i veïnal que té molta força”, expliquen.
Autonomia personal boicotejada
La ciutat no és només espai, també és temps. Tenir temps per a una vida personal i comunitària resulta complicat si l’urbanisme disgrega i fragmenta els nostres horaris en un seguit de trànsits distanciats. "És molt difícil poder-se implicar en una vida pública i participativa si tens un treball remunerat de vuit hores, si tens filles, si tens persones a càrrec teu! Sobretot si ets dona, es nota el gap d'edat als espais de militància política: hi ha noies molt joves i dones molt grans, però en els anys de la maternitat les dones, sovint, es reclouen. El model de societat dificulta poder compaginar totes les responsabilitats i les necessitats."
Alhora, la configuració urbana ha de garantir que les situacions diverses de les seves habitants estiguin cobertes, evitant impediments que redueixin el grau d’autonomia de les persones i boicotegin la vivència de l’espai urbà. "Una entrada de metro que no estigui adaptada serà un impediment tant per les persones grans, com per algú que s’ha trencat una cama, famílies amb cotxet, o algú que va a fer la compra”.
La transgressió femenina: trencar dinàmiques masclistes a l’espai públic
Punt 6 també aborda en les seves propostes com suprimir l’apropiació masclista de l’espai públic. “Quan ets dona i t’han socialitzat com a dona, en la por que et puguin agredir en qualsevol moment, es creen uns comportaments que redueixen la llibertat d’ús dels espais. Per això, quan les dones transgredim aquest rol i aquest mandat social, apropiant-nos de la ciutat malgrat aquest condicionant patriarcal, aconseguim un apoderament vital. I aquí tenen molta rellevància les estratègies col·lectives”, defensa Gutierrez.
“A banda, nosaltres també treballem sobre el disseny dels interiors, dels espais mal anomenats domèstics. Creiem que aquesta perspectiva uneix el fet públic amb el fet privat, de manera que potenciem espais on es promocioni la convivència, la confiança, compartir vides. Perquè l’espai públic no és d’un col·lectiu concret, sinó de la diversitat que l’habita. Per això, calen espais vitals, d’usos diversificats i que no caiguin en la segmentació”.
La configuració dels espais afavoreixen que determinats grups se n’apropiïn; és a dir, segons allò que tu hagis prioritzat hi haurà uns determinats grups que hi faran un ús. “Per exemple, el centre està massificat de turistes. Hi haurà grups còmodes en aquest espai destinat majoritàriament al trànsit anònim, però potser hi ha col·lectius que senten indefensió en trobar-se en un espai on no hi ha lligams relacionals”.
Memòria al present, projecció al futur
Les dones del Col·lectiu Punt 6 reivindiquen tant l’ús present dels espais com el passat arrelat a l’urbanisme. Han fet treballs de memòria històrica, des del feminisme, al voltant de llocs on la quotidianitat del que és públic i privat s’uneix. Per exemple, els safareigs de la bugada, en els quals tantes generacions de dones es congregaven per fer tasques domèstiques i, alhora, teixir xarxes de solidaritat mútua.
“Aquests espais són la prova, el testimoni, que malgrat la idea imperant del rol femení tancat a casa i el rol masculí com a productor, la realitat no s’ha atingut mai a aquest quadre tancat sense transvasaments", explica Casanovas fent referència als safareigs que encara es conserven a Caldes de Montbui. “I ho hem de reivindicar, perquè l’espai públic sempre ha estat l’espai de les dones”.
