Potser el debat important no és el d’idear un nou model, el model comunitari, que convisqui, entri en competència i potser substitueixi, altres institucions anteriors. Potser el que necessitem és quelcom més subtil (quelcom semblant a una balsa?) que ho contamini tot.
Jordi Oliveras a Nativa
En els darrers mesos m’he trobat en diverses converses parlant de gestió comunitària de la cultura. Penso en situacions com l’aniversari de l’APGCC, les jornades El sentit de la cultura o el Fòrum Indigestió de la passada tardor, entre d’altres. En totes elles alguna gent hem compartit, el neguit, l’impuls i la recerca per posar al centre de les reflexions sobre cultura la pròpia societat, enlloc del sector, la política de curt recorregut, o la (d’altra banda justificada i comprensible) preocupació per la precarietat de molts treballadors i treballadores de la cultura.
A l’hora que compartim això, també hi ha dificultats per posar-nos d’acord, acotar de què parlem i saber si realment busquem el mateix. A l’entorn del tema es fan servir molts mots: tercer sector, gestió comunitària, gestió associativa, cultura lliure, gestió ciutadana o cultura no-lucrativa… parlant de coses sovint diferents, inclús contraposades.
Hi ha hagut situacions d’aquelles en les que el contrast amb els altres t’ajuda a definir i he decidit recollir alguns d’aquests moments i preses de posició, per si pot ser útil.
La cultura comunitària és un model que ha de conviure amb altres?
En alguna ocasió algú ha parlat com si hi ha hagués una cultura social o comunitària, que hauria de conviure amb altres expressions culturals, com la creació (l’activitat artística), la cultura industrial (la que s’acaba venent en forma de producte) o d’altres. Qui ho feia delimitava l’espai comunitari a “la cultura als barris”, a edificis dedicats als veïns d’entorns concrets, i suposava que aquesta era una mena d’activitat legitima que hauria de conviure amb les altres. “Hi ha d’haver lloc per a tot”.
Això em fa preguntar si quan parlem de cultura comunitària estem assumint aquest esquema, i acceptant aquesta trinxera des de la qual desenvolupar una altra cultura, hipotèticament diferent a “la cultura clàssica” o “la cultura de masses”.
Des del meu punt de vista, no. Defensar una mirada comunitària i centrada en la societat sobre la cultura, no hauria de suposar només la defensa de determinades pràctiques suposadament properes al concepte sinó també una revisió de totes les formes de plasmació de la cultura. Es tractaria de no limitar-se a aquests entorns que, obrint un espai molt necessari, reivindiquen l’arrelament territorial (o, en altres casos, la dimensió militant de l’expressió cultural), i tenir en comte que les mateixes persones que els usem també veiem series de televisió, escoltem cançons tontes, o ens relacionem amb la història de l’art, que això forma també part de la vivència cultural en societat, i que aquí també hem d’aprendre a canviar la mirada. Ni recloure’s ni deixar-se recloure. Defensar una mirada comunitària sobre la cultura hauria d’impregnar-ho tot i portar a fer-nos preguntes sobre la relació amb els artistes, el paper de la ciutadania en el govern de museus, televisions i auditoris, la gestió dels drets d’autor, les alternatives en el model d’empreses per la cultura, la seva necessitat o no, etc, etc,…
Parlem d’un tercer sector que complementa els serveis culturals de l’estat?
També va sorgir aquest plantejament en una taula. Hi hauria d’haver un tercer sector de la cultura, diferent de les empreses i els serveis públics, que dugués a terme accions, allà on l’estat no arriba, es deia. De fet, les mateixes convocatòries de subvencions del sector públic, en la seva lletra menuda es defineixen així, com a convocatòries per afavorir activitats dutes a terme per associacions, col·lectius i empreses que, dins dels objectius de l’administració pública, arribin allà on aquesta no arriba.
Aquesta perspectiva té molt poc a veure amb el que penso. Qui defensa l’apropiació social de la cultura es queda molt a mig camí quan opta per estructures ciutadanes que duen a terme obligacions de l’estat. Identifica, amb raó, que a vegades una unitat lleugera pot arribar on no arriba una estructura pesada, però, des d’aquesta perspectiva comunitària, no arriba al fons de la qüestió, que seria que aquesta avantatge consisteix principalment en una major implicació i empatia amb el context on actua, i que això, i com es fa això, és el que importa.
Si vivim cultura en societat, el sentit d’estructures i organitzacions vinculades al teixit social no és subsidiari de l’estat sinó tot el contrari. L’estat hauria d’actuar en alguns llocs on potser no arriba la societat, i al seu servei, i no a l’inversa. Mentre no es demostri el contrari, és més evident la implicació de la societat en la cultura quan ho fa des de les seves pròpies estructures que quan l’estat ho fa per ella.
I amb això no vull dir que els recursos de l’estat -els que ens son útils i els que no- no siguin nostres i no ens hagin d’importar, ja ho hem dit abans. I també ho diu l’Helena Ojeda a La cultura transgènica, “és un error que, davant l’actitud i l’interès lucratiu d’uns administradors públics que han perdut el nord tirant pilotes fora, renunciem als recursos que retenen a les seves mans”. Enfortir l’espai social també pot voler dir recuperar el seu control.
