Conscients que s'ha arribat a un final de cicle, els gestors culturals aposten per un canvi de mentalitat més pròxima que mai a les necessitats i als interessos de la societat.
MARIA PALAU a el Punt Avui
El món de la cultura fa front al seu moment més important des de la transició democràtica. Si fa 30 anys estava tot per fer, ara tot –o quasi tot– està per refer. Són temps estranys, convulsos, d'incerteses però també d'il·lusions, contradiccions ben lògiques en un complex procés de transformació en què coexisteixen velles i noves maneres de fer, però que ja no admet més demores. Són temps de canvis. La crisi econòmica, la revolució tecnològica i els nous hàbits de la societat s'han conxorxat per fer entrar la cultura, sens dubte que abruptament, a una era tot just incipient, amb les seves grandeses i misèries. El suplement Cultura ha convocat vuit gestors culturals –professionals amb molta experiència i joves valors amb altres mirades– a un debat per analitzar aquest moment tan crucial. Amb crítica i autocrítica, i sobretot amb ganes de superar les dificultats per afrontar els nous reptes i per treballar per una cultura millor.
S'ha arribat a un final de cicle? Sí, i per no caure en cap abisme, s'imposa un canvi de mentalitat, emfasitza el col·lectiu de gestors, molt conscient que la ruptura amb el passat és radical. Res, o gairebé res, no tornarà a ser com era. Ara bé: ¿està prou adobat el terreny per fer-hi créixer aquests nous paradigmes que han de regir el sistema cultural? El model que s'està implantant, d'inspiració neoliberal arran de la retirada de l'administració, planteja molts dubtes i interrogants, des d'un punt de vista ideològic però més i tot per la manca de planificació. L'aixeta del diner públic s'està tancant i, per suplir-lo, s'invoca la força salvadora del diner privat. Realitat o ficció?
“Ens han forçat a canviar de model en dos anys sense preparar res”, exclama Oriol Pastor. “Tots estem d'acord amb les noves aliances entre els sectors públic i privat, però la realitat és que tenim un sistema d'organització i una normativa inadequades per fer l'evolució”, considera Lau Delgado. I Valentí Oviedo rebla el clau així: “Fins que no renovem el missatge dels valors reals de la cultura, els de l'esforç, la disciplina i l'enriquiment, fins que no l'allunyem de l'estètica, no veuran un sector per apostar-hi diners.”
La sensació de desempar és crua, i enllaça amb les històriques crítiques del sector a la inconsistència de les polítiques culturals del país. “No hem tingut mai i seguim sense tenir-ne unes polítiques culturals que funcionin”, lamenta Salva Torras. “Ignoren la cultura de base”, lamenta Oriol Pastor. Els gestors estan molt disconformes amb la manera com s'han repartit les subvencions aquestes últimes tres dècades. “No hi ha hagut una política d'igualtat i ha provocat una competitivitat en el sector, a veure qui l'aconseguia”, considera Cristina Riera. Artur Duart ho valora d'aquesta manera: “Ha sigut un sistema pervers perquè s'han frenat iniciatives que haguessin pogut obrir altres vies”.
L'herència del passat pot ser, i de fet és, una llosa molt pesant, però tot i les queixes i els laments, els gestors insisteixen que el camí s'ha de fer, sí o sí, amb uns gests renovats, sense els vicis adquirits, “sense els prejudicis de sempre, amb noves enteses”, emfasitza Artur Duart. La cultura s'ha d'airejar i, atenció, no tot ho resolen els diners. “D'acord, ja no hi ha diners, ho hem interioritzat, potser massa i tot, però jo ara el que reclamo és un discurs. Sense discurs estem perduts, perquè una part important de la societat està posant en dubte la inversió en la cultura. O articulem un discurs clar que cultura és ciutadania, democràcia i llibertat, o estem morts. I això ho hem de liderar tots junts: nosaltres, les administracions i el públic”, argumenta Oriol Martí. Cristina Riera estira el mateix fil: “S'han comès moltíssims errors, per culpa dels quals avui la gent té la imatge que la cultura és un luxe que no ens podem permetre. Hem d'aprendre dels fracassos i pensar què volem aconseguir. Unes polítiques públiques no es poden basar només en els recursos econòmics. Hi ha altres eines per facilitar que succeeixin coses però hem de saber què volem que succeeixi.”
Un discurs potent còmplice d'unes noves maneres de treballar la cultura que donin cobertura a les noves necessitats i interessos de la societat. Escoltar més a la societat, vet aquí la gran autocrítica que es fa el sector. “Durant anys, hem estat fent una cultura de dalt cap a baix. Una mena d'elit, gent amb una suposada major autoritat, ha fet d'emissor d'una cultura que uns receptors han rebut com una pluja. I encara ens preguntem per què la gent no reconeix la necessitat de la cultura? No s'hi identifiquen! Ara l'emissor ha de ser el públic. La societat ha canviat, té criteri i vol participar. Vol emetre. Però tenim un problema: no li hem demanat què vol. No ho tenim muntat per recollir el que vol la societat”, apunta Carme Sais.
Els treballadors de la cultura volen començar de zero. “Acabem de pressa aquesta vella partida i, sobretot, a partir d'ara, el que pensem que hem de fer, fem-ho”, exclama Oriol Martí. Cal desafiar males pràctiques del passat, admeten. Com? Amb treball i honestedat. “Culpar els polítics de tot és massa fàcil. Som nosaltres els que hem de reconstruir el sector amb visió de societat. Hem de fer pinya”, apunta Artur Duart. Remar tots en la mateixa direcció. I ser atrevits, sense por dels canvis: “N'hi ha que ja han passat el pont d'aquesta transició, i que ja treballen amb uns altres sistemes d'organització, però també hi ha immobilisme. I només ens en sortirem si entenem tots que el pont l'hem de passar junts”, sentencia Lau Delgado.
