A partir d’ara, el veïnat del Poblenou es trobarà amb noves preguntes a les que haurà que trobar resposta i resoldre qüestions i dinàmiques internes que un espai com aquest plantejarà. Però del que no pot quedar cap dubte és que la Flor de Maig ja s’ha convertit en allò que el geògraf David Harvey va anomenar un espai d’esperança.
JOSE MANSILLA I MAR REDONDO / @OACU_UB I @FLORDEMAIG a La Directa
Sota el neoliberalisme, les ciutats s’han convertit en espais de control, però també en llocs de resistència. Les ciutats, i Barcelona és un clar exemple d’això, competeixen en un mon globalitzat per l’atracció de noves inversions i capitals. Així, avui dia és fàcil trobar adjectius que qualifiquen a les ciutats como intel·ligents (smart), resiliènts, sostenibles, etc., epítets sobre els que es troba el darrer desig de fer-les més atractives, dotar-les de contingut i significat en un intent de convertir-les en mercaderia. En aquesta dinàmica juga un paper fonamental l’urbanisme. Com ens va recordar el sociòleg francès Henri Lefebvre, sota una aparença tecnològica, humanista i positiva, l’urbanisme ha esdevingut en un instrument més pel domini de l’espai en mans de polítics i arquitectes. D’aquest manera, l’espai urbà no és simplement una esfera social on esdevé la vida, sinó més bé una esfera productiva que organitza aquesta mateixa vida. A l’espai urbà es produeix l’enfrontament de tots els elements que constitueixen la vida social de les ciutats, per el que a un intent de controlar l’espai en un context que prefigura la ciutat com escenari del conflicte, li correspon un espai de resistència.
L’Ateneu la Flor de Maig es troba inserit a l’interior del perímetre d’un d’aquestes espais de control, el Districte 22@Barcelona. El Pla 22@, posat en marxa ara fa catorze anys, perseguia la total transformació de dues-centes hectàrees del Poblenou, barri tradicionalment obrer e industrial situat molt a prop al centre de Barcelona, a través d’un profús procés de renovació urbanística. L’idea era la creació d’un innovador districte productiu destinat a la concentració i desenvolupament d’activitats empresarials vinculades a les noves tecnologies i el coneixement. El sòl del barri es convertia així en un actiu financer més on les plusvàlues produïdes pel mateix, amb l’ajuda de la institució municipal, serien finalment apropiades per les elits econòmiques locals i internacionals en un clar exemple de valor de canvi front a valor d’ús. Només fa falta donar-se una volta pel Poblenou per veure el resultat de tal experiment. Moderns gratacels semibuits s’aixequen front les antigues instal·lacions fabrils i naus en les que s’allotgen, a vegades, grups d’immigrants sense sostre.
És en aquest context de mercantilització de l’espai urbà on es produeix, per part del veïnat del barri l’octubre de 2012, l’okupació de l’antic edifici de la cooperativa La Flor de Maig. Des d’aquest mateix moment es converteix en un lloc des del que denunciar la gestió urbanística del Pla 22@ dirigida a les necessitats de la “Marca Barcelona”; el dèficit històric alhora de recuperar tots els edificis que van ser de creació veïnal i obrera amb finalitats cooperatives que des de la dictadura franquista es manté i mai han estat suficientment abordat, i per donar resposta a les necessitats, els reptes i els desitjos no satisfets en la societat capitalista actual. L’okupació, que ha durat disset mesos, va viure el passat dia 26 un nou episodi quan, com a conseqüència del procés de desobediència civil iniciat i de les posteriors mobilitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va arribar a un acord d’adquisició de l’edifici amb l’actual propietat i es va comprometre a cedir l’espai sota el model de gestió autònoma que actualment està fent servir.
Des dels actuals okupants de La Flor de Maig s’estén el procés com una continuació del moviment cooperatiu del Poblenou, dels ideals i pràctiques del qual van portar a construir l’edifici i a omplir-lo de vida a finals del segle XIX, així com del moviment veïnal i social que el va recuperar com a Ateneu en plena transició, després d’haver estar expropiat pel franquisme durant 40 anys. En definitiva, una alternativa als usos especulatius constants al barri atribuint a La Flor de Maig l'ús que defineixin, no els mercats, sinó les persones que la viuen.
A partir d’ara, el veïnat del Poblenou es trobarà amb noves preguntes a les que haurà que trobar resposta i resoldre qüestions i dinàmiques internes que un espai com aquest plantejarà. Però del que no pot quedar cap dubte és que la Flor de Maig ja s’ha convertit en allò que el geògraf David Harvey va anomenar un espai d’esperança.
