Després d'una setmana de resistència, veïnes de Sants i activistes solidàries van començar dissabte a reconstruir el centre social Can Vies, que es va desallotjar i començar a enderrocar el dilluns.
Remescla dels articles de João França i Joan Subirats a CatalunyaPlural
Els sentiments de la gent són contradictoris. La ràbia pel desallotjament encara dura, però la solidaritat emociona. "Avui ja he plorat dos cops", confessa somrient una veterana activista del barri davant la cadena humana formada al carrer de Sants.
Can Vies s'ha instal·lat aquest dissabte davant la seu del districte de Sants-Montjuïc. No el col·lectiu que hi treballava, sinó el mateix edifici. De mà en mà en una gran cadena humana, les runes de la part que ha estat enderrocada durant aquesta setmana han recorregut els 750 metres que separen la seu municipal del centre okupat. Hi participa gent de totes les edats, gent del barri i gent que ha vingut a solidaritzar-se.
Els treballs van continuar diumenge, l'endemà de desbordar el centre de Barcelona amb el crit de #defensemelsBarris en solidaritat amb Can Vies. Una manifestació que va aplegar 20.000 persones i va fer part del trajecte per les Ramblas. L'endemà de que els mossos encapsulesin a dos centenars de manifestants al llarg de tres hores, obligant-los a deixar-se enregistrar la cara i el cos.
L'esperit de la resposta que va donar la gent de Can Vies a les darreres propostes del consistori expressa un missatge clar: Deixeu-nos en pau. No accepten la mà estesa dels que han tirat a terra l'edifici, propietat de Transports Metropolitans de Barcelona, i es proposen reconstruir l'espai a on porten 17 anys construint projectes.
La veritat és que gran part de l'edifici no ha resistit, però el col·lectiu fa una gran mostra de resiliència. La "capacitat d'un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l'estat normal en ésser afectat per pertorbacions o interferències", que en diu un diccionari.
Models de gestió
Joan Subirats, veu el cas Can Vies com un exemple del conflicte que hi ha a Barcelona. El debat de fons està situat en coordenades més amplies. Se centra en la creixent tensió que es produeix entre una forma de governar i administrar la ciutat que té arrels bàsicament representatives, tecnocràtiques i jeràrquiques, i una emergent exigència de compartir decisions, de respectar l’autonomia de la iniciativa social i de valorar el que és public no només pel fet que la propietat i la gestió siguin institucionals, sinò pel fet que existeixi una implicació col·lectiva en les formes de decidir i de fer.
Iniciatives econòmiques s’apropien d’espais i serveis i condicionen significativament el funcionament de la ciutat. D’alguna manera la ciutat sembla allunyar-se del control dels seus ciutadans i de les institucions que en reclamen la seva representació. El debat és, doncs, sobre qui representa millor el que és públic, el que és comú.
La lògica tradicional és que l’ajuntament cedeix la gestió dels centres socials i cívics a empreses que organitzen activitats i cobren un tant per la seva feina. Una altra via, aquesta més feta a empentes i reculades i sense gaire entusiasme per l’ajuntament (no només el d’ara, també d’abans), ha estat l'anomenada gestió ciutadana, que implica que són les mateixes entitats les que gestionen els espais, contracten gent, i impulsen accions, comptant amb subvencions de l’Ajuntament que cobreixen una part de les despeses. Finalment, existeixen espais autogestionats, on l’Ajuntament no condiciona les activitats, on són els mateixos ocupants els que decideixen com s’organitzen, on les intervencions institucionals es fan complementariament, però sense convenis ni acords formalitzats. Les fronteres no sempre estàn clares, però amb aquestes diferents lògiques es va funcionant. Evidentment, quan menys intervenció municipal, més neguit per part dels que manen ja que la seva funció de control i de govern està en entredit. Es desintermediatitza l’acció veïnal i la situació és més inestable, però també més activa, més propicia a la implicació de la gent ne el govern del que és de tots.
Crec que més enllà dels fets de Can Vies, i més enllà de la violència que ho complica i, al mateix temps, ho simplifica tot, hi ha aquestes corrents de debat i de diferents mirades sobre que vol dir la ciutat, cap on circula, qui la dirigeix i què hi podem fer entre tots per recuperar-la.
