ORIOL AGULLÓ / LA DIRECTA | 20/01/2014
“Feu política perquè, si no la feu, algú la farà per vosaltres i, probablement, contra vosaltres”. Antonio Machado
Una setmana abans de les darreres eleccions municipals, el 15 de maig de 2011, quaranta persones van decidir acampar a la Puerta de Sol de Madrid per reclamar una democràcia més participativa, allunyada del bipartidisme i on els poders econòmics i financers no decidissin les polítiques públiques. De manera espontània, la gent es va anar afegint a la iniciativa de la capital espanyola i la protesta es va fer extensiva a milers de ciutats i pobles de tot l’Estat. Havia esclatat la indignació i la plaça de Catalunya de Barcelona acollia nombroses assemblees i grups de treball on milers de ciutadanes debatien sobre com promoure iniciatives que oferissin solucions concretes a diversos dels reptes i els greuges socials que es plantejaven. Marta Saleta, Marta González i Alexandra, membres de l’associació de documentalistes independents Indoc, van començar a gravar el dia a dia de la plaça. “Era un moment molt interessant i estàvem davant d’un moviment transformador”, assegura Marta González. Hores abans de les eleccions, David, un conegut vinculat a la CAF del Figaró, els assegurà: “El que és realment revolucionari és el que passa al meu poble”. Aquell 22 de maig, les documentalistes van agafar els trípodes i les càmeres. Mentre diversos pobles i ciutats de tot l’Estat veien difuminada la força del moviment dels indignats entre el sistema de democràcia representativa, al Figaró, les tres documentalistes es van trobar enmig d’una gran festa. La CAF havia estat escollida per governar el poble per tercera vegada consecutiva i, per primera vegada, havia guanyat els comicis per majoria absoluta.
El repte de governar entre veïnes
Aquell mateix dia, les membres d’Indoc van decidir fer un seguiment de l’acció de govern. “Volíem comprovar si la utopia de governar un poble a través dels veïns es podia dur a terme”, assenyala Marta Saleta. La CAF és una agrupació d’electores, no es tracta d’un partit i els seus membres no són professionals de la política. Lluc V. Peláez, alcalde del municipi, reflexiona que “potser la diferència amb altres projectes de municipalisme en clau alternativa, com les CUP, rau en el fet que mai no ens hem volgut constituir com a partit polític”. Des d’aquell maig, les documentalistes van començar a registrar amb una càmera l’assemblea de la CAF, l’òrgan de presa de decisions de la candidatura. Entre assemblees i moments de vida del poble, durant més de dos anys, han observat indecisions i discussions sense abaixar l’objectiu de la càmera. “Per nosaltres, va ser molt interessant, no només les decisions que prenien, sinó les preguntes que es feien”, afegeix Marta Saleta. “Ens falta molt coneixement sobre el funcionament de les coses per saber com les podem canviar”, conclou. Però el repte del Figaró va molt més enllà de la gestió pública, implica governar buscant el consens amb persones entre les quals no hi ha afinitat ideològica. Indoc es va proposar produir el documental i va iniciar una campanya de micromecenatge que ha acabat amb èxit després de recollir 7.605 euros. Fet que permetrà acabar el rodatge i dur a terme l'edició. La campanya es va iniciar durant la II Fira d’Economia Solidària de Catalunya del 26 i el 27 d’octubre d’enguany –on van presentar el projecte, a la parada de la Fundació Desenvolupament Comunitari, que els va cedir part de l’espai expositiu i els va donar suport en la difusió–.
La participació: una manera de fer
“Quan vam sentir uns nens parlant sobre el bé comú, vam veure que la CAF estava fent alguna cosa”, afirma Saleta. Cada any, s’engega un procés participatiu segons el qual les persones més grans de setze anys empadronades al municipi –independentment de la nacionalitat– i la gent que hi ha nascut però no hi viu decideixen sobre el pressupost municipal. Es voten tant les petites inversions com l’ordre de prioritats de les grans inversions que depenen de les subvencions d’altres administracions. Durant el procés, la participació és present a la vida quotidiana del poble: del carrer al bar, passant pel camp de futbol i, fins i tot, arribant a l’escola, on la mainada, a través dels Quaderns escolars per al debat en família, decideix en què s’han d’invertir la part dels pressupostos que es destina a les més petites. “El més important és que són conscients de la importància de les decisions que prenen perquè saben que es duran a terme”, afegeix González.
Aquest procés culmina el dia de les votacions. La Comissió Permanent de Participació Ciutadana –formada per representats de la CAF, entitats, ciutadania no organitzada i partits polítics amb més d’un tres per cent de vots– regula la participació de les veïnes i supervisa el procés. El procediment també s’ha utilitzat per prendre decisions estratègiques –com l’Agenda 21, el pla educatiu del municipi o el POUM– i decisions ideològiques, com la possibilitat de canviar el nom del poble per Figueró o el posicionament del municipi amb relació a la qüestió nacional.
Una part imprescindible d’aquest procés és el Consell del Poble, un òrgan obert convocat per la Comissió Permanent on es debaten propostes i s’intenten consensuar. Per a Marc Parés, regidor de Medi Ambient i Participació Ciutadana entre els anys 2007 i 2011 i, actualment, investigador de l’IGOP, “és bàsic diversificar els canals per arribar al màxim de gent possible”. Per fer-ho, dinamitzen la participació al procés a través dels espais de què disposen, com les classes de català per a dones immigrades que es fan dins el centre cívic. Amb tot, l’alcalde Peláez pot presumir del percentatge de participació a les votacions dels processos participatius del Figaró, que és d’un 30% (mentre que, en altres municipis, percentatges d’entre un 15 i un 20% es consideren un èxit) i del fet que el Consell compta amb una desena part de la població del Figaró.