“Si estàs a favor de la centralitat de la societat en la cultura llavors estàs a favor del mercat”
Això em va dir ja fa uns anys un director general, d’ideologia pretesament social-demòcrata. Ell havia assumit la correspondència entre mercat i interessos de la societat, el supòsit que el mercat és un mecanisme meravellós que detecta i fa realitat allò que la gent desitgem. Ja sabeu de què parlo. No em semblava veritat llavors, però potser és més evident amb ulls d’avui que la relació és falsa. Al mercat li van bé els pisos buits quan la gent els necessitem plens. Al mercat li va bé destruir i tornar a construir quan és evident que la gent no ho necessitem. No és una qüestió moral, és una qüestió d’objectius intrínsecs: la necessitat lògica de la oferta de mercat capitalista és obtenir el màxim benefici monetari de les coses, buscar posicions de poder que li facilitin les coses, obtenir el màxim guany amb els mínims recursos, fer-se necessari allà on abans no ho era. I tot això no necessàriament es correspon amb les necessitats de la gent, limitada al rol consumidor.
En cultura aquesta lògica també troba el seu lloc, potser d’una forma més subtil que en altres casos, per què el mercat cultural juga amb la captació del desig d’una manera més transparent que en altres situacions on hi ha interessos materials pel davant. O en molts casos d’una manera més polèmica, per què en el fons la gent no hem acabat d’assumir que la cultura sigui una cosa d’especialistes. Afortunadament.
No obstant, algunes administracions públiques inverteixen esforços titànics, jo diria que de forma gairebé fanàtica, en la creació d’aquests mercats, partint de premisses força discutibles com l’existència de talent exportable (com si aquest es pogués substantivar fora de context) i el potencial creador de riquesa de la cultura (ignorant que parlen de coses força diferents a allò al que ens referíem quan parlàvem de cultura). Però d’aquestes coses en parlen força millor i més àmpliament l’Helena Ojeda (sobre la deslocalització de la cultura), el Jaron Rowan (sobre l’obsolescència del model), i la Clara Garí (sobre la contradicció entre els la lògica de la gestió i la de la creació), als articles enllaçats.
I llavors, els professionals de la cultura no tenim sentit?
No tant explícit com això, però ha passat sovint. Et poses a parlar d’auto-gestió i cultura comunitària, i artistes que volen viure d’això, i sobretot gestors culturals, es senten amenaçats i es pregunten pel futur de la seva feina si això funcionés de debò. Si la gent pren la iniciativa en matèria de cultura llavors potser no els farem falta, es pensa. De fet, potser des d’alguns nuclis auto-organitzats es corroboren aquesta idea i el distanciament amb els models professionals, ja sigui per què generen els seus propis circuïts d’auto-consum, a vegades una mica endogàmics, o potser per una actitud directament bel·ligerant amb aquells que consideren (en ocasions de forma fonamentada) “aliats de l’enemic”.
Jo crec que d’una banda l’activitat especialitzada segueix tenint sentit en molts marcs culturals. Que encara que despulléssim de necessitats supèrflues la gestió d’activitats i serveis, i la gestió del mon simbòlic, ens seguirien anant bé persones amb alguns coneixements especialitzats i amb la possibilitat de dedicar-hi temps. Ara no m’estendré a argumentar-ho, però ho penso tant si ens referim a l’activitat creativa, com a les tasques organitzatives, com a algunes accions de mediació.
Per a mi la qüestió important en un marc de gestió comunitària no seria tant si aquests especialistes serien necessaris o no, com al servei de qui treballarien. Estem acostumats a veure’ls al servei d’empreses que venen productes culturals o al servei d’un poder polític que administra la cultura, i els hauríem d’imaginar al servei de gent que s’organitza per apropiar-se de la seva vida cultural.
No hauria de ser només una cosa d’auto-definició professional sinó també de dependència contractual real. Hi ha un risc, és cert: si l’activitat cultural hagués de ser gestionada des d’un lloc diferent de la indústria i sobretot de l’estat, tal com els coneixem ara, podem pensar que hi haurà menys recursos. Però potser la re-apropiació ha de passar per aquí.
Probablement en aquest procés de canvi també canvien les capacitacions professionals necessàries, especialment en el cas dels gestors: tal com a mi m’agradaria, cobrarien importància les aptituds per la relació, la comunicació i la dinamització, en detriment d’altres qualificacions que ara son importants en la gestió de la cultura.
Potser no és qüestió de models i sistemes.
Tot això són detalls i reaccions en qüestions que per a alguna gent son molt importants, però que segurament no acaben d’explicar el fons de la qüestió. En el fons de totes aquestes rèpliques hi ha un substrat comú. Un substrat que potser podríem mostrar comentant aquella idea que exposava elRubén Martínez al darrer Fòrum Indigestió i en la que tothom semblava estar d’acord: la cultura només es produeix i té sentit en l’espai social.
El paradoxal és com després d’afirmar i reconèixer això podem seguir parlant d’indústries, sistemes culturals, finançaments i professions, com si aquella evidència no afectés aquests debats. També hi ha debats on es diu que una cosa no té res a veure amb l’altre, que una cosa és la “cultura antropològica” i una altra “l’altra” (l’artística? la industrial?), i, és clar, sí que tenen a veure, i en la ignorància d’aquesta connexió potser podem rastrejar un problema dels treballs de la cultura: el que en certa mesura tenen d’apropiació de quelcom que no és seu, i el que per aquesta mateixa dinàmica tenen de pèrdua de sentit i vincle vital.
Això també ens retorna a quelcom que insinuava al principi del text: potser el debat important no és el d’idear un nou model, el model comunitari, que convisqui, entri en competència i potser substitueixi, altres institucions anteriors. Potser el que necessitem és quelcom més subtil (quelcom semblant a una balsa?) que ho contamini tot. Potser el que necessitem és aprofundir en aquesta mirada que posa al centre el riu comú de la cultura, per a, des d’aquí, començar a esmenar les institucions que assumim i acabar posant en qüestió la necessitat de qualsevol model que pretengui reglamentar l’esdevenir cultural, i/o assumint unes normes i estructures mínimes que realment juguin a favor nostre.
