Les institucions s’esquerden i nosaltres ja correm a salvar-les del desastre i a pensar com renovar-les. Estrany, si pensem en tants anys de crítica anti-institucional, del 68 fins ara. Però normal, si recordem que alguna cosa del que té a veure amb les institucions que ara cauen també era nostre, tot i que ens hagin estat expropiades.
Marina Garcés | Nativa
Que qualsevol, que un qualsevol, pugui accedir a la millor medicina, que hi hagi escoles obertes a l’alegria i al desig d’aprendre dels nens de cada barri, que la justícia respongui al greuge del més desprotegit, que els polítics puguin ser recolzats o canviats per la gent amb el seu vot, que hi hagi convenis laborals o que determinats serveis estiguin garantits no són només les prebendes d’un pacte a canvi de pau social. Són els somnis, els principis i les necessitats per les quals moren i lluiten, encara avui arreu del món, molts homes i dones.
No buscaven posar-se en contra, sinó fer la vida vertaderament vivible i amb això creaven la seva pròpia navegació
Coneixem la història de la instrumentalització d’aquestes conquestes i d’aquestes lluites. Coneixem la recomposició del poder a partir de la lluita col·lectiva. Sabem com acaben els somnis. És per això que en aquests moments molts ens trobem entre l’estat d’alerta i la paradoxa. Estat d’alerta, per una banda, per no tornar a caure a la trampa, a la trampa de repetir la història injectant sang i idees noves a un sistema que finalment sempre enforteix els mateixos òrgans. Som fills de les conquestes que ens han donat una vida relativament digna, però no som esclaus dels seus límits ni dels seus xantatges. No volem restaurar el sistema. Això ens obliga avui, per una altra banda, a moure’ns en el terreny de la paradoxa: entre el dins i el fora, la institució i els moviments, l’espontaneïtat i l’organització, la construcció i la destrucció, l’estabilitat i la mobilitat, la solidaritat i l’antagonisme.
Les paradoxes són aquelles relacions entre dos termes que no tenen solució ni terme mig. Els dos extrems de la polaritat s’han de mantenir en una relació d’unitat activa, tensa, irresoluble, en continu desplaçament. Qualsevol intent de trencar la paradoxa i recuperar la coherència d’un dels seus pols és una victòria del poder i de la seva lògica de la identitat: o dins o fora, o a la institució o amb els moviments, o estable o mòbil, o espontani o organitzat, etc. Mirada policial, mirada metafísica: principi de no contradicció que tanca i recomposa el camp dels possibles.
Per sostenir la paradoxa, per pensar el possible contra el possible, no calen fórmules sofisticades i impronunciables
Per sostenir la paradoxa, per pensar el possible contra el possible, no calen fórmules sofisticades i impronunciables, com va assajar en algun moment la filosofia deconstructiva i postmetafísica. Hi ha imatges potents i senzilles que ens donen la pauta d’una radicalitat concreta i practicable, d’una posició que s’aixeca i es movilitza subvertint els marcs dicotòmics del poder. Una d’elles és la de la balsa, amb què el pedagog francès F. Deligny explicava les seves pràctiques educatives ens els marges del sistema educatiu, del llenguatge i de la civilització*. Eren pràctiques que no es posaven ni dins ni fora i que travessaven la dicotomia del risc o la seguretat, el deliri o la legitimitat. No buscaven posar-se en contra, sinó fer la vida vertaderament vivible i amb això creaven la seva pròpia navegació.
“Una balsa ja sabeu com està feta: hi ha uns troncs de fusta lligats entre ells de tal manera que queden bastant folgats; així, quan els cauen a sobre muntanyes d’aigua, l’aigua passa a través dels troncs separats. Per això una balsa no és un vaixell. Dit d’una altra manera: nosaltres no retenim les preguntes. La nostra llibertat relativa prové d’aquesta estructura rudimentària i jo crec que els qui la van concebre – em refereixo a la balsa – ho van fer tan bé com van poder, quan de fet no estaven en condicions de construir una embarcació. Quan plouen els interrogants, nosaltres no tanquem files – no ajuntem els troncs – per a constituir una plataforma ben concertada. Tot al contrari. Del projecte només retenim allò que ens vincula a ell. Podeu veure aquí la importància primordial dels vincles i del lligam, així com de la distància que els troncs poden tenir entre sí. El vincle ha de ser prou folgat però que no es deixi anar”.
Lligam i separació. Estructura i fragilitat. Superfície de navegació per sobre i per sota de la línia de flotació. Sobrevivència i temporalitat. La balsa és la imatge viva d’una col·lecció de paradoxes molt simples en què es posa en joc la vida del naufrag. El nostre naufragi no apunta, potser, a la sobrevivència de cada un de nosaltres, però sí a la dignitat de la nostra vida col·lectiva, dins i fora de les nostres fronteres, de les qual ni rius ni mars no coneixen ni volen saber-ne els contorns. El text, malgrat el seu caràcter metafòric, és prou explícit:
* La nostra llibertat relativa depèn d’aquesta estructura. Lliure no és qui es llança a mar obert sinó qui és capaç d’elaborar el dispositiu i les relacions necessàries per deixar la riba sense ofegar-se.
* La balsa és una tecnologia rudimentària, reapropiable i replicable que es construeix allà on es necessita i segons el medi en què es fa imprescindible. En la seva simplicitat, a l’abast de qualsevol, es juga el tot o res de la navegació.
* L’aigua passa a través del troncs separats. No tanquem files ni retenim les preguntes. Com més rígid és un vaixell, més fàcilment es trenca. La força de la balsa està en la manera de deixar-se travessar sense perdre el seu esquelet mínim.
* Els troncs estan lligats de manera que queden folgats. Només així no es deixen anar. El lligam és la separació. La millor proximitat, la distància que deixa acompassar lliurement el moviment a cada component.
* Del projecte només retenim el que ens vincula a ell. Les balses es construeixen i es fan servir per salvar-se, per desplaçar-se i per arribar a noves ribes, però després s’abandonen. Ningú no es queda dalt d’una balsa per sempre. Abandonades quan ja no fan servei, els lligams es desfan i els troncs tornen a terra.
La balsa és la paradoxa que trenca la falsa dicotomia: o a terra, reparant les muralles del castell o abandonats amb el cos nu enmig del mar. Entre les esquerdes de fronteres, muralles i zones vigilades ja s’escola l’aigua. Una nova institucionalitat-balsa és aquella que avui ens ha de permetre travessar les runes de les institucions existents, per anar més enllà, recomposant, relligant els troncs del que ja era nostre.
_______________
- De les balses en educació n’he parlat a Sense curs, Conferència inaugural del curs 2013-14 a l’Escola Eina, i al Pressentiment nº27
- F. Deligny, Le croire et le craindre, 1978. Citat a Deligny, F.: Permitir, trazar, ver, MACBA, Barcelona, 2009, p.42
