Al Fòrum Indigestió del passat 13D es proposava un debat sobre dues visions de la cultura: la gestió comunitària i les indústries culturals. El diàleg es provava entre la reivindicació del retorn a la comunitat del que aquesta produeix -expropiat pel mercat-, i el mercat, personificat en aquest cas en un representant de l’Administració pública. Tela.
Helena Ojeda en Nativa
Una administració seduïda per la idea de les indústries culturals que, provant de complaure amb paraules molt ben dites les raons de l’interès comunitari, en un moment donat del debat, en un fals consens, va arribar a convenir en què les indústries culturals ni existeixen al nostre país, ni en calen. Vaja, un no-debat. Potser dos monòlegs antagònics, un dels quals provava de saltar a la pista de l’altre per fer veure, o creure’s, que jugaven junts contra ningú. Aviam, o l’interès comú, o el particular; o la riquesa pública, o la d’unes quantes butxaques llestes. Ens trobàvem al davant d’una administració amable entestada a vendre’ns uns suposats beneficis socials per mitjà de polítiques culturals mercantilistes. Desconec exemples de privatització d’allò públic al nostre país que no vagin en contra de l’interès social. En aquest punt, podríem obrir un altre debat sobre alternatives, en el marc de l’economia social i el cooperativisme, per la gestió dels recursos públics. Potser trencaríem amb aquest dualisme públic-privat, doncs és l’ànim del lucre capitalista el que sempre, per la seva raó de ser, anirà en detriment de l’interès comú.
Ja té delicte que calgui recordar a l’Administració que l’interès que li correspon defensar és el públic, el relatiu a la comunitat
Davant la dialèctica administració-mercat amb què topava inevitablement qui provava de defensar l’interès comunitari (guanyador moral del fòrum, del bàndol de la lluita quotidiana dels tossuts i somrients vençuts, militants del dia a dia), em vaig preguntar quin paper hi jugava la societat o, més ben dit, el teixit social: com a àrbitre, com a públic, com a reserva? I seria públic l’espectador que aplaudeix o xiula? Com interpel·lava aquell diàleg a la societat? Volia estirar del fil penjant d’un teixit que transparentava. Trobava a faltar una interpel·lació a l’Administració des d’un nosaltres, o el que és el mateix, des de la societat organitzada. O la societat es representa a ella mateixa o ningú la representa. O la societat s’hi presenta, apareix en escena, escriu el guió i dirigeix la trama, o només queda, posem per cas… mercat. Ara no parlo d’un fòrum, sinó del dia a dia. De les nostres vides.
Ja té delicte que calgui recordar a l’Administració que l’interès que li correspon defensar és el públic, el relatiu a la comunitat; allò comú de què pot fer ús, compartir, veure o saber tot el veïnat d’una comunitat. Perquè com diu la dita popular, bé del comú, bé de ningú. Ben senzill.
Cal posar l’Administració al seu lloc i, per fer-ho, cal que ocupem nosaltres el nostre. I això depèn, només, de la nostra voluntat i capacitat per desobeir el capritx de qui confon govern amb dirigisme autoritari. Convindria, doncs, que no ho confonguem nosaltres.
I és que a l’Administració no li correspon el paper de “proveïdora de cultura”, sinó la redistribució dels recursos que nosaltres generem per a l’autogestió comunitària
I és que a l’Administració no li correspon el paper de “proveïdora de cultura”, sinó la redistribució dels recursos que nosaltres generem per a l’autogestió comunitària, en un diàleg d’horitzontalitat amb el teixit social. I com l’esforç per l’horitzontalitat no sorgirà, de moment, de qui ostenta un càrrec públic, aquest diàleg no és possible si no entrem als seus despatxos i exigim que mirin cap on han de mirar.
Una de papers perduts: l’ajuntament del districte de Noubarris, amb la crisi a la boca, retalla en infraestructures per a actes culturals del teixit social mentre programa actes propis, d’esquenes a aquest teixit, amb total opacitat. D’exemples n’hi ha per a pàgines i pàgines. Cada recurs públic que no retorna o reverteix en la comunitat és una acció d’expropiació i una manera de limitar la llibertat d’expressió a la societat. Penso que és un error que, davant l’actitud i l’interès lucratiu d’uns administradors públics que han perdut el nord tirant pilotes fora, renunciem als recursos que retenen a les seves mans. Reapropiem-nos-en.
De la reapropiació dels recursos públics per la gestió comunitària existeixen experiències concretes de gestió veïnal d’equipaments socioculturals -i esportius- municipals. Una gestió que posa per davant l’interès col·lectiu i comú perquè res més que això motiva la seva acció i raó de ser. I al contrari del que es va suggerir en un moment donat al fòrum, en aquest cas sí tenen una clara vocació de servei públic, però des d’una lògica ben diferent a la que s’acostuma a associar amb aquest concepte. Es tracta d’un servei públic reivindicat, imaginat i gestionat per la mateixa comunitat, creat i recreat ad hoc per a cada context, a partir d’unes necessitats conegudes en primera persona -del plural-. Que orienta la seva acció a enfortir la comunitat obrint espais de trobada, de debat i de festa; a garantir l’accés de tothom a la cultura, a la creació i al gaudi; a la participació activa i a l’aprenentatge col·lectiu. Un servei públic controlat i custodiat per la comunitat, que crea llocs de treball que reforcen la gestió veïnal, que garanteixen la funció de servei, amb la mirada fixa en el benefici comú, ben protegit d’interessos partidistes o lucratius.