Deu anys de participació
L’any 2002, el context social i polític que es vivia al Figaró va fer mobilitzar la ciutadania. Manel Alconchel, alcalde des de l’any 1991 sota les sigles de CiU, exercia de màxim mandatari del municipi a través del PSC-PM. Els dos grans partits del moment estaven enfrontats i, al consistori, s’hi respirava molta tensió, cosa que propiciava la desatenció dels serveis públics del municipi. Les veïnes assistien a un dèficit de polítiques d’ocupació, d’habitatges i de joventut, mentre contemplaven com l’aigua de la riera del poble s’assecava a causa, en part, de la gestió privada de l’aigua, que implicava la venda de part del cabal a l’empresa Sati de la Garriga. L’associació de veïns i veïnes del municipi, l’AMPA i la plataforma ecologista Salvem la Riereta –que reclamava la millora de la gestió ecològica dels recursos hídrics del poble– van decidir tirar endavant una candidatura electoral de consens a partir del teixit associatiu del poble.
Contra tot pronòstic, a les eleccions de l’any següent, la CAF es va imposar al consistori i Gemma Sánchez, presidenta de l’associació de veïns i veïnes, es va convertir en alcaldessa. “La majoria absoluta de les últimes eleccions ha fet canviar la percepció dels altres partits polítics, que consideraven el mandat de la CAF com un fet transitori fins que les coses tornessin al seu lloc”, assegura Peláez. Per a Marc Parés, membre de la plataforma Salvem la Riereta l’any 2003, “la consolidació de la CAF no es deu tant als mecanismes de participació com a les polítiques comunitàries” que ha dut a terme, com la creació d’un centre cívic o d’una escola bressol que permetés la creació d’espais de relació entre els col·lectius del poble.
Tanmateix, el temps ha fet que la societat civil seguís un procés semblant al que van patir les associacions veïnals barcelonines després de les primeres eleccions municipals democràtiques: els membres més actius han anat treballant amb els governs de la CAF i les organitzacions veïnals han anat perdent força.
La reducció de competències
“L’amenaça més gran que planeja sobre els serveis socials és el projecte de reforma local”, s’assegurava durant el XX Congrés de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials que es va fer el mes d’octubre a Madrid. L’11 de juliol, el president i el coordinador general de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve i Xavier Forcadell, van fer públic un dictamen encarregat per la Diputació al despatx d’advocats de Miquel Roca i Junyent, on s’incidia en la inconstitucionalitat del projecte de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (PRSAL) impulsada pel Partit Popular. La PRSAL es va aprovar a les corts espanyoles el 19 de desembre gràcies a la majoria popular representa buidar de competències els ajuntaments i traspassar-les a les diputacions.
En aquest cas, però, ni el govern de l’Estat ni el de la Generalitat de Catalunya aposten per cases de la vila properes i sensibles a les necessitats del veïnat, ja que ambdues administracions estan tramitant lleis que busquen la limitació de les possibilitats d’actuació dels ajuntaments. El projecte de Llei de Reforma dels Governs Locals de la Generalitat de Catalunya busca fer el mateix amb els consells comarcals. La llei, no exempta de polèmica (perquè no s’ha presentat acompanyada d’una llei de finançament local i perquè topa directament amb la llei del govern espanyol), s’està desenvolupant a través d’una comissió de seguiment des del 6 de novembre. A través de la normativa catalana, els consells comarcals es faran càrrec dels serveis bàsics dels municipis més petits i canviaran la seva estructura de govern.
Un exemple replicable?
Malgrat les reformes locals, l’experiència del Figaró pot ser inspiradora. Tant és així que, sovint, el poble rep visites de partits polítics independents que volen conèixer el funcionament de la CAF. Alguns vénen de municipis que són fins a vint vegades més grans. Com assenyala la web del projecte Figaró, “del seu posicionament sobre l’àmbit local, se’n desprèn una visió del món”. Tot i això, com assenyala el propi alcalde Peláez, “la recerca del consens requereix molta flexibilitat ideològica” i, per aquest motiu, l’agrupació d’electores ha promogut polítiques com la remunicipalització de l’aigua, la integració de guifi.net o la recollida de residus porta a porta, però també ha donat resposta a demandes d’incrementar la vigilància o d’aplicar una ordenança de civisme.
“Ens hem trobat amb persones que, davant les normatives que han d’aplicar, miren de trobar solucions viables i positives per al poble”, reflexiona Saleta, que relata que, fa un parell d’anys, l’Ajuntament va assumir el cost de les hores de prestació del Centre d’Atenció Primària que el govern de la Generalitat de Catalunya havia retallat durant l’estiu.
L’experiència del Figaró és singular, si bé les experiències de Reparto (Las Cabeza de San Juan, Sevilla), Torrelodones (Madrid), Porto Alegre (el Brasil), Cascais (Portugal) o algun dels processos engegats a districtes de Nova York poden ser similars. L’Observatori Internacional de la Democràcia Participativa, amb seu a Barcelona, és un bon banc de dades. Amb tot, existeixen molts municipis que han tingut experiències de democràcia participativa, però difícilment tant transversals i profunds com el del Figaró. “Ho hem fet des de baix, amb convicció i, sobretot, amb el compromís polític d’aplicar els resultats dels processos de participació”, assegura Parés. El més transformador del Figaró és que el veïnat s’ha cregut que podia governar el poble; i així ho ha fet.
Article publicat a la Directa 342 d'11 de desembre de 2013. Pots comprar la Directa al teu punt de venda més proper o rebre-la a la bústia de casa si et subscrius.
