A l'hora d'afrontar el procés de mediació, podem enfocar des de diversos punts de vista. Així, diferenciarem per tradició tres línies de pensament diferents, que engloben cadascuna d'elles un tipus diferent de model de mediació. Parlem del model tradicional-lineal (conegut com Harvard), del model transformatiu (de Bush i Folger), i del model circular narratiu (Sara Cobb).
Tot i que nosaltres ens decantarem pel model transformatiu, hem de fer èmfasi en que són la creativitat i la pràctica les que caracteritzen a la mediadora, i la llibertat per tant d'actuar conforme a les seves pautes i premisses per aconseguir els millors resultats.
El mètode tradicional lineal: Harvard
Es tracta del model més estès, i l'hi devem a Roger Fisher i William Ury, tots dos membres del Harvard Negotiation Project. Els dos van desenvolupar aquest model, conegut també com de negociació basada en principis, que s'aplica tant a processos de mediació, com de negociació.
El mètode es basa en cinc premisses: separar les persones del problema; centrar-se en interessos, no en posicions; inventar opcions per guanyar-guanyar (guanyar dos); insistència en el maneig de criteris objectius i conèixer la millor alternativa a un acord negociat.
Òbviament, és un model eminentment pràctic: està completament orientat a l'obtenció d'un acord. Per a això, fomenta una comunicació lineal entre els mitjans, mitjançant la utilització de preguntes obertes. En aquesta mateixa mesura, hi ha una certa restricció d'ús de preguntes tancades, mentre aquestes no donen lloc a respostes flexibles; centra la mirada en el futur, té una tècnica àmpliament utilitzada en processos de mediació de tota mena; intenta manejar les emocions negatives de manera resolutiva mitjançant suport en tècniques de legitimació i reformulació tan aviat com és possible (però donant molta més importància a l'obtenció d'un acord).
Evita "enredar" en bloquejos que puguin derivar d'una alta intensitat emocional, ja que intenta no perdre de vista la fi del procés, que, com hem dit, és l'obtenció d'un acord. Prima la comunicació verbal sobre la que no ho és, i entén el desacord com la causa del conflicte, sense dotar d'excessiva importància a les causes o orígens d'aquell. Per això, no es realitza (almenys de manera intencionada) un treball sobre la relació entre les parts. L'expressió dels mitjans té lloc de manera ordenada, ja que el model es caracteritza per una recerca d'equilibri al llarg de tot el procés.
Es tracta d'un procés estructurat, però flexible, en què el mediador és un facilitador de la comunicació.
Pel que fa a la celebració de les sessions, aquestes poden tenir lloc tant conjuntes, com individuals, mantenint la confidencialitat en aquest darrer supòsit. El mediador, respectant aquest principi, pot utilitzar la informació obtinguda en sessions individuals per intentar fomentar l'acord.
Respecte als avantatges que ens aporta aquest model, destacarem que s'utilitza per intervenir en tot tipus de conflictes, si bé resulta especialment convenient en aquells en què no cal una millora en la relació entre les parts, i per tant, quan el conflicte és puntual, no hi ha una relació llarga, i l'objectiu no és millorar la mateixa (encara que en tota mediació reeixida es compleix aquesta premissa). Té un índex d'èxit al voltant del 70%, superior al d'altres models de mediació, el que parla de la seva fiabilitat. Per això, té gran acceptació en la mediació de conflictes de caràcter mercantil o organitzacional.
El model circular-narratiu de Sara Cobb
El naixement d'aquest model se li atribueix a Sara Cobb, si bé una altra de les grans teòriques del model circular narratiu és l'autora Marinés Suares. Aquest model, que neix del paradigma sistèmic, pel que té gran importància la comunicació (especialment l'element circular que hi ha en tota comunicació), està orientat tant a l'acord com a la modificació de les relacions entre les parts.
Una de les premisses de les que es parteix és que amb el llenguatge construïm i idealitzem la realitat, per tant modificant les narracions modifiquem la percepció d'aquesta realitat.
El context de mediació és un context d'adversitat. Quan les parts concorren a la mediació ja s'han definit a si mateixes com adversàries, per tant això contribueix a la producció d'històries o narracions d'acusació, retret, justificació i negació.
El nostre sentiment és el resultat de les narratives, de les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos en primera persona i de les històries que escoltem i acceptem (a gust oa disgust) de les altres persones sobre nosaltres mateixos.
Aquest mètode de mediació es basa en quatre etapes, cadascuna d'elles pot estar composta per diverses sessions de mediació. L'eix central és la comunicació i el maneig d'aquesta.
-Pre-reunió: Aquesta etapa no la realitza el mediador que portarà la resta del procés i es realitza amb les parts per separat. Es vol evitar la interacció i que es produeixi una colonització de les narratives. Aquesta reunió és bàsicament explicativa de: les característiques del procés de mediació, de la importància ia què ens referim amb la confidencialitat, signatura de l'acord de confidencialitat, honoraris i temps.