Pel que fa a la gestió veïnal, la vocació de servei públic és la implicació en la gestió col·lectiva dels recursos comuns
Penso que en aquest cas la qüestió de la vocació de servei públic té més a veure amb l’ètica de la responsabilització col·lectiva davant les necessitats comunes, que amb un sentit de vocació individual i voluntarista, més propi de lògiques tercersectoristes, caritatives o narcisistes. Pel que fa a la gestió veïnal, la vocació de servei públic és la implicació en la gestió col·lectiva dels recursos comuns i forma part dels aspectes (auto)exigibles a una comunitat, com el compromís amb la millora de l’entorn. I és des del compromís comunitari, des del nostre lloc desobedient, que hem de seguir exigint a l’Administració unes polítiques culturals, socials, laborals i econòmiques que promoguin unes condicions de vida compatibles amb l’accés i la dedicació a la vida cultural i comunitària.
La gestió comunitària que conec és assembleària i oberta i conté, cada dia, la dosi necessària de conflicte, contradicció, diversió, respecte, fatiga, suport mutu i responsabilitat com per consensuar criteris eficients per una gestió socialitzadora dels recursos públics. Al servei d’un procés constant de transformació social, l’horitzó és la utopia quotidiana del consens sobre l’interès comú (mai unívoc i suma sempre de multitud d’interessos). Parlo de projectes imperfectes, de vegades massa autoreferencials i que de tant en tant flaquegen perquè el compromís sovint decau, però que solen revifar per la consciència i el contagi col·lectiu de voler ser i fer barri.
“La cultura” són infinites expressions en infinites formes i fons que no hem de controlar, sinó regar.
La gestió comunitària que conec és fruit d’un barri organitzat al voltant d’un consens en permanent construcció, basat aquest en les necessitats conviscudes, expressades i posades en comú. Alguns fruits d’aquest consens són criteris com la conveniència de l’arrelament de les entitats gestores amb l’entorn, que facilita una gestió eficient dels recursos basada en un profund coneixement de la realitat social i de les seves necessitats; la recuperació dels espais públics (sense oblidar el carrer o els edificis en desús social), els processos cooperatius i d’economia social; el suport a la creació artística i la potenciació de talents locals; la reversió en la pròpia comunitat de la riquesa generada; la professionalització i la creació de llocs de treball adequats a les particularitats del territori; la potenciació de xarxes de treball i de suport mutu; la contribució a la generació col·lectiva de coneixement o la promoció d’un consum responsable fora de la lògica de mercat.
Un barri organitzat és una comunitat saludable; és un entorn contradictori i conflictiu, potencialment segur, digne, pedagògic, enriquidor i autònom. I és aquest el marc on naixen les expressions culturals que vull defensar i que no haurien de ser menystingudes o domesticades per l’Administració, ni per cap mercat cultural.
que tota política que pretengui articular mercats a base d’implantar “productes culturals” a un territori, aliens a la seva realitat, destinats a un públic-consumidor i orientats al lucre, està promovent cultura transgènica
Els fets culturals sorgits d’una comunitat saludable són les expressions d’un temps i d’un lloc per comunicar i transmetre percepcions sobre el present, per transformar-lo, per alimentar la memòria i per compartir els somnis. Aquestes expressions naixen arrelades a un territori fèrtil i la collita es transforma en vertebració social, en generació de nous recursos, en riquesa cultural, en llibertat. I és que els fets culturals nascuts de la llibertat d’expressió són imprevisibles per naturalesa i, per tant, si volem ser bons “gestors” d’aquesta vida comunitària, valdria la pena que els alimentéssim perquè se’ns escapen de les mans. “La cultura” són infinites expressions en infinites formes i fons que no hem de controlar, sinó regar.
L’únic control necessari és el de la societat sobre els recursos i sobre la voluntat de poder (la dels administradors, la del mercat i la nostra). I el control l’hem d’exercir nosaltres, amb mecanismes que garanteixin que el centre d’atenció no es desviï de l’interès social. També ens cal, per descomptat, una autoexigència rigorosa en la gestió comunitària dels recursos, a través de mecanismes de consens, de transparència i d’horitzontalitat. Penso que la presumpció de transparència, d’horitzontalitat o de “justícia social” a un “nosaltres” sense l’organització d’aquests mecanismes d’autocontrol no només és un prejudici negligent, sinó d’una prepotència i vanitat que espanten (i em temo que no poc freqüents).
La interpel·lació que proposo d’un nosaltres, organitzat i autònom, a l’administració pública i les seves polítiques culturals parteix del principi que tota política pública que no respecti i reculli l’interès comú consensuat i l’origen comunitari de cada fet cultural (dels individus, de la col·lectivitat, del lloc i del moment), està promovent polítiques injustes; que tota política cultural que centri la mirada en interessos privats sense vetllar pel retorn a la comunitat dels recursos i la riquesa generats, està promovent polítiques antisocials; que tota política que pretengui articular mercats a base d’implantar “productes culturals” a un territori, aliens a la seva realitat, destinats a un públic-consumidor i orientats al lucre, està promovent cultura transgènica: perquè està invertint recursos públics en desactivació social, arrabassant el cultiu comunitari per patentar la seva llavor, la seva marca cultural, amb la consegüent -i provable- esterilització del territori.
Pensant en el paper de la societat davant la cultura de la cultura transgènica em venia al cap la certesa fusteriana que tota política que no fem nosaltres, probablement, serà feta contra nosaltres.
