La idea de pensar la cultura com un simple sistema de creació i distribució de productes en el mercat ens distancia d’una cultura humana, compartida i diversa que construeix imaginaris i que basteix comunitats. La cultura ha de recuperar aquesta connexió amb les persones i les realitats socials en què vivim.
Per Marta Ardiaca, Rafa Milán i Jordi Oliveras a Nativa
En les diverses assemblees i plataformes de cultura en què hem anat participant en els darrers dos anys intentant plantar cara a les situacions que vivim, ens hem trobat el mateix dilema amb què es troben altres lluites del moment. D’una banda, hi ha gent que pensa en com recuperar allò que estem perdent, com tornar a la vida en què confiava. De l’altra, hi ha gent que pensem que només podem sortir d’aquesta crisi anant a buscar una organització social nova.
Més enllà de les idees, això ja es nota en el llenguatge mateix. Davant d’algunes expressions, nosaltres, com altra gent, ens esverem. Passa, per exemple, quan en una assemblea algú diu coses com que “cal formar públics”, una afirmació que ens horripila pel que té de paternalista, pel que té de suposar que “nosaltres”, el sector cultural, som portadors d’una mena de foc sagrat que cal fer arribar a la resta de la gent. També salten les alarmes quan algú ens identifica com “indústria cultural”, com va fer l’altre dia Josep Mª Pou en una columna que parlava de la Marea Roja, la marea de la cultura.
Perquè ens sentim tan lluny quan sentim parlar d’indústria cultural? O potser hauríem de fer la pregunta contrària: Perquè hi ha gent que interioritza d’una forma tan natural el llenguatge que dóna per fet que la cultura s’organitza en una indústria?
I és que ja fa molts anys que es va conreant tota una manera de pensar i explicar la cultura com una activitat puntera en l’economia. Es diu que cal donar suport a la cultura perquè és una font de treball, riquesa i prestigi. La cultura, vista així, deixa de ser una activitat principalment pertanyent al conjunt de les persones que formem la societat i passa a ser una activitat d’especialistes que “la fan” per a la societat, i, a partir d’aquí, d’una indústria que la manufactura.
En aquest context, molta gent que està malvivint amb sous del tot irregulars, provisionals i precaris es posa “el barret” de la indústria. I també moltes organitzacions que tota la vida han viscut de diners públics es disfressen d’indústria rendible, quan això no aguantaria cap anàlisi econòmica mínimament rigorosa.
Però el que ens preocupa no és només la irrealitat d’aquesta entelèquia sinó el model de cultura que suposa. Donar per fet que la cultura es gestiona principalment des d’una indústria implica:
- Considerar que la cultura és cosa d’especialistes enlloc de quelcom que produïm socialment.
- Sotmetre la cultura a la tirania dels objectes culturals en detriment dels processos culturals.
- Prioritzar el contacte entre artistes i indústria per sobre de la relació entre artistes i societat.
- Estar més pendents del guany econòmic que suposa la producció cultural que dels beneficis que aporta a la comunitat.
- Apostar per “productes” massius i d’interès global per sobre de “productes” que tinguin sentit en comunitats concretes.
En definitiva, assumir la idea de la indústria cultural ens sembla que és participar en el mateix procés que ja es dóna en altres àmbits de l’organització social (salut, agricultura, habitatge, educació,…) de sotmetre tots els aspectes de la vida a la dinàmica econòmica. Un procés que ens sembla que ja està demostrant abastament els seus efectes nocius.
En aquest procés també hem participat diversos actors culturals (creadors, gestors, petites associacions) potser sense pensar-hi massa, o potser també per la necessitat de trobar el nostre lloc al món i de consolidar una activitat que ens doni seguretat dins del sistema econòmic.
Enlloc d’això, enlloc de lluitar per consolidar un sistema que en el cas de la cultura catalana i espanyola mai ha arribat a funcionar, pensem que cal donar un altre sentit als models organitzatius de la cultura en què:
- Estiguem més pendents de les pràctiques culturals de la ciutadania que de les del “sector cultural”.
- Fem una relectura del llegat cultural i de la idea de creador que hem construït.
- Apostem per una economia social que treballi per la cultura enlloc d’orientar-ho tot cap les empreses.
- El paper de les administracions públiques sigui obert, transparent i adaptable a les demandes i necessitats de la ciutadania, basat en el diàleg i no en el control.
- Conscients de l’obsolescència del paradigma del treball com a articulador de la societat, desistim de barallar-nos per demostrar la viabilitat econòmica de la cultura i el caràcter imprescindible dels actors culturals.
La idea de pensar la cultura com un simple sistema de creació i distribució de productes en el mercat ens distancia d’una cultura humana, compartida i diversa que construeix imaginaris i que basteix comunitats. La cultura ha de recuperar aquesta connexió amb les persones i les realitats socials en què vivim.
En conclusió, pensem que lluitar per la cultura avui no ha de consistir en recuperar un projecte cultural centrat en l’aliança de mercat i estat, i assumit per exèrcits d’emprenedors i especialistes. Lluitar per la cultura ha de suposar la revisió de 30 anys llargs de discurs adossat al poder, i pensar en la cultura com quelcom que es construeix des de baix, buscant models de gestió conseqüents amb aquesta idea.