-Primera etapa: reunió conjunta (aquesta és la primera etapa en què intervé el mediador que portarà el procés), enfocada a enquadrar el procés ia establir les regles: confidencialitat, tots van a parlar, tots tindran reunió individual, tots tindran reunió conjunta, no han interrompre, qualsevol, si vol pot anar i explicitar les alternatives que tenen. Acceptat el procediment es comença, normalment preguntant qui va contactar amb el servei de mediació, i un cop recollit, se'ls pregunta qui vol començar amb la reunió individual.
- Segona etapa: reunió individual
Els objectius seran conèixer bé el problema, veure quins són els objectius, recursos, necessitats, peticions a l'altra part, contribucions per solucionar el problema; esborrar el discurs dels drets amb què normalment argumenten cadascuna de les parts, circularizar i conèixer quines solucions han intentat i que evidentment no han funcionat.
- Tercera etapa: reunió interna o de l'equip per reflexionar en el cas i construir una història alternativa que reuneixi els següents requisits: legitimar les persones que té problemes, contextualitzar el conflicte, establir una història positiva per totes les parts i predir les dificultats.
- Quarta Etapa: reunió conjunta
És la fase en què s'ha de construir l'acord i buscar noves opcions, avantatges i desavantatges de cadascuna d'elles. Així neix la necessitat d'escriure un acord provisional de forma positiva.
El model transformatiu de Robert Bush i Joseph Folger.
La finalitat principal de l'escola transformativa és modificar la relació les parts, de manera que no es posa tant èmfasi en obtenir l'acord, encara que per descomptat és l'objectiu final, però serà una conseqüència d'aquesta nova situació.
Per aconseguir l'objectiu es programen reunions conjuntes o privades de la mateixa manera que en el model Harvard, encara que a diferència, el mediador intenta introduir una comunicació relacional de causalitat circular. En les entrevistes es procura que cada part potenciï el seu protagonisme i pugui reconèixer la seva quota de responsabilitat en el desenvolupament de la controvèrsia i la que li correspon al seu oponent. Aquest model té un fort predomini terapèutic.
El Model transformatiu de Bush i Folger considera que la Mediació ha estat reeixida no quan en la mateixa s'arriba a un acord com a fi. Defineixen l'objectiu com la millora de la situació de les parts comparada amb el que era abans. A la Mediació transformadora s'assoleix èxit quan les parts com a persones, canvien per millorar, gràcies al que ha passat al processos de Mediació.
Segons Bush i Folger, una part és revaloritzada en la Mediació quan arriba a una comprensió més clara, comparada amb la situació anterior, de la qual li importa. Comprèn més clarament quines són les seves metes i els seus interessos en la situació donada, perquè persegueix aquestes metes considerant que elles són importants i mereixen consideració. Es cobra consciència de la gamma d'alternatives que pot garantir totalment o parcialment l'obtenció dels seus objectius, i del seu control sobre aquestes alternatives. Comprèn que hi ha decisions, pel que fa al que s'ha de fer en la situació i que exerceix cert control sobre aquestes decisions ".
El participant comprèn que pot decidir si continuar la Mediació o si l'abandonarà, si acceptarà o rebutjarà el consell jurídic o de qualsevol altre caràcter, si acceptarà o rebutjarà una possible solució i que al marge de les restriccions externes, sempre se li oferiran alternatives, i el control sobre les mateixes és exclusivament d'ell. D'aquesta manera augmenten o augmenten les seves pròpies habilitats en la resolució de conflictes.
El participant aprèn a escoltar, a millorar la comunicació, organitzar i analitzar qüestions, a presentar arguments, utilitzar tècniques com la ubicació d'idees, avaluar solucions alternatives ia prendre consciència dels recursos que posseeix. Observa més clarament que posseeix la capacitat de comunicar-se o persuadir eficaçment, pot redistribuir els seus recursos de manera que tinguin més abast, els seus recursos són suficients per promoure una solució que abans no van contemplar; pot augmentar els seus recursos explotant una font suplementària de suport al que abans no havia contemplat.
Pot deliberar i adaptar decisions sobre el que farà en les discussions de la Mediació i la possibilitat d'acordar i la manera de fer-ho, o dels restants passos que donarà. Pot avaluar plenament les qualitats i les debilitats dels seus propis arguments i de l'altra banda, els avantatges i desavantatges de les possibles solucions i avaluacions.
Si bé és cert l'atractiu que desplega el model transformatiu de formació en mediació, no hem d'oblidar que el desplegament d'aquest model s'ha produït allà on hi ha una llarga experiència de participació en la mediació, i on els grups socials que intervenen en els conflictes no s'estructuren per la seva professió sinó per la seva participació en el conflicte, sent aquest atribut, ser part, el que legitima per estar a la mediació. Tot això ens porta a pensar en conflictes allunyats dels anomenats "privats", és a dir, els "públics" o "comunitaris", com els més pertinents per a la seva aplicació.
